I si fos tan fàcil?

Em tremolen les cames. I això que estic asseguda!

No, no pot ser, penso.

Però una altra veu em diu: i si fos tan fàcil? I si hagués estat sempre aquí?

A la vegada estic il.lusionada (per què? Hauria de tenir els peus al terra!), però em fa molta por (per què? Pel que pensi la gent? Si jo no faig res dolent!)

Espero que no t'hagis espantat, em diu.

I jo somric.

A cada paraula, m'espantava menys i somreia més.

Sempre he pensat que algú així havia d'estar a prop.

Però, tan a prop?

Tan a prop fa por. Massa por. Perquè aquest tan a prop és... aquest tan a prop és massa a prop.

És un tan a prop de veure's cada dia, encara que no et vulguis veure.

O de no veure't mai, però passar-te el dia a menys de 100 metres de distància, sovint menys.

Recordo el meu regal de Reis de l'any passat i somric.

Però baixo a terra. Hauria de tenir els peus a terra. Que sóc massa propensa a somiar.

Si no hi hagués tanta proximitat... buf, no em tremolarien les cames ni res.

Però la proximitat em fa por.

Sóc una cagada.

No sóc gens valenta.

Sí, i què?

Doncs que, és clar, l'i què podria ser demà.

O demà passat.

O...

I això és el que em fa pànic!

No, no he de publicar aquest post. No, no ho he de fer.

Estic com una xota, i ho sé.

I, a la vegada tinc pànic i il.lusió. Tot i que sé que tot s'esvairà. Segur.

I ara què faig?