dissabte, 8 de juliol de 2006

Girona està preciosa, un dissabte de juliol a les vuit del matí. Em refereixo a la Girona nova. La Girona que sempre està plena de gent, però que avui, a les vuit del matí, està ben buida. Passejo pels carrers buits en direcció al meu destí.

Una estona més tard, quan ja no fa fresca i el Sol ja comença a estar bastant alt, em dirigeixo al lloc de sempre, a trobar pau i tranquil.litat.

Travesso l'Onyar pel pont de pedra. Passejo per la Rambla, que encara està buida. Estant muntant les parades de flors. Penso que és tard, però no suficientment tard. Si ja estiguessin parades, compraria una flor. Ma mare quan tornés estaria contenta.

Segueixo caminant Rambla amunt (avall?) Sempre que passo per aquí no puc evitar parar-me davant de l'aparador del Tarlà, a mirar què hi ha. És com una tradició. Si no em puc aturar, miro de reüll. L'aparador del Tarlà i l'aparador de la llibreria Geli.

Però avui no. Avui giro a la dreta per anar a on era abans el conservatori. Records