dimecres, 23 de gener del 2008

Valentia

Tinc una cosa a dintre. Fa uns dies que li tinc. La vull deixar anar. Sí, la vull deixar anar. I ja.

Però no m'atreveixo. No sé si ho he de fer.

Bé, sí que sé que ho he de fer. Però em falta valentia.

Ho he de fer, perquè ja n'hi ha prou. Perquè no m'agrada que es riguin de mi, i a sobre es facin els tontos, fent veure que no. Que es veu. Es veu molt. Cada dia es veu més. O potser és que cada dia ho veig més jo.

Sé que ho tinc a dintre. Sé que hauria de dir-ho i treure-m'ho de dins. Unes quantes coses.

I sé que llavors algú em diria coses molt lletges. Que no em mereixeria, però aquesta persona és així. Fins i tot quan saps que no tens la culpa d'una cosa, et fa sentir culpable, com si haguessis fet una cosa molt mal feta.

En algun moment vaig pensar que era un do. Això de pensar que es fa tot bé i que són els altres els que ho fan tot malament. El no tenir aquests dubtes interns que ens amenacen a la majoria. O almenys a mi.

Aquest no poder dormir pensant que potser has fet mal a algú sense voler. Aquest tenir al cap alguna cosa que saps que no has fet bé i que et martiritza.

Ho tinc a dintre. Ho he de dir. Perquè em fa mal. I vull que deixi de fer-me mal. Vull que se'n vagi. Fora. Lluny, molt lluny. No en vull tornar a saber res més en molt de temps.

Ara mateix, és saber d'aquesta persona per algun canal i recordar-me de les mentides per omissió. I de les que van venir després per tapar les mentides per omissió, aquestes ja sí mentides de veritat.

Em donen ganes de deixar-li anar un: "I t'ho vas passar bé, rient-te de mi?" I altres coses que no són apropiades per aquest blog.

Coi, que si algú em ve amb bona fe demanant-me consell, li dóno. Però si s'"oblida" de la part més important del problema... què estic fent, jo, intentant aconsellar? L'idiota?

Em sento idiota, sí. Molt idiota.

I voldria ser valenta. Voldria ser valenta per plantar-me-li i dir-li tot això.

Però no ho sóc.

En el fons, sóc una poruga. O una cagada. O com se li vulgui dir.

6 comentaris:

Anònim ha dit...

I què t'impedeix ser valenta? Ser-ho et farà estar bé? Fer-ho et traurà un pes de sobre? Les mentides no són bones, i si te n'han dit, potser és moment d'anar amb la veritat per davant. Amb la veritat sempre s'arriba més lluny, encara que faci més mal.

Anònim ha dit...

Llum, els valents són els que tenen por, els que no tenen por són inconscients. Endavant, noia, treu-t'ho de dins.

Anònim ha dit...

Si tu tens bona intenció aconsellant, la culpa no és teva si t'enreden. No crec que facis l'idiota! De totes maneres, crec que li hauries de dir. Reprimir-se no és bo.

Anònim ha dit...

Veig que tots em recomaneu que parli. Potser sí que ho hauria de fer. Però... però de moment no ho faré. No he sigut jo la que ha dit les mentides. I, ara mateix, no tinc humor per començar a remenar coses. Perquè si ho dic, jo quedaré feta pols. I aquest algú ni se'n sentirà. I no sé si és millor el remei o l'enfermetat.

Anònim ha dit...

Ja sé què has de fer. només una cosa, que et robarà uns minutets... Llegeix això:

http://quanelsolespon.blogspot.com/
2008/01/qui-ho-ha-decidit.html

I a veure qui és aquesta noia...
I jo de tu li faria cas... Que tal i com acaba el post se la veu capaç de tot! I jo crec que la tens molt a prop...

Truca-li!!! ;-)

Anònim ha dit...

Jajaja! Laia! Ostres, quina lliçó! Sí, i tant, tens raó!

Buf... és que tant escriure... al final et treuen les paraules de context i tot :-P