dilluns, 13 d’octubre de 2008

Perdó?

Una veueta a dins em diu que he de demanar perdó pels dos últims posts.

Però una altra veueta a dins, em diu que no. Que és el que sento, i que... doncs que així es queda.

Una veueta a dins meu em demana temps. Em demana que m'absenti un dia, dos, tres, els que calguin.

Però una altra em diu que he de donar explicacions.

I encara una tercera veueta em diu que quines explicacions he de donar, si ni jo me les sé donar a mi mateixa!

I una quarta em diu el de sempre. Que ja n'hi ha prou. Que això del blog no és res més que una lupa. Quan estic contenta, i escric una cosa feliç, llavors estic molt més contenta. Però quan passa alguna cosa i l'escric aquí, encara que la cosa sigui petita, la bola es fa gran, i gran, i gran, i sovint no veig manera d'aturar-la.

I també sé que no sóc prou valenta com per només escriure els bons moments. Necessito, si continuo, escriure també els mals moments. Però no em puc permetre més boles que es fan grans com si fossin allaus. No vull permetre-me-les, però tampoc sé com evitar-les.

I m'agradaria amagar-me a sota el llit (ja no a sota la manta, directament a sota el llit) i que ningú em trobés, i que ningú em preguntés res. I que tot això no ho hagués llegit mai ningú.

Però, d'altra banda, és una situació recurrent. Ve i va. Però sempre torna. Sempre.

A vegades estic temptada de dir a la gent que no em doni res. Ni un somriure. Ni una paraula. Res. Si no tens res, ja no pots perdre res.

Perquè fa mal veure com algú, mica en mica, o de cop, s'allunya. I, ho reconec, sempre m'han fet més mal del que haurien de fer aquestes coses. I quan algú és amic i comença a agafar el rol de "conegut", anant-se allunyant... doncs jo directament obro la porta per tancar-la després. I ara llegeixo això i em sento dolenta. Cruel. Però si algú que era amic, ara no vol ser amic, i només fa que fer-te mal el saber que s'ha cansat de tu... doncs el millor que pot fer és desaparèixer del tot. Deixar de fer mal. O no?

Perquè sé que paguen justos per pecadors. En aquest cas, les 3 o 4 persones (essent optimistes) que comentava ahir amb la Tirai pel twitter, i que pobres llegeixen això i no sé si es preocupen per mi, perquè total, com que ja ho he fet tants de cops...

Però la situació hi segueix essent. El saber que tothom s'acaba cansant de mi. Mai ningú m'ha dit el perquè. Avorrida? Dolenta? Manipuladora? Rara?

Potser jo també em canso de la gent. No ho sé. Però em dóna la impressió que tota la vida he sigut una opció per sortir del pas. I buf... ja hi torno, i no volia tornar-hi. Potser sóc jo.

En algun moment, a l'últim any, he pensat d'algú que feia bé. Que a mi m'ignorava i se n'anava a fer costat a algú més dèbil. I ho vaig entendre. Però ara... no ho sé. Jo no sóc forta. Sóc molt més dèbil del que tot el meu voltant creu. Sóc una ploramiques.

Sí, sóc una ploramiques. Encara que la gent del meu voltant potser no se n'adoni.

Ahir, el que havia sigut el meu nen, va aparèixer i va semblar alegrar-se de la meva desgràcia momentània. I jo, descarada, me'l vaig mirar als ulls. En el precís moment que sortia de la desgràcia. Quan al seu voltant tres o quatre persones es decebien perquè jo en sortís. Em pregunto què els hauré fet. El meu nen em va aguantar la mirada. Jo feia cara de mala llet. Ell feia cara de decepció. Però amb els ulls va somriure. I jo li vaig somriure amb els ulls. Per què hem de ser tan hipòcrites? Jo ho faig per ell, i ell ho fa...

A vegades necessito desfogar-me, i tinc un parell d'ases dels cops. Però aquesta setmana no puc parlar amb ma mare. Té problemes, i es passa bona part del dia plorant. I jo, què he de fer? Si no s'aguanta dreta. Per què li han de fer això? En fi, és igual.

