Fa uns dies, quan estava sola a casa i em dedicava a mirar la tele durant tots els àpats, quan rentava els plats, quan feia el dinar,... o sigui, que em passava la major part del dia anant d'aquí cap allà amb la tele posada, vaig veure una sèrie/pel.lícula/no sé pas què era. Bé, en vaig veure moltes. Per sort, ara ja he deixat aquest vici (m'ha costat poc) i fa dues setmanes que només miro la tele a l'hora d'esmorzar, quan fan el telenotícies.
En el que sigui que vaig veure, hi havia una treballadora social que estava tractant una mare ex-drogadicta que lluitava per recuperar la custòdia dels fills. La mare va lluitar molt per deixar la droga i feia 2 anys que no es drogava. Tot estava preparadíssim i només havia de passar una última prova perquè li donessin els nens: una visita rutinària d'un inspector dels serveis socials. Tot era perfecte, tot anava bé, fins que la treballadora social va descobrir droga al pis de la mare. Després de dos anys de no haver-se drogat, i quan estava a punt de tornar a tenir la custòdia, ho va tirar tot per la borda just el dia abans de recuperar els seus fills.
La treballadora social li va dir a l'inspector que això era autosabotatge, o alguna cosa per l'estil. La veritat és que no recordo quina paraula va dir, però autosabotatge sona bé. No surt al diccionari, almenys al que he consultat jo, però tampoc sabria com dir-ho, si no en dic autosabotatge.
Avui m'ha vingut l'escena al cap. Realment tots ens fem autosabotatge? Jo em faig autosabotatge? Tinc la fabulosa costum de que, quan les coses comencen a anar bé, quan penso que una cosa pot anar bé, quan m'il.lusiono, agafo i fico la pota. Fins al fons. I llavors ja no hi ha tornada enrere. Com la mare de la tele, que un cop es va veure que s'havia tornat a drogar, va perdre tot el que havia guanyat en els últims dos anys.
No sé per què tinc aquest costum. Quan veig una cosa propera, una cosa de la que en tenia moltes ganes, agafo i faig la tonteria més gran que puc fer. Sense ser-ne conscient. Després, quan veig el que he fet, quan veig que he ficat la pota, i veig que allò que sigui ja no es podrà arreglar, perquè ja he fet de les meves, penso que sóc idiota o alguna cosa per l'estil.
Ara, però, dubto entre dues opcions: m'estic autosabotejant (bonica paraula) o simplement és que sóc una patosa?
dilluns, 31 de juliol del 2006
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Imatge gentilesa de la
8 comentaris:
Pel que es veu, a mi em passa una cosa semblant. Segons una amic meu,quan estic a punt d'aconseguir el que vull, em faig enrera.(?) No és curiós això? O només em passa quan el que estic a punt d'aconseguir realment no és el que vull? O és simple "Autosabotatge" d'aquest? Ah, misteris de la vida...
Esther
Ai, Esther, no sé pas què dir-te. Això de fer-se enrera és una cosa que, inconscientment sempre acabo fent. I jo també em pregunto sovint si realment em faig enrere perquè no és el que realment vull. Però si no és el que realment vull, és que no vull res a la vida, perquè sempre em faig enrere.
Però jo no sóc psicòloga, ni res que se li assembli. Així que ni idea. Només puc parlar d'una cosa que vaig veure per la tele (gran cultura, la meva!) Bé, ara acabo de buscar per internet, i a part de trobar-me un munt de blogs de dones (sí, tots eren de dones) m'he trobat un llibre sobre el síndrome Maripili o alguna cosa semblant. En fi... en el meu cas, el sabotatge ja està fet i només puc intentar trobar una solució, malgrat sé que, un cop fet el sabotatge, ja és difícil desfer el que s'ha fet.
Les coses que realment vull sovint s'esfumen, i no perque em faci enrera... no se ben be perque.
Un truc que algun cop he usat per evitar això (tot i que pocs cops ha funcionat), consisteix en intentar-se autoconvèncer que en realitat allò no ens convé o no es tan tan bo com ens pensem... com si fos quelcom de rutinari... i ja se sap que les coses rutinaries o que no tenen "poc valor" s'aconsegueixen facilment... :-)
Bé, segurament si s'esfumen és que no eren les teves coses i que te n'esperen de millors :-) Segurament s'esfumen perquè en realitat eren dolentes i no valien la pena. Crec que ja l'he posat algun cop, l'exemple, però és com quan busques al google i trobes una pàgina que sembla la repera, sembla que t'ha de resoldre tots els dubtes, cliques i et surt el fabulós error 404... llavors et penses que aquella era la teva, que allò et resoldria tots els dubtes. Però només t'ho penses perquè no hi has pogut entrar. Si hi haguessis pogut entrar, segurament la pàgina seria una porqueria i no hi hauria res del que busques. No sé si m'explico...
Pel que fa al truc... doncs la veritat, jo no en sóc capaç. Sóc incapaç de pensar que vaig a fer una cosa rutinària quan en realitat no ho és. Dius que pocs cops t'ha funcionat... a mi crec que no me n'hagués funcionat cap, de cop!
Hola Llum! t'he descobert avui i em sembla que ja tens un altre lector fidel :)
No sé a vosaltres, però a mi em passa que, quan ja he aconseguit alguna cosa que em feia molta il·lusió, encara que acompleixi totes les expectatives, és com si em sntís una mica buit (només una mica, eh?) Per això, potser l'autosabotatge (bonica paraula, sí senyora, perfecta per un títol de novel·la), pot ser una manera inconscient d'allargar aquesta expectativa que ens fa lluitar, que ens fa buscar, que ens fa avançar, que ens fa neguitejar i gaudir els instants de trionf... encara que de seguida necessitem lluitar, engrescar-nos, il·lusionar-nos per una altra cosa.
Una abraçada
Spock
Gràcies, Spock (has triat un bonic nom :-) ).
Sí, aquesta sensació de buit també la tinc. Suposo que és normal: quan et passes un munt de temps lluitant per aconseguir una cosa, per acabar alguna cosa, o pel que sigui, quan l'aconsegueixes, què en fas de tot aquell temps i aquella energia que dedicaves a aconseguir allò? Però bé, fer-se autosabotatge tampoc és maco. Com bé dius, sempre ens podem il.lusionar per una altra cosa.
a vegades aquesta mena de boicot que fem als nostres somnis, no és res més que por a aconseguir-los. encara que sembli idiota. a vegades nosaltres ens comportem com ídem.
Jaja! Bé, jo no és que a vegades em comporti com una idiota, és que ho faig gairebé sempre!
I sí, crec que potser sí, que el boicot és una mica de por a aconseguir els somnis. Almenys en el meu cas.
Publica un comentari a l'entrada