dimecres, 1 d’octubre de 2008

Com es sap?

Avui volia fer molta feina, però tinc el dia mooooooooooolt dispers. Així que aprofitem la dispersió...

Tinc tendència a fer els favors que em demanen. Sempre em surt de dintre fer les coses. Jo en dic ser idiota, i carregar-m'ho tot jo, però quan algú em demana alguna cosa, sempre hi acabo accedint. Sense pensar. M'ho hauria de fer mirar, perquè ho faig sovint, això, fins i tot quan no em demanen cap favor... Vull dir que em demanen una cosa, i dic que sí. Després, al cap d'una estona, potser penso que hauria d'haver dit que no, a vegades em dic que quina cara que té qui sigui, però ja he dit que sí, i ho acabo fent. Fins i tot moltes vegades m'acabo oferint...

Però no és això.

Quan anava al cole, jo sabia que el dia abans d'un examen, i el dia mateix de l'examen, tindria molts amics. Tothom em voldria parlar, i tothom voldria jugar amb mi. Però jo ja ho sabia. I, comptant amb com eren la resta dels dies, jo em deixava enganyar. O, simplement, ja sabia que era una amistat de conveniència, i que només venien per treure'n alguna cosa. I ja hi estava d'acord.

Però ara sóc gran. I el blanc o negre que tenia tan clar fa 20 anys, ara ja no ho és tant. Ara les coses tenen matisos, grisos, i, millor, tots els colors de l'espectre.

I, no ens enganyem, mai he sigut la reina del mambo. Ni la reina de res. Però, de tant en tant, surt gent que es porten bé amb mi. I quan no demanen res a canvi, a part d'amistat, doncs no hi ha problema. El problema és quan els fas un favor rere l'altre.

La pregunta és: com saber si són amics teus només pels favors o els favors és una cosa secundària?

Sí, pregunta difícil.

Em refereixo a que, si algú és amable, però li fas molts favors, i et demana moltes coses, com pots saber si és amable perquè ho és, o pels favors?

Sí, ho sé, és molt difícil de saber. Però, és clar, on està el límit entre ser "tonto" i ser "desconfiat"?

He sigut tonta. I no fa gaire. I hi he caigut de quatre potes. I quan he deixat de fer favors, m'han girat la cara i no m'han tornat a dirigir la paraula, com si tingués la peste. Va ser la única vegada que, després de dir que faria un favor, després de veure com després del meu sí, la cosa canviava radicalment, vaig donar una excusa. No està ben fet, però tampoc està ben fet que t'enganyin amb falses esperances.

Però, si la cosa no es gira, si l'altra persona continua essent amable, però sense passar-se, però cada cop demana més favors, i tu vas dient que sí... no ho sé, avui estic espessa i tinc l'impressió que estic una mica paranoica (o un molt). Però, després d'un parell de situacions, m'ha vingut això al cap i... com es pot saber?

Sí, es pot dir que no als favors. Però en aquella ocasió en què vaig dir que no, només deixava penjada a la persona que havia jugat amb mi. I ara deixaria penjada a molta més gent. I ja he dit que sí.

Però, de cop, em sento "atrapada". I ja se'm passarà, però avui porto un dia que... buf! Demano perdó als que m'han hagut d'aguantar.

Però la pregunta segueix aquí...

6 comentaris:

Tirai ha dit...

"O, simplement, ja sabia que era una amistat de conveniència, i que només venien per treure'n alguna cosa." Oh! A mi, també, em passava una cosa semblant. Tenia amistats de conveniència, però jo ja ho sabia i no m'amoïnava gens!
I per la resta, que és el que importa, no sé què dir-te, però més val haver "pecat" per "tonta" que per ser massa desconfiada. Segur, encara que en aquell moment faci molt mal adonar-se que has sigut massa confiada (i en fa, ho sé), a la llarga, segur, que és millor haver pecat per excés de confiança. Tot i així, protegeix-te, les hòsties del moment de vegades, ens deixen massa fotuts!

zel ha dit...

I deixa'ls, dona, què vols, n'hi ha que han nascut per ferir...que els bombin! Petonets i ànims!

Laia ha dit...

T'entenc... jo també hi he passat, i fot. I fa mal, El fet d'haver-hi caigut i que t'ho hagin fet un cop i un altre et fa ser més desconfiat, et mires la gent amb uns altres ulls sempre intentant veure-hi més enllà, perqUè la cosa al final te l'agafes com una "rutina"... i és trist, molt trist.

La pregunta és incontestable, perquè jo diria que saber-se, no es pot saber. Perquè els que es comporten d'aquesta manera solen ser uns mestres de l'engany, i sovint massa amables quan et coneixen molt poc. però clar, com diferenciar-lo d'algú que també coneixes poc i que és simpàtic per naturalesa? Tot plegat és frustrant...

Carquinyol ha dit...

en aquest cas, penso, el problema ja no és que un altre t'hagi encolomat una tasca seva... és que també t'ha encolomat la seva responsabilitat vers als altres.

Entenc perfectament el que et passa, jo també sóc així, tot i que des de fa un temps he mirat de comprar-me un magnífic escut del "Doctor No" i mira... funciona d'allò més bé.

El veritat problema és saber qui es mereix que li fem favors i qui no, però això és gairebé esoterisme en estat pur !!

gripaublau ha dit...

Em sembla que distingir és francament difícil, especialment amb la gent que coneixes poc. Una qüestió que em sembla és que expresses un cert descontent amb aquesta situació, sembla que fa anys no t'importava que se t'acostessin a demanar-te un favor per interès i ara sí. Si el que et costa és dir que no, ¿què necessites per poder-ho fer?, ¿o què podries fer per a que no et costi tant?

Llum ha dit...

Quantes paraules sàvies!!!

Tirai, suposo que el que em molesta ara és no saber si és per conveniència o si és real. Si saps que és per conveniència, doncs ja està. Però si no ho saps... En fi, intentaré protegir-me...

Gràcies, Zel.

Laia, jo no crec que aquesta persona sigui un mestre de l'engany. Però, tot i així... buf, no ho sé pas. Com dius, és incontestable.

No és ben bé una tasca seva, Carquinyol... Ah! I hauria d'intentar això del doctor No, però és que no puc!

Tens raó, gripaublau. Però quan algú se t'acosta i ja saps que és per interès, la cosa és diferent de si no ho saps. No sé si m'explico. I què podria fer perquè no costés tant? No ho sé. És que dic que sí a la primera. O m'ofereixo. O el que sigui. La única opció per no dir que sí és estar sempre a la defensiva. Però és molt trist haver d'estar sempre a la defensiva! I cansat!!!