diumenge, 17 d’agost del 2008

Un no-post amb uns quants posts incorporats

Fa una estona he acabat el puzzle que vaig començar fa un parell de dies.

Aquest cap de setmana m'he adonat d'unes quantes coses. He pensat molt, i també he xerrat molt.

He anat a passeig amb ma mare, com a mínim un cop al dia, i hem caminat una horeta a cada passeig, tot i no fer gaire distància. Però hem anat amb tranquil.litat, amb parsimònia, i sense les presses del dia a dia.

També he pensat, davant de la tele, amb un puzzle a sobre la taula, mentre mirava, entre altres coses, un que fa un rècord del món... deixant-se anar en els últims metres! On són els límits? On són els meus límits? I els de l'altra gent?

Una cosa que no vull comentar (ja l'he comentat prou per mail, ja he empipat prou a un parell de persones!!!) m'ha fet pensar en quins són els límits de l'altra gent. I en una pregunta: ho he fet jo, alguna vegada? Hi tinc dret?

També he pensat en algú que m'ha de dir que sí o que no, i que encara no m'ha dit res. I em fa mala espina, perquè si diu que no, no serà perquè ho hagi decidit aquesta persona, sinó la seva parella, i la persona haurà de donar la cara. I em sabrà greu. Per mi. I per la persona.

Però també he vist una situació i he pensat que no voldria arribar-hi mai. Mare meva, que no em passi mai això! Una persona que es jubila, i la seva parella porta temps molt preocupada, perquè no aguantarà que estigui tot el dia a casa. La seva preocupació és enorme, i el problema no és que la seva parella sigui pesada. No, tot el contrari! Si la parella fa tot el que li diuen, sense queixar-se! Per què té pànic a la situació? Per què no pot viure amb la seva parella? En fi, donaria per un post, però no el vull escriure, només vull pensar que no vull arribar mai a aquesta situació.

I, sobretot, i crec que això és el que em fa més por, vull seguir tenint caps de setmana com aquests. Vull fer coses. Moltes coses. I em fa por. Tinc por. De què tinc por? Tinc por de ser massa solitària. O massa egocèntrica. O massa egoista. Vull seguir fent la meva vida, i miro el meu voltant. I em fa por trobar una parella com totes les que m'envolten de la meva família. Em fa por trobar algú que decideixi que les meves aficions també són les seves i que no em deixi anar enlloc sola. I em fa por trobar algú que em digui que he de deixar totes les meves aficions. I em fa por trobar algú que tingui por de passar els dies amb mi. O em fa por tenir por de passar els dies amb algú per no poder fer la meva?

Per què tinc tanta por?

A part, qui em diu que trobaré algú?

13 comentaris:

Unknown ha dit...

Referent el possible No, sí és per la seva parella, bé, joder, l'ha triat ell, al cap i a la fi, l'ha triat ell i com a mínim ara hi continua. Ja sé no és tant fàcil separar-se quan les coses ja estan molt embolicades, però no sé, és la seva tria, potser, trobar-se en aquestes situacions farà que s'adoni que així no pot continuar. No vull semblar dura, però es que arriba a un punt que t'atipes de segons què.
Oh! totes les parelles que t'envolten no són dolentes, i els teus pares?
No sé si trobaràs a algú... Has vist avui aquella sèrie, d'aquell que té la seva professió i el seu jefe sonat? No sé, no he entès la frase, però i si resulta que, en realitat, és més una decisió nostra que altra cosa? I sí, només, ho hem de voler, voler de debò.
I no pateixis, la parella que trobis et deixarà tenir el teu espai i voldrà estar amb tu, perquè serà prou intel·ligent per saber que és la única manera que funcioni.
I, per acabar: No donis tantes voltes a tot! Això m'ho dic més a mi mateixa que a tu.
Tot anirà bé, segur. No sé com ni quant, però segur que anirà bé! (Això, també, m'ho dic a mi mateixa i a tu)

Sergi ha dit...

