A prop de casa hi ha una muntanya on sovint (sobretot a l'estiu) la gent es tira (llença, vola?) en ala delta. En principi no venen a caure (aterrar?) a prop de casa, però de tant en tant algun despistat (algú sense massa experiència, algun dia que fa massa vent?) ve a caure (aquí ja no dic aterrar, perquè aquests solen caure del cel) prop de casa. Aleshores venen a casa a trucar (si no porten mòbil) que els vinguin a buscar, perquè els esperen uns quants quilòmetres més enllà.
Algun cop he pensat que hauria de ser divertit, això de volar en ala delta. Amb un monitor que la portés, és clar, que jo el millor que podria fer seria desviar-me de la ruta marcada i venir a caure (no, jo no aterraria, jo cauria) prop de casa o a qualsevol altre lloc molt lluny del lloc previst de caiguda (aterratge?)
Tirar-se en paracaigudes ha de ser diferent. Em sembla que no ho faria això. Però anar (volar? llençar-se?) en ala delta ha de ser com volar.
Tot i així, els paracaigudes, parapents, ala deltes i similars tenen tots el mateix problema: en un moment ets a dalt de tot i, al cap de poc, has fet una baixada d'uns quants quilòmetres. Potser l'ala delta seria el més suau: baixes a poc a poc, però acabes baixant igual. I com no tinguis clara la distància que hi ha entre el lloc on ets i el terra, et pots fúmer (jo diria fumbre, però sembla que no existeix) una nata de les bones. D'aquelles que fan riure a qui t'estigui observant, però que a tu et poden arribar a fer bastant mal.
Ara fa temps que no veig cap ala delta caure a prop de casa. De fet, fa temps que no veig cap ala delta volar (llençar-se?) Però el que sí que he vist és una bona nata. Una nata que no és d'ala delta: és de paracaigudes. Però d'un paracaigudes d'aquells que no s'obre. O que, si s'obre, ho fa tan a prop del terra que no és a temps d'esmorteir la caiguda.
dilluns, 14 d’agost del 2006
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Imatge gentilesa de la
5 comentaris:
Osti, jo no em tiraria en un trasto d'aquest ni que em regalessin un llibre, mira que et dic! (Quina por) Segur que se'm pararia el cor.
Esther
Segur que la nata que ha rebut el/la paracaigudista, ara serà dolorosa, però li ensenyarà a obrir l'aparell la propera vegada. Si hi ha una altra nata serà més suau, perquè haurà après a volar (llençar-se?), una mica més... I és que qui no s'arrisca tampoc aprén... ni viu.
Una abraçada molt forta
Ostres, Esther, ja veig que realment no et tiraries! A mi segurament també se'm pararia el cor, però total, què?
Home, Spock, no has pensat que la nata pot ser tan grossa que el paracaigudista no vulgui tornar-se a tirar? D'acord, això del paracaigudisme és un mal exemple. Però gràcies.
Ui no! Qui ja ha començat a volar/llençar-se, no ho pot deixar així com així :P
Ja podria ser, ja...
Publica un comentari a l'entrada