dijous, 7 d’agost del 2008

No vols caldo?

Els meus plans per l'estiu eren clars:

Primer, marxava. Uns quants dies.

Després, em passava una setmana a l'hospital.

I després, em passava la resta de l'estiu treballant, perquè em convenia, i necessitava tot l'estiu.

Vaig marxar, sí.

Vaig passar una setmana a l'hospital, sí.

Però ja he perdut el compte dels dies que hi vaig estar. No sé a quin dia visc, ni de la setmana, ni del mes. Per sort, m'ajuda el rellotge de l'ordenador! Però fa tants de dies que no sé ni quan són els caps de setmana, ni res de res, que ja he perdut el sentit del temps.

Ara semblava que la cosa millorava.

Semblava?

Amb ma mare a casa, les coses semblava que haurien d'anar millor. Avui només l'havia de portar a la ciutat el matí. Bona part del matí donant volts, però... hi ha la tarda, no?

Demà només he d'anar a la farmàcia, a buscar la baixa, a portar la baixa al seu lloc de treball... no, demà tampoc hauré de fer tant (tema supermercats ja no els compto). Semblava que la cosa anava de baixa.

Però és que a casa ara hi ha dos malalts.

I el segon, per dir-ho d'alguna manera, no és massa bon malalt.

I jo ja fa tants dies que no treballo que ja ni recordo per on havia de començar.

I el principal problema és que tothom dóna per sentat que estic de vacances i no tinc res a fer.

I jo tenia tot un calendari molt apretat de coses que havia d'acabar, que havia de treballar duríssim. I ja n'he perdut dues setmanes!

I, a sobre, em sento egoista per pensar això.

Però llavors penso que si hagués d'anar a treballar, algú m'hauria d'ajudar, no? Que de família en tinc un bon tros.

Però com que representa que estic de vacances...

I llavors em torno a sentir egoista. Perquè són els meus pares i en principi els hauria de cuidar. I no m'hauria de preocupar per la feina.

Però si fos una feina que no pogués fer a casa, ara hauria d'anar a treballar, i el que estic fent és no fer la feina. I què et donen? 3 dies per un ingrès? Ja fa molts dies que em vaig gastar els dies!

Tot i així, tampoc tinc l'obligació d'anar-hi. No a l'agost. Però si uns quants dies de juliol que no hi vaig anar.

He de tornar a saber a quin dia visc. I intentar anar a treballar, ni que sigui una estona. Que aquí a casa no em deixen fer res.

La setmana que ve. Dilluns.

Però quants dies fa que dic demà? O dilluns? Ja ni ho sé, perquè ja no sé ni a quin dia visc!

6 comentaris:

Unknown ha dit...

Doncs res, ja saps que et toca anar a treballar, però anar-hi físicament. No sé, no sols és el fet que a casa no puguis treballar és no sé una qüestió d'hàbit, de posar-te el xip, ara, he de treballar i ajuda anar a un lloc on normalment vas a fer això, no? Bé, a mi m'ho sembla. Ànims amb la feina!

Llum ha dit...

Ho sé, Tirai. La qüestió és que mai havia tingut problemes per treballar aquí a casa, però aquests dies és impossible. Al matí, entre que ma mare ara no es podia aixecar, ara l'ajudava a fer no sé què, i ara no sé què més. Per això em fa cosa marxar. No la puc deixar sola!

I a la tarda, el meu pare queixant-se tota l'estona. Suposo que demà ja estarà bé. Sovint ho fa. Però és que es queixa tant, i d'una manera, que sembla que s'estigui morint, i el dia que tingui mal de veritat, no el creurà ningú...

Laia ha dit...

:( ostres un panorama apretat... I amb un mal malalt! Això és el pitjor crec, el que et fa tenir els nervis mes a flor de pell...

Molts ànims i força!

Llum ha dit...

Gràcies, Laia!

Anònim ha dit...

Sembla que parlis de mi, perquè tinc una feina per fer que fa dies i dies que vaig aparcant. Encara que jo no tinc una justificació com la teva, només és una qüestió d'esgotament mental.

Tal com ho comentes, el teu pare malalt deu fer por...

Llum ha dit...

Ostres, gripaublau, però és la meva feina! Buf! Dilluns m'hi poso. O sigui, dilluns vaig a treballar, i allà ja treballaré.

El meu pare? El meu pare ja es troba bé. Ja deia jo...