diumenge, 19 d’octubre del 2008

De dintre

L'any que van obrir PortAventura, vam fer una excursioneta per anar a veure com era. Diria que només hi he estat un cop, aquell primer any.

Després de donar unes quantes voltes per allà, vam acabar en un lloc on hi havia coses com les que hi ha a les fires. Pescar ànecs, tir amb escopeta, i coses per l'estil. Però, entre totes les coses, hi havia una cosa que anava donant voltes i tu havies de treure un cercle d'allà sense tocar les vores.

No recordo haver fet res. Però hi ha fotos. Hi ha una foto on surto jo, i un munt de gent mirant. Ningú aconseguia passar d'una quarta part i jo ja gairebé estava. No recordo ser jo. No sé explicar la sensació, tot i que l'he viscut avui mateix. En el món només existeix allò que jo vull fer, i no veig a qui m'envolta. No sento la gent com parla i comenta. No veig com la gent s'apilotona al meu voltant. Jo només veig el meu objectiu, i sóc incorpòria. Només les mans em pertanyen. La resta, no.

Aquell dia, com avui, quan ja gairebé ja estava, quan estava a punt de treure'l... vaig tocar. Com si hagués corregut tota una marató, anés primera, i a 100 metres del final caigués i tothom em passés al davant.

Aquell dia, com avui, la gent del meu voltant em va dir que fatal. Aquell dia em van dir que era molt fàcil, que com podia haver tocat si ja ho tenia! I la gent, en comptes de felicitar-me per haver arribat allà on ningú havia arribat, reconèixer el meu esforç, reconèixer que havia fet una cosa gran, quan jo més enfadava estava per haver-ho tingut gairebé i no haver-ho aconseguit, em van començar a dir que ho havia fet fatal i a criticar-me.

Com avui.

I donen ganes de dir-los, "coi, a veure si vosaltres sou capaços de fer-ho!" Com aquell que corre la marató. D'acord, ha deixat escapar una gran oportunitat de guanyar, però... coi! Els que s'ho miren no tenen cap dret a dir-li que ho ha fet fatal. No, no ha acabat la marató, però gairebé. I si tu no ho has fet, quin dret tens a criticar a algú que ha donat tot el que tenia dintre i que en l'últim moment ha caigut i no ha pogut guanyar? Tu, que no haguessis arribat a fer ni tan sols els primers 10 quilòmetres! Com pots matxacar a algú que n'ha fet més de 40 i ha caigut al final, quan estava cansat, quan ja no podia més?

I jo, que estava tan contenta. I no entenia com la gent m'anava dient que ho havia fet tan malament. Però com ho puc haver fet tan malament? Si he fet els primers 40 i tants quilòmetres bé i després... coi, he caigut al final, però... però allà estava. I ningú s'esperava ni que tingués forces per fer ni mitja marató. I per què m'heu de matxacar així? Quan ningú creia en mi i he arribat molt més lluny del que ningú s'esperava?

Al final, algú m'ha abraçat. Gràcies, he dit interiorment. I m'ha felicitat. Genial, ho has fet genial, m'ha dit.

Però potser no calia. He vist la cara d'algú. La cara d'algú que veia que ho feia genial. I com s'enfadava. I s'enfadava perquè...

Imagineu-vos que jo, amb el meu 1.62, hagués dit que volia jugar a bàsquet. Què m'haguessin dit? Doncs que mira, nena, millor te'n vas a jugar a un altre esport. Però jo, tot i ser baixeta, podria ser base. No cal ser molt alt per ser base. Algú amb 1.62, si fos bo, podria ser un molt bon base. Però la gent se'l miraria malament, perquè no és alt. Perquè no és com els altres, i perquè les lleis no escrites diuen que, si vols jugar a bàsquet, has de ser alt. I els alts, quan veiessin el baix que és tan bo com ells, s'enfadarien. I no voldrien que jugués. Però si el baix volgués, i ho volgués realment, podria arribar a ser com els alts.

No recordo quan va ser exactament l'últim cop que em vaig sentir així. Tenia 12 o 13 anys i va ser quan vaig fer el canvi gros. Va ser quan vaig passar de ser mediocre a cridar l'atenció. Malgrat voler ser base i ser baixeta. Aleshores tots els alts van començar a intentar fer-me caure. I jo em vaig aixecar. Em vaig aixecar i vaig dir que no permetria que els altres es creguessin millors només perquè són més alts. No, no, i no.

I vaig agafar una força que tenia a dintre i que no sabia ni que tenia. I em vaig posar a entrenar, i a entrenar. I vaig lluitar. Molt. Moltíssim. Vaig lluitar amb totes les meves forces. I vaig arribar a ser el millor base de la meva categoria, contant alts i baixos. Vaig passar per davant a tots els alts. I no, no els ho vaig refregar per la cara. Vaig baixar el cap, vaig acceptar la victòria, i no em vaig riure dels alts. Crec que això, tot i no ser la meva intenció, encara els va fer més mal.

Amb el temps, i no sé per què, em vaig acostumar altre cop a ser baixeta. A que es creguessin que eren millors per ser alts.

Però avui...

Ostres, avui he recuperat una sensació que no tenia des de l'adolescència. Una força interior que no sé d'on surt. No, no és odi contra aquell que no suporta que un baix estigui al seu nivell. Però és una força interior que em diu que jo puc ser com els alts, i que em demostraré (a mi, no a ells) que puc ser tan bona com algú que em tregui dos pams.

I, de cop, m'he recordat d'una persona. Una persona que, davant del meu conformisme en aquestes situacions, un dia em va dir que jo era tan bona com un alt, i que no m'havia de deixar intimidar. I no m'ho creia. No creia que jo pogués ser tan bona com un alt. I si no t'ho creus, no ho faràs mai.

