dilluns, 21 de gener del 2008

Et trobo a faltar

Et trobo a faltar. Avui és el primer dia que no ets aquí. Sí, ja ho sé, tu hi has perdut molt més que no pas jo. Però trobo a faltar aquella trucada, i anar a berenar. Què eren? Tres dies al mes? Potser quatre? Potser cinc? Més o menys un cop per setmana. Jo et trobo a faltar, encara que tu segur que trobes a faltar moltes més coses.

Avui berenaré sola a davant de l'ordenador. No aniré a buscar-me cap marranada. No. He agafat una poma de casa. No podré fer la brometa amb ningú de que sopo a les 7 de la tarda. I és veritat. Avui soparé a les 7 de la tarda. Perquè quan torno a casa ja és hora de ser a dormir i sóc incapaç de menjar res, vaig directament al llit.

Trobaré a faltar el somriure. La conversa. El riure'ns de tot plegat. Després dels nostres berenars, les dues somriem, i els problemes són més petits. Els teus problemes, els meus problemes. Tan iguals, i tan diferents!

Avui em sento egoista. Sí, molt egoista. Perquè jo segueixo aquí, tinc la meva vida, i faig tot el que feia la resta de dies, excepte berenar amb tu. Tu en canvi, ho tens tot diferent. I jo em queixo. Em queixo, perquè avui necessitava amb desesperació el nostre berenar.

Arribaries i t'explicaria que divendres vaig descobrir que he de començar des del principi. De tot el que tinc fet, no hi ha res que valgui. Tot. Ho he de tornar a fer tot. Cap dels resultats no serveix. Tots estan malament. Tot, ho he de tornar a fer tot.

Tu somriuries i em diries alguna tonteria. I potser no ho veuria tot tan negre. Potser. Només potser.

T'explicaria que en tot el cap de setmana no m'havia atrevit a mirar-ho, i que avui estic en una espècie de letàrgia. No vull arreglar-ho, però a la vegada les parets m'han caigut a sobre. Però ja no podia esperar més. Ho havia d'arreglar, d'una forma o una altra. I ara escric això perquè he de començar a tocar coses. I després treure resultats. I comparar. Comparar a veure si l'error era massa gran. No, no té importància saber si l'error era gran o no. Té importància per mi. Per mi i prou. Ho vull saber. Vull saber per què uns resultats que semblaven lògics no ho són. Vull...

I llavors, per animar-me, em diries que t'agraden les meves sabates noves. Sí, a mi també. Per això me les vaig comprar, no?

I t'adonaries que alguna cosa no va bé, i al final t'ho acabaria reconeixent. Perquè ets gairebé l'única persona que no m'ha deixat anar mai un "encara vas coixa?" amb cara d'avorriment. O no m'has dit que això ja dura massa, com si fos culpa meva. Bé, potser sigui culpa meva, però jo no vull tenir mal de peu. I si aquesta gent està cansada de veure'm coixejar, com he d'estar jo de cansada de coixejar?

Sí, dissabte vaig tenir una recaiguda. Baixava l'escala de casa. No podia posar el peu a terra. Com el primer dia. Com fa més de 3 mesos. I vaig intentar amagar-ho. I em vaig passar tot el dia asseguda, i només caminava quan ningú em veia. I diumenge també. No ho volia dir a ningú, però a qui enganyo? Si no puc caminar, no ho puc amagar?

I m'he posat les sabates noves. Tenen un taló tan gran que no em fa mal el peu a l'hora de caminar. Però... Però això no vol dir que no em faci mal. No vol dir que no hagi de tornar a preocupar als meus pares pel mateix. No vol dir que torni a sentir els comentaris avorrits i despectius d'"encara estàs així?" I què puc fer? Diuen que es cura sol. Doncs que bé. Per què he de preocupar a ningú si es cura sol?

Em sento tan egoista! Però tant! Tu ja tens els teus problemes. I jo et trobo a faltar. Trobo a faltar que poguem anar a berenar i treure'm totes aquestes coses de dins.

El destí, o la feina, així ho han decidit.

Però, realment, avui trobaré a faltar el nostre berenar. I molt.

4 comentaris:

Anònim ha dit...

No és egoista trobar a falatar a algú. Veig pel darrer post que agafes el dia amb ganes. Espero que vagi molt bé :-)

Anònim ha dit...

Gràcies, Tirai.

No ho sé. Potser en realitat no me l'he agafat amb ganes. Potser només era un mecanisme de defensa. Però en fi, com vaig llegir l'altre dia, la vida no consisteix en tenir les millors cartes, sinó en saber jugar bé les cartes que et toquen.

Així que hauré de jugar amb aquestes dues cartes tan dolentes :-(

Anònim ha dit...

Doncs ahir vas berenar amb nosaltres, i ens ho vas explicar a nosaltres, i... ostres, sento no haver-te pogut contestar ahir :(. I encara que sé molt bé que no és ni molt menys el mateix...

http://bp1.blogger.com/_ux5YbeYHlUU/
Rf5_E21aCqI/AAAAAAAAAMI/eqxaB7EYJ8A/
s1600-h/Coca+de+Vidre.jpg

Jo compartiria aquest berenar amb tuuuu!!! I com que jo sí en tinc, potser també podria funcionar la tàctica de les pessigolles a la planta dels peus i el mal... pum! Fora ^^

I encara que sigui un mecanisme d'autodefensa, això de començar el dia amb ganes, és molt millor que no pas la obsessió o la ràbia de pensar una i altra vegada en el que et passa. I si t'hi esforces pots fer que el dia sigui millor. La millor defensa és un bon atac, no? Que alguna cosa et fa la guitza? Doncs ataca-la amb un gran somriure!

Tots tenim la sensació de ser egoistes amb els altres quan els necessitem, i voldríem que deixessin de fer el que fan o que vinguessin des de qui sap on per asserenar-nos. Però ens necessitem els uns als altres. Tots. Així doncs, no et consideris egoista, sinó humana, com tots (a no ser que en realitat el dibuix de la maia fossis tu mateixa i llavors... mmm...)

Anònim ha dit...

Gràcies, Laia! Ets un sol!