No es pot tenir por de totes les coses dolentes que et pots trobar, ni de les experiències que t'envolten. Si en tens, no començaràs res. Quan trobes algú has de tantejar, has de saber que és com t'agrada i acceptar els seus defectes perquè vols gaudir de les seves virtuts. Pensa que tot es pot torçar en qualsevol moment, però si pensem això, no gaudirem mai d'aquesta vida, que és molt curta. Quan apareix alguna cosa que realment no és compatible amb la teva manera d'entendre el món i les relacions, llavors és quan sorgeixen els problemes, i si realment persisteixen, és millor plegar, i buscar algú altre. Però has de tenir aquestes experiències per poder prendre aquestes decisions, a priori no es pot decidir res.

Per cert, no sé on seran els teus límits, però si aquests són propers als del tal Bolt, potser que comencis a demanar plaça per Londres 2012...

Llum ha dit...

D'acord, la llargada dels comentaris és culpa meva. A qui se li acut fer un posts d'aquests un diumenge a la nit? Crec que, del que tinc por, és de perdre això, i que per això em sento egoista.

Tirai, segurament tinguis raó amb això de la persona i la parella. Ell l'ha triat, però... bé, tot no és el que sembla, i segons sembla, el van amenaçar quan se'n va voler separar (coses que no sabia i tal...) En fi, prefereixo més no saber-ne gaires detalls!

I tens raó. Suposo que, com que sempre he vist els meus pares, quan veig l'altra gent que m'envolta... llavors em xoca. Tens raó. El meu pare fa les seves coses, i la meva mare les seves, i no tenen problemes. Tens raó.

I, oh, no he vist la sèrie! Gairebé no miro mai la tele, i aquesta sèrie només l'he enganxat un parell de cops. Una decisió nostra? Doncs potser sí. Així es tracta de que ho vulgui? Sembla que en els somnis ja ho vull, no? A veure si avui torno a somiar un altre cop el mateix (i ho recordo!!!)

I... crec que tens raó. Dóno massa voltes a tot. No ho sé, avui no tenia post, però de cop m'he posat a escriure i han sortit tantes coses! I podria haver estructurat els pensaments i haguessin sortit molts de posts, però... crec que m'agrada així! I sí, tot anirà bé (a tu, i a mi!)

Llum ha dit...

Ja ho sé, que no es pot tenir por de tot XeXu. Només que, no ho sé, avui m'ha vingut aquest pensament al cap, i l'he volgut escriure.

No es tracta de tirar-se enrere i no fer les coses per por. Es tracta de mirar al voltant i veure el que no vull ser. El que no vull que sigui una meva parella, però també el que no vull fer jo.

Malauradament, i a les dolentes, m'he adonat de coses que jo faig que poden ser molestes. I me n'he adonat perquè algú me les ha fet a mi. I, no ho sé, he començat a escriure sense saber què escriuria, però d'alguna manera sé que més que por a ser la persona que no pot fer les coses... em fa por ser l'altra. La que no deixa la parella mai, o la que li fa deixar les coses. No, jo no sóc així. Perquè a mi m'agrada tenir el meu espai. Però... jo què sé.

Jaja! Límits propers al Bolt... sí, home! En el temps que ell corre els 200, jo sóc incapaç de córrer els 100! Em referia a una altra cosa, que no tinc problema a explicar, però que no penso fer en públic.

Anònim ha dit...

Llum Només diré una cosa: la vacuna. Jo he fet coses d'aquestes, coses d'aquestes que no voldria que em fessin a mi, coses semblants a les que et refereixes, em sembla. Però no sé, intentaré no tornar-hi i només hi ha una manera aprenent a estimar-me a mi mateixa i estant més segura.
I referent a la parella aquella, sí, sí, ja ho sé. Les coses solen ser més complicades del que semblen. T'entenc a mi em passaria el mateix, ja saps que visc una situació amb certes semblances, però és que arriba a un punt... que no et queda altre remei que... no sé, deixar d'amoïnar-te per coses que no estan al teu abast. Tu li havies de dir, ho vas fer i només fent-ho el vas fer feliç. Encara que t'hagi de dir que no, de tant en tant, crec que es bo llançar petits cables d'ajuda... no sé com dir-ho...
Res, ja m'he enrotllat massa i això que et deia que només diria una cosa. En fi... Ho acabem de comentar per correu!

