Perdó?

Una veueta a dins em diu que he de demanar perdó pels dos últims posts.

Però una altra veueta a dins, em diu que no. Que és el que sento, i que... doncs que així es queda.

Una veueta a dins meu em demana temps. Em demana que m'absenti un dia, dos, tres, els que calguin.

Però una altra em diu que he de donar explicacions.

I encara una tercera veueta em diu que quines explicacions he de donar, si ni jo me les sé donar a mi mateixa!

I una quarta em diu el de sempre. Que ja n'hi ha prou. Que això del blog no és res més que una lupa. Quan estic contenta, i escric una cosa feliç, llavors estic molt més contenta. Però quan passa alguna cosa i l'escric aquí, encara que la cosa sigui petita, la bola es fa gran, i gran, i gran, i sovint no veig manera d'aturar-la.

I també sé que no sóc prou valenta com per només escriure els bons moments. Necessito, si continuo, escriure també els mals moments. Però no em puc permetre més boles que es fan grans com si fossin allaus. No vull permetre-me-les, però tampoc sé com evitar-les.

I m'agradaria amagar-me a sota el llit (ja no a sota la manta, directament a sota el llit) i que ningú em trobés, i que ningú em preguntés res. I que tot això no ho hagués llegit mai ningú.

Però, d'altra banda, és una situació recurrent. Ve i va. Però sempre torna. Sempre.

A vegades estic temptada de dir a la gent que no em doni res. Ni un somriure. Ni una paraula. Res. Si no tens res, ja no pots perdre res.

Perquè fa mal veure com algú, mica en mica, o de cop, s'allunya. I, ho reconec, sempre m'han fet més mal del que haurien de fer aquestes coses. I quan algú és amic i comença a agafar el rol de "conegut", anant-se allunyant... doncs jo directament obro la porta per tancar-la després. I ara llegeixo això i em sento dolenta. Cruel. Però si algú que era amic, ara no vol ser amic, i només fa que fer-te mal el saber que s'ha cansat de tu... doncs el millor que pot fer és desaparèixer del tot. Deixar de fer mal. O no?

Perquè sé que paguen justos per pecadors. En aquest cas, les 3 o 4 persones (essent optimistes) que comentava ahir amb la Tirai pel twitter, i que pobres llegeixen això i no sé si es preocupen per mi, perquè total, com que ja ho he fet tants de cops...

Però la situació hi segueix essent. El saber que tothom s'acaba cansant de mi. Mai ningú m'ha dit el perquè. Avorrida? Dolenta? Manipuladora? Rara?

Potser jo també em canso de la gent. No ho sé. Però em dóna la impressió que tota la vida he sigut una opció per sortir del pas. I buf... ja hi torno, i no volia tornar-hi. Potser sóc jo.

En algun moment, a l'últim any, he pensat d'algú que feia bé. Que a mi m'ignorava i se n'anava a fer costat a algú més dèbil. I ho vaig entendre. Però ara... no ho sé. Jo no sóc forta. Sóc molt més dèbil del que tot el meu voltant creu. Sóc una ploramiques.

Sí, sóc una ploramiques. Encara que la gent del meu voltant potser no se n'adoni.

Ahir, el que havia sigut el meu nen, va aparèixer i va semblar alegrar-se de la meva desgràcia momentània. I jo, descarada, me'l vaig mirar als ulls. En el precís moment que sortia de la desgràcia. Quan al seu voltant tres o quatre persones es decebien perquè jo en sortís. Em pregunto què els hauré fet. El meu nen em va aguantar la mirada. Jo feia cara de mala llet. Ell feia cara de decepció. Però amb els ulls va somriure. I jo li vaig somriure amb els ulls. Per què hem de ser tan hipòcrites? Jo ho faig per ell, i ell ho fa...

A vegades necessito desfogar-me, i tinc un parell d'ases dels cops. Però aquesta setmana no puc parlar amb ma mare. Té problemes, i es passa bona part del dia plorant. I jo, què he de fer? Si no s'aguanta dreta. Per què li han de fer això? En fi, és igual.

Segueixo pensant el mateix que ahir. Però també penso que no hauria d'haver-ho dit. Tot i que, de qualsevol manera, és un tema recurrent que em persegueix. Però no per això...

I, enmig de tot plegat, segueixo sense entendre res. Ahir estava parlant amb un grupet de gent, i se'm va acostar algú. Em volia dir alguna cosa. Ara no recordo el què. I va fer un gest. El gest de posar-me una mà a l'espatlla. Un gest d'aquells que fas sense pensar. De cop, però, es va tirar enrere. Massa confiança? Perquè era jo? Por a que li digués alguna cosa? No ho sabré mai, tot i que potser m'agradaria saber-ho.

Buf, crec que m'hauria de prendre un descans. Uns dies per... no, per meditar no, que encara la liariem més. Però, uns dies per què?