Què t'hi jugues?

Un dia vaig decidir que no faria més apostes. Perquè sempre les guanyava, quan en realitat volia perdre-les. Així que vaig decidir tancar el tema i no tornar a apostar més...

Però un dia, la conversa va tornar a anar pel camí que portava a les apostes:

- Ja veuràs que sí.
- Segur que no.
- Segur que sí.
- És impossible. Veuràs com no.
- Que sí.
- Que no.

...

- Què t'hi jugues?

I altre cop la Llum va entrar en el món de les apostes. L'última que es va cobrar va ser una entrada al Cosmocaixa. Aquest cop, es van jugar una entrada al cine.

Va passar el temps i estava claríssim que la Llum guanyaria l'aposta. Com sempre. Perquè ella no fa apostes que pugui perdre. Sempre aposta sobre segur. Quan ella diu que no, és que està molt segura que la resposta serà aquesta: no.

I així passaven els dies, i la Llum ja gairebé tenia l'aposta guanyada.

El problema és que ella no volia guanyar l'aposta. Era una aposta sobre segur, però no la volia guanyar. Volia perdre l'aposta. Però, és clar, tot indicava que l'acabaria guanyant. Si no feia res, guanyaria una entrada al cine.

Així que la Llum ha sabotejat l'aposta. Ja que l'havia de guanyar i no la volia guanyar, ha modificat les condicions de l'entorn de forma que fos impossible que guanyés l'aposta. Bé, impossible no, però altament improbable.

Ha fet que una aposta segura es convertís en una aposta perduda segura.

I, efectivament, ha perdut l'aposta.

Ara, però, té un dubte. No, el dubte no és què hagués passat si no hagués forçat les coses per perdre l'aposta, perquè té la seguretat absoluta que hagués guanyat l'aposta si no hagués forçat les coses.

La pregunta que li ve al cap és: què hagués passat si hagués sabotejat les apostes anteriors?

És ben cert que massa sovint ens penedim del que no hem fet i poc sovint ens penedim del que hem fet.

Ara sóc una entrada de cine més pobre (de fet dues, la que no m'han pagat i la que no he hagut de pagar). Però, per primer cop a la vida, he perdut una aposta d'aquest tipus. L'última que vaig perdre va ser quan tenia 12 anys, que vaig apostar amb un nen de la classe que trauria mala nota en un examen i millor no dic la nota que vaig treure, perquè m'acabaríeu dient repel.lent.

No sé si tornaré a apostar. El que sí que sé és que, si vull que les coses em vagin mitjanament bé, he de continuar fent-me petits sabotatges d'aquests. Agafar el "toro" per les banyes i modificar el meu entorn. O donar una bona empenta al meu gronxador.