Fa unes setmanes...
Una nena petita s'està barallant amb un penjoll. La nena té quatre o cinc anys i sembla trista.
- Què et passa?
- S'ha trencat!
El penjoll anava en un cordill amb un nus corredís (corredor? No sé com es diu i estic massa cansada com per buscar-ho) i s'havia desfet un tros de nus.
La nena em dóna el penjoll.
- M'ho arregles?
I jo somric. Mai he fet un nus corredís, que no sé si fer nusos corredissos és una cosa gaire normal, però jo no n'havia fet mai cap. Però penso que val més que ho intenti i li digui que no puc que no pas que li digui directament que no.
Tinc sort i el nus estava fet amb força i el cordill encara està amb la forma del nus, així que descobreixo com estava fet i li arreglo el penjoll a la nena.
La nena marxa tota contenta a ensenyar-li a la seva mare:
- La Llum m'ho ha arreglat!
La mare em somriu i em diu que ella no sabia fer el nus corredís.
Avui...
Hem quedat que cada dia sortirem a tres quarts de casa. Cada dia, a tres quarts, estic a la porta a punt de sortir. He d'esperar al meu pare, que cada dia triga, i no acabem sortint cap dia fins a menys cinc com a molt aviat.
Avui són menys 14 minuts. Avui sóc jo la que vaig tard. Si total, cada dia va tard... Sento com el meu pare arrenca el cotxe i a ma mare que em diu que tenqui la porta del garatge. Així que agafo el rellotge, els anells i un penjoll que em van regalar i penso que ja m'ho posaré al cotxe.
Entro al cotxe. Són menys 13. Em poso el rellotge. Em poso els anells. I... em trobo amb un penjoll que té un nus simple. Intento passar-me'l pel cap, però no m'entra. Així que desfaig el nus i ja estic disposada a fer-m'hi un nus normal al darrere quan em recordo de la nena del penjoll...
En un minutet transformo el cordill simple en un cordill amb dos nusos corredissos. A més, modèstia a part, m'han quedat perfectes. Si ho hagués de tornar a fer no sé si en seria capaç, però aquests en concret no podien ser millors. Tot i que encara no sé com els he fet.
Avui he après una cosa. Sí, potser algú es pensarà que és una xorrada. I segurament ho sigui. Però avui he après que, a vegades, ajudant als altres, t'ajudes a tu mateix.
dimecres, 23 d’agost del 2006
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Imatge gentilesa de la
10 comentaris:
Sense els altres no som ningú (o una mica menys)
Lao Ling Long
No, no és una xorrada.
Jaja!
Pere, això de Lao Ling Long t'ho has inventat, no?
Llum, per favor, ja saps que jo sóc seriós, o no?
Un "Confuci" hagués estat més convincent :-). El més fort de tot es que probablement hi ha una cita de Confuci que ho diu :-)
Doncs el senyor google no coneix en Lao Ling Long :-) Però, com diu en solarist, el que dius em sona d'alguna cosa i no m'estranyaria que alguna cita d'en Confuci digués exactament el mateix...
Hi ha petits déus com Google que no coneixen tots els racons de les estrelles.
Gu-Guel-Khan (pensador mongol, avantpassat d'en Genguis i de l'Oliver). No el busquis, els seus coneixements només s'han transmès oralment.
No sé si la frase del primer comentari la va dir Confuci, però a tu te l'he llegida unes quantes vegades de forma més extensa: de fet és el destí de la humanitat fins que s'inventi una altra cosa.
Solarist, solarist...
Ja veig, pere, que sóc una mica ignorant en el tema pensadors...
Ja veig, pere, que sóc una mica ignorant en el tema pensadors...
Tampoc doblement ignorant ;-)(esborra'm, llum)
Bé, una mica i una mica és doblement? Se me'n devia anar el dit... No t'esborro, em sap greu esborrar comentaris.
Publica un comentari a l'entrada