Anònim ha dit...

Ui! Tiria? Potser m'escau més :D

gatot ha dit...

passava per aquí... i espero no interferir;

la por és bona si et dona punts de prevenció i no t'ofega les possibilitats de reaccionar...; parella que pugui entendre el que tu vols? segur que n'hi ha... difícil... però no impossible (això si, és molt més difícil pretendre fer canviar a algú....); fòrmula màgica? accepta't tu mateixa i no et culpabilitzis per pensar o sentir diferent de la "majoria": en els sentiments no existeix la demòcràcia!

petons i llepades lliures!

hypatia ha dit...

por només a la por,
aixeca el cap, confia en tu,
i no et rendeixis mai!!

una abraçada càlida **!

=;)

Llum ha dit...

Home, Tirai, no diguis això del nom!!!

Tens raó amb això de la vacuna. Aquests comentaris que explicava en el post són tots femenins. I suposo que em fa por. Sempre me n'ha fet. Però tens raó amb això de la vacuna. I tant que sí! Però també és això. Em fa por haver fet alguna cosa d'aquestes abans de la vacuna, sense adonar-me'n.

I pel que fa a la parella, si avui no diu res, demà trucaré altre cop, a veure què em diu. Però a la feina, que pugui parlar amb la persona sola, sense parella al cantó. Ja és trist, però si les regles són aquestes, doncs seguiré aquestes regles. No és culpa meva.

No interfereixes, Gatot! Ni sense l'inter! A vegades la Tirai i jo tenim converses als comentaris, però no vol dir que no s'hi pugui afegir algú més!

A mi em sembla que parella que em pugui entendre (ja no el que vull, que això no ho sé ni jo!) és impossible! Però mai se sap. A vegades hi ha miracles :-D

Ho intentaré, hypatia, ho intentaré.

Anònim ha dit...

Em temo que ara mateix no tinc cap per fer un comentari assenyat, però bé, deixo el que se m'acut: tingues cura d'aquest espai teu per fer les teves coses, em sembla que és molt valuós (i faig com la Tirai, això també ho dic per mi). Potser pots trobar una parella que necessiti el seu espai, el seu propi, igual com a tu et cal el teu, aleshores segur que et sabrà respectar i deixar-te un lloc per tu... perquè ell mateix el que necessitarà és el seu lloc, i no pas envair el teu. Bé, diria que s'entén el que vull dir.

Llum ha dit...

Comentari assenyat, gripaublau? Però, has vist el post? Si és de tot, menys assenyat!

Tens raó amb això de la parella que necessiti el teu espai. En el meu cas, d'una altra manera seria impossible. M'ofegaria.

I sí, sí que s'enten! Precisament s'assembla a el que, potser, volia dir quan els dits van començar a escriure més ràpids que el cervell...

Laia ha dit...

Estic segura que quan trobis algú hi podràs conviure sense problemes, perquè seràs capaç de mantenir-te ferma sabent qui ets i com vols ser, i no et deixaràs arrossegar ni que et pressionin contínuament. Algú que de debò t'estimi t'entendrà i et deixarà el teu espai sense empipar-se.

Tots en tenim, de por. I és difícil separar-se'n, de vegades ens ajuda i fins i tot ens fa de barrera protectora. Però quan arribi el moment seràs capaç de donar-li una puntada de peu i enviar-la a l'altre barri, segur!! :P Molts ànims i molta força. I una abraçada estiuenca i refrescant ben grossa!!!

Llum ha dit...

Jo també n'estic segura, Laia. Estic optimista. I sé que me'n puc sortir :-P I que... buf, el que diu la Tirai de les vacunes. Sé que no cauré en determinats errors i que prefereixo estar sola que mal acompanyada.