Et va bé tal dia?

Fa poc parlava amb algú i li deia que jo no tenia vida fora de la feina. Ella em va dir que sí, i em va dir que feia això, allò altre, i allò de més enllà. I jo li vaig contestar que total, això tampoc era res, que la majoria de dies no feia res, que la majoria de dies que no treballava me'ls passava a casa, sense cap més distracció que aparèixer per aquí i fer alguna cosa de feina.

No va ser fins aquest estiu, un d'aquests dies que estava de vacances bloggeres que em vaig adonar que la persona tenia raó. Havíem de quedar amb ella i un parell o tres de persones més. Jo en tenia ganes. Jo volia quedar amb elles. Feia molt de temps que no ens véiem totes juntes, i quedar un cop a l'any s'ha convertit en una tradició que, des d'un any que van venir a Girona i em van fer un gran regal, que està enquadernat a la meva habitació, s'ha anat repetint cada any.

Volia quedar amb elles. Però, és clar, com es poden posar d'acord per quedar un conjunt de noies repartides per tot Catalunya, cadascuna amb la seva vida més o menys muntada, per quedar a un lloc pel que la suma de distàncies que hauran de recórrer les noies devia ser mínima l'any passat, quan les que ens vam desplaçar vam fer entre 150 i 200 Km? Només una es va quedar a casa seva, com cada cop que hem quedat.

Però, on és el problema? El problema està en què, per més que em queixi i digui que no tinc una vida, sí que en tinc, de vida. I d'un sol cop, em vaig carregar quinze dies seguits en els que no podia quedar (i totes elles sí, és clar). Per si amb això no n'hi hagués prou, em vaig carregar els caps de setmana de 3 mesos seguits, on no podia quedar. I, per acabar-ho d'arrodonir, ni 12 d'octubre, ni tots sants, ni un munt més de festes més.

Intentant trobar un dia que ens anés bé a totes, mail va, mail ve, em vaig posar a pensar en tot això. En que realment sí que tinc una vida. Jo m'he buscat aquesta vida. Sí, d'acord, fent memòria, quan era petita feia el mateix: els divendres a mitja tarda sortia del cole, agafava la bossa, anava a entrenar, anava a competir, i, deixant de banda les hores de dormir, arribava el diumenge a mitja tarda havent-me recorregut la província de Girona de dalt a baix competint per aquí, competint per allà. I sí, d'acord, això està molt bé per una nena de 13 o 14 anys, però ara que li doblo l'edat a aquella nena, també és normal que ho faci? Perquè estem parlant de dos dies d'entre setmana als vespres, fins a les tantes, tot el dissabte (matí i tarda) i els diumenges al matí. Cada setmana. Gairebé tot l'any.

No sé per què, el pensament em va anar a parar a una altra persona. Acostumava a trucar-me o enviar-me un sms a mitja tarda, per si volia fer alguna cosa al vespre. O em deia alguna cosa a mig matí per la tarda si era cap de setmana. I, és clar, gairebé sempre (o sempre, directament) jo tenia alguna cosa a fer. I sí, ja sé que quan et diuen una vegada i una altra que tenen coses a fer, al final et penses que t'estan enganyant, que el que realment passa és que no volen quedar amb tu. Però el que tampoc es pot pretendre és trucar a una persona, que té la seva vida, i dir-li si pot quedar al cap de dues hores, perquè si t'ho esperes, d'acord, però sinó, el més normal és que la persona tingui altres coses a fer. Encara que sigui una persona sense una vida, com jo. Vaig intentar dir-li de quedar algun dia a una setmana vista. O quedar algun dia que jo no tingués res a fer. Però aquesta persona era incapaç de pensar a més de dos hores vista. D'acord, m'estic passant, però gairebé.

Finalment, un dia em va dir de tot. Jo li vaig dir que no li havia dit cap mentida. I el fet és que era veritat. No em va ni deixar explicar-me. De fet, crec que l'únic que volia era dir-me tot. Jo li vaig dir que jo era així. Però no n'estava convençuda.

Però aquest estiu me'n vaig adonar. Jo sempre he dit que no sóc d'aquella gent que sempre té un munt de coses a fer. Sóc una persona tranquil.la, no sóc d'aquelles persones que se't posen al davant i et comencen a dir que han de fer això, allò i allò altre. Simplement, vaig fent, tranquil.lament. Però fins aquest estiu no me n'havia adonat del que feia. No m'havia adonat que em passo els dies anant d'un lloc a l'altre, que faig un munt de coses, que sempre sento al meu voltant "la Llum té feina". Sóc la que sempre té coses a fer, la que no para quieta.

I, malgrat tot, encara segueixo pensant que jo no tinc realment una vida, que tot el que faig són tonteries. Bé, jo sé que no són tonteries, però per molta gent ho són. Molta gent no entèn que faci una feina que m'ocupa una quarta part del cap de setmana, cada cap de setmana, tot l'any. Una feina per la que no em paguen ni un duro i que em costa diners en gasolina i temps de preparació durant la setmana. Però que és una de les feines que em fan sentir més orgullosa de mi mateixa. Quan veig que les coses funcionen, que la feina que faig jo es nota, encara que la noti poca gent, m'alegro de fer-la. Molta gent no entèn els meus diumenges a la tarda, treballant com una burra, per poder tenir acabades les coses a temps (i, de fet, quan no tinc aquesta feina, la trobo a faltar). I, per cert, per aquesta feina dels diumenges a la tarda tampoc cobro un duro.

Segueixo amb la meva vida, d'aquesta manera. Només em sap greu quan em trobo amb situacions com la d'aquest estiu. Aquestes tradicions no s'han de perdre. I aquí ve quan somric: l'últim dia que vam quedar totes juntes, a mitja tarda, mentre estàvem totes xerrant i rient, em va sonar el mòbil. Que qui era? Doncs la persona que sempre s'enfadava perquè jo estava fent altres coses. Que si volia quedar al cap d'una hora o una hora i mitja. Li vaig dir que estava a 150 Km de casa. I em va dir "ah, doncs així pots marxar ara i quedem quan tornis". Que dius què? Tampoc va entendre la nostra tradició, que a mi no em movia ningú d'aquell bar, almenys durant una bona estona. Aquell dia feia poc que l'avi estava bastant malament i elles van aconseguir que m'oblidés de l'avi durant gairebé tot el dia.

La gent em diu que estic ben boja. Molta gent no ho entèn. I suposo que no és massa normal. Però és la meva vida, i jo l'he triat així. Encara que ara estigui davant de l'ordenador i no m'aguanti dreta. Encara que avui hagi fet la feina de 3 o 4 persones. Encara que avui, quan ja no podia amb la meva ànima, una nena de 10 anys saltés i digués "Ara para la Llum!" i hagués de córrer a darrere uns quants nens d'entre 8 i 12 anys, a veure si n'atrapava algun (que ja són ganes, també). Encara que...

Ara només espero que poguem quedar algun dia, totes juntes.