Però avui m'ha acompanyat la força. I sé que puc ser tan bona com un alt. Seguríssim. És que n'estic convençuda.

I m'he fet una trena amb tots els cabells, que no ho havia fet mai, perquè mai els havia portat tan llargs.

I he anat a una pàgina d'internet on he comprat material d'entrenament per un valor de tres xifres, i sé que m'ho puc permetre, perquè feia molt de temps que no comprava res.

I he agafat empenta enrere, per després tirar endavant. Perquè tinc 30 anys i un munt d'experiència al darrere, i mai havia tingut 30 anys.

I sé que durant un temps, tindré una avantatge. L'avantatge de la sorpresa. Sí, la sorpresa.

Perquè quan un "enemic" no ha lluitat durant anys, et penses que no lluitarà. Et penses que no oferirà resistència. Et penses que es quedarà enrere i no atacarà amb totes les seves forces.

Fins que un dia ataca i t'agafa per sorpresa.

I, ara mateix tinc dues armes molt valuoses. La primera, la força. Aquesta força interior, que ha aparegut de sobte. El catalitzador ha sigut una persona diferent que aquella que ho va fer fa anys, però la sensació és la mateixa, i la conec massa com per deixar-la escapar. La conec massa com per no tirar-me a la piscina. Com per no saber que ara, precisament ara, és el meu moment. Perquè en una setmana, no sé com, ni per què, sóc una persona amb força. I la força me la dóna alguna cosa que vaig treure aquest estiu de dintre, i que ha tornat. Ho sé.

I la segona? Doncs la segona és el factor sorpresa. Ningú s'ho espera. De fet, no m'ho esperava ni jo.

I només de pensar en la persona que m'ha fet agafar aquesta força, em poso a riure. Sí, a riure. Perquè, a vegades, vols mal a algú altre. Pel que sigui. I a vegades fas mal. A vegades fas que aquesta persona s'enfonsi. Però... però a vegades li fas agafar arrencada. I si la persona que amb 12 o 13 anys va fer que agafés arrancada hagués sabut que va ser degut a la seva xul.leria i a la seva forma de tractar-me perquè era baixeta, dubto que ho tornés a fer mai.

I he d'acabar aquest post. Perquè és molt llarg i ja tinc ganes de tornar a començar. I... Però abans, unes fotos. Perquè just abans de fer les fotos m'he acabat de convèncer que això era el que realment em passava...

Aclariment: Ni he corregut una marató, ni mai he sigut bona jugant a bàsquet. És una forma de parlar.





8 comentaris:

Unknown ha dit...

Ei! M'ha alegrat molt llegir aquest post i és llarg, però hauria pogut ser el doble de llarg que jo l'hauria anat llegint i hauria somrigut a mesura que passaven les línies! Noia, ets gran, no deixis que ningú et faci creure el contrari, però veig que no cal que això t'ho digui perquè ja ho has descobert. Recorda-ho per quan no te'n sentis! :-)

Sergi ha dit...

L'autoconvenciment és una cosa molt important, creure en un mateix i les pròpies possibilitats és gairebé tan important com ser bo. Evidentment, se n'ha de ser, però si t'ho creus, en seràs el doble. A per ells, per sorpresa o per qualitat, però pensa que els alts no són tan alts, al cap i a la fi, per més que presumeixin d'alçada.

Jansy ha dit...

Per molt que fagis prou bé les coses, sempre hi haurà algú que creurà que les podries haver fet millor, encara que ell no en sàpiga. Suposo que s'hauria de valorar un xic més l'esforç i no tant el resultat.

Me n'alegro que hagis recuperat aquesta força que dius, espero que duri el màxim!

PD: Ostres, mirant el post en general, sí que és llarg si, però no m'ho havia semblat.

Anònim ha dit...

Felicitats i endavant! Post llarg, comentari curt :-)

Llum ha dit...

Moltes gràcies, Tirai! Ja he començat la feina. A veure si dóna fruits!!! Ah, i gràcies per això de gran. Però, ja saps, aquestes coses, si no les veus tu, de poc serveix que te les repeteixin. Intentaré recordar-ho, sí, quan em senti petita. De moment, però, la força em segueix acompanyant.

XeXu, no sé si realment el que vull és creure'm que sóc bona o si el que vull és demostrar-me que no he de ser dolenta per ser baixa. Sembla el mateix, però és diferent. Ah! I els alts sempre seran alts, i jo no podré mai ser un alt. És una metàfora. Però, saps què? No en tinc cap ganes, de ser alt!

Tens raó, Jansy. Després d'escriure-ho em va venir al cap una imatge millor: aquell jugador de futbol que fa la gran jugada, deixa sentats a tots els defenses i quan és sol davant de la porteria buida... tira fora. Però també em va venir al cap que, a aquests jugadors, sovint algú va a animar-los, o a intentar-ho. Que, a part del públic, ningú els matxaca...

Doncs gràcies, gripaublau. La lluita ha començat! :-D

Laia ha dit...

uau, sí que és llarg sí! I hi dius tantes coses que ara no sé què dir... Bé, sí, que endavant i visca les baixetes!!!! ^o^ A esprémer aquesta força!!

El puzzle... ni idea!!

Dan ha dit...

Je je. Aquesta historia que comença promet tenir un final apassionant. Ja ens fars cinc centims de la seva cara... quan s'adoni del que passa.

Llum ha dit...

Sí, Laia, visca les baixetes!!!

Ui, Dan, queda mooooooolt pel final! I bé, no és res en contra d'aquest individu. Només és el catalitzador. I sé que no li agradarà el meu canvi. Però... mai sabrà qui en té la culpa!!!