Segueixo pensant el mateix que ahir. Però també penso que no hauria d'haver-ho dit. Tot i que, de qualsevol manera, és un tema recurrent que em persegueix. Però no per això...

I, enmig de tot plegat, segueixo sense entendre res. Ahir estava parlant amb un grupet de gent, i se'm va acostar algú. Em volia dir alguna cosa. Ara no recordo el què. I va fer un gest. El gest de posar-me una mà a l'espatlla. Un gest d'aquells que fas sense pensar. De cop, però, es va tirar enrere. Massa confiança? Perquè era jo? Por a que li digués alguna cosa? No ho sabré mai, tot i que potser m'agradaria saber-ho.

Buf, crec que m'hauria de prendre un descans. Uns dies per... no, per meditar no, que encara la liariem més. Però, uns dies per què?

7 comentaris:

Carquinyol ha dit...

Potser t'aniria bé un descans per a *no meditar*. Saps això de mirar de deixar la ment en blanc i no pensar en res?? A mi almenys m'ofereix moments de gran tranquil·litat, és una mica com fer un "reset" i mirar de fer les coses de nou, a vegades ofereix un punt de vista nou també.

Ànims !!

gripaublau ha dit...

No crec que hagis de demanar perdó pel que dius al teu bloc. No has atacat ni insultat a ningú.
Els moments en què hom està ferit, està ferit. I cou, i tant que cou. Dius que escriure en aquests moments et fa la bola més gran. Però d'aquests moments sempre n'has sortit, i si hi penses segur que trobes coses que t'han ajudat a sortir-ne. I si el que et cal és descansar de blog, doncs endavant.
En fi, tampoc no tinc gaire clar què dir... una abraçada.

Tirai ha dit...

Buf! per on començo? No t'has de disculpar per res, però sobretot, no t'has de sentir malament per haver escrit el que has escrit, que d'altra banda, no ho trobo tan greu.
El bloc té efectes estranys, de vegades, és una lupa (bona metàfora)que augmenta tant les coses dolentes com les bones i d'altres, només t'ajuda a veure que les dolentes no ho són tant.
Fa molt mal veure com algú s'allunya, molt. Però, saps què? Hi ha molts motius pels que la gent s'allunya i la majoria no són per res "dolent" que tingui a veure amb tu (tu o qui sigui). De debò, a mi em costa molt adonar-me d'això i m'ho passo molt malament, però és així. No és cap tòpic per aconsolar-te, és així. No és per tu, té a veure amb el que s'allunya no amb tu. Ja, això no fa que deixi d'allunyar-se o que ja estigui lluny, però bé... fa que sigui una mica més fàcil tot plegat. I per altra banda, jo no ho sé, però potser aquella persona no s'ha allunyat tant com creus, potser només cal que la "cridis" (però bé, això jo ja no ho sé, perquè no sé de què va). Ànims!

Utnoa ha dit...

Una curiositat que no té res a veure amb el post...Toques el fagot?

Llum ha dit...

Bé, Carquinyol, ja veus que de descans no massa... però ara vaig a un lloc on es tracta de posar la ment en blanc i no pensar en res. A veure si ho aconsegueixo :-D

Gràcies, gripaublau. Saps què passa? Que no sóc prou forta. Hi ha gent que no posa aquestes coses, però jo no sóc prou forta com per no escriure-les.

Potser tens raó, Tirai. A vegades el blog ajuda a veure que les coses dolentes no ho són tant. Jaja! Ara marxo a fer un curs. Crido a algú? Segur que em trobo algú. De fet, posaria la mà al foc que sé a qui em trobaré i amb qui xerraré una estona (mira! També és dels que estan al facebook! :-))

Utnoa, no, no toco el fagot. Però és una pregunta... difícil. Perquè si el toqués... ostres! Si el toqués i digués que sí... seria molt fàcil trobar-me, no? :-D

Utnoa ha dit...

No t'ho vaig preguntar per trobar-te...

Llum ha dit...

Cap problema, Utnoa. Només que és una pregunta... complicada :-P