divendres, 11 d’agost del 2006

Transformació

Ahir vaig anar a dormir pensant en Bola de Drac. No, encara no estic per tancar (o potser sí?) Pensava en quan es transformaven en super-guerrers. Sí, d'acord, el canvi era més aviat petit: els canviava el color dels cabells i poca cosa més. Però pensava més aviat en mi, i en com em transformo, sense ni adonar-me'n.

Algun cop, estant en un grup reduït de gent, quan estic callada i si em poso a parlar m'entrebanco, veig les mirades i algun cop algú m'ho ha preguntat: però a veure, si ets incapaç d'explicar un acudit, com t'ho fas quan ets a davant d'un munt de gent a qui has d'explicar coses? I aleshores somric, perquè no sé com m'ho faig. Em transformo. I aquella persona que és incapaç d'explicar un acudit davant de 3 o 4 persones perquè tartamudeja, es posa al davant d'un munt de gent, parla, i quan veu que hi ha gent despistada, és capaç de dir alguna parida o algun acudit que fa que els despistats tornin a escoltar. I em surt de dintre. Em sorprenc a mi mateixa. A vegades acabo de dir alguna parida o explicar alguna història que els fa tornar a escoltar i em pregunto com he pogut ser capaç. Jo. La que sempre es queda callada, la que mai sap què dir. Encara no he pogut arribar a entendre com en sóc capaç. I com continuo essent incapaç de fer-ho en grups reduïts de gent.

És com si hi haguessin 3 o 4 Llums corrent pel món, com si jo no pogués controlar quan surt una i quan surt l'altra. I aquella Llum callada, aïllada, que viu al seu món, i diu hola i adéu i prou, hi ha situacions en les que es transforma i es converteix en algú que parla amb tothom, que es passa el dia anant d'un lloc a l'altre. Una persona que en podríem dir simpàtica, oberta. Potser serà per la gent que m'envolta?

Aquests dies, si algú dels qui tracta a la Llum cada dia la veiés, no la reconeixeria. Ahir anava a dormir i pensava en com pot ser que em transformi d'aquesta manera. I em preguntava quina era la Llum de veritat, si aquesta o l'altra. Em preguntava si la Llum de veritat és aquesta d'aquests dies, o la de sempre. O potser totes dues. Però sembla impossible que aquestes dues persones siguin la mateixa persona. I aquesta persona sóc jo. Si ho veiés d'algú altre pensaria que no és massa normal, o vés a saber què.

Però jo no sé com ni per què em tranformo. Simplement, em transformo. Estaria bé tenir un mecanisme com tenien a Bola de Drac. Un mecanisme que em permetés escollir si ser una Llum o l'altra. Però potser seria perillós, perquè em sembla que aleshores sempre seria super-guerrer.

4 comentaris:

Anònim ha dit...

I perque no ser sempre "super-guerrer"? :-))). A mi em passa alguna cosa semblant en dues situacions diferents, i encara no n'he tret l'entrellat...

Anònim ha dit...

Bé, suposo que d'això es tracta, que si sapigués com fer-ho m'agradaria ser sempre super-guerrer.

Noi, ja podries parlar una mica més clar... Ja sé que no em contestaràs, però què és el que et passa? Quines situacions? A vegades compartir les penes va bé... va, explica!

Anònim ha dit...

Això de transformar-se quan etd davant de molta gent crec que es qüestió de taules. A mi també em passa i he de confessar que quan m'enviaen a fer una xerrada ves a saber on, si amb la tercera broma entre contingut i contingut els faig riure, sé que els tinc "enganxats" i que podem arribar junts fins on ens portin les nostres inquietuds. Però quan acabo, si penso en el que he fet no ho acabo d'entendre.

La barreja de personalitats té el seu encant... o el seu desconcert :) No sé exactament com eren els superguerrers perquè no vaig seguir la mítica Bola de Drac, però prefereixo sorprendre'm a mi mateix per bé o per mal, que seguir en línia recta, digueu-me raret.

Una abraçada

Anònim ha dit...

Però a mi no em passa sempre, això de transformar-me quan sóc davant de molta gent. Només a vegades. I quan necessito transformar-me, llavors no ho faig. I si no ho faig, és bastant patètic, veure algú que fa el que faig jo...