diumenge, 9 de juliol de 2006

Sense dir adéu

Li vaig preguntar si vindria. Fa poc que ens coneixem. Bé, no fa tant poc. Fa uns mesos, no arriba a fer un any. De seguida ens vam caure bé. Almenys per la meva part. Per la seva, sembla que també. Sempre ve a saludar, sempre ve a fer brometes. Sempre parla amb mi, sempre em diu hola amb un somriure.

Li vaig preguntar si vindria. I em va dir que sí. 50 Km d'anada. 50 Km de tornada. Tot sol. Quan ha arribat, jo estava ocupada parlant amb no sé qui, així que només li he dit un hola des de la llunyania.

Però ha vingut. Gairebé hi he parlat més que amb la resta de la gent, comptant tota la resta de la gent com un tot.

Ha vingut i se n'ha anat. L'he buscat, per dir-li que gràcies per venir, perquè ha fet un esforç per venir, i només perquè la meva insistència va fer que digués que sí. Però quan l'he buscat per dir-li que gràcies, i que adéu, ja se n'havia anat.

Se n'ha anat. I no ha dit adéu. Potser ha volgut dir adéu i jo estava ocupada amb algú altre i no s'ha atrevit a interrompre.

Però jo m'he girat. L'he buscat. No l'he trobat enlloc. I m'ha sabut greu que hagués marxat i no hagués dit res.


Em va dir que marxaria. Ja fa uns quants dies. Marxava avui. Estarà uns dies fora de cobertura, per dir-ho d'alguna manera. Uns dies fora.

Em va dir que marxaria. Avui.

I jo sé que ha marxat. Per uns quants dies. No sé quants.

I tampoc ha dit adéu. Simplement ha marxat. Sense dir adéu. I em sap greu que hagi marxat i no hagi dit res.



Segurament jo també he marxat algun cop sense dir adéu. Segurament algun cop jo tampoc he dit res perquè he pensat que ningú ho notaria. Però a vegades un simple gest pot ser més important per algú altre del que realment ens pensem.

Intentaré recordar-me'n el proper cop que hagi de marxar d'algun lloc i per no molestar, perquè penso que a ningú li importarà, perquè... pel que sigui, pensi que ningú notarà que marxo sense dir res.

Potser a algú també li ha sabut greu que hagi marxat algun dia sense dir res. A vegades marxes, dius adéu a un munt de gent i precisament et deixes a qui s'adona que no li has dit res.

Però... és que són dos en un dia!

2 comentaris:

barbara ha dit...

Estic d'acord quan dius que a vegades un gest potser mes important per algu altre del que relament ens pensem...

Llum ha dit...

Sí, el problema és que molt sovint no ho saps, que el teu gest pot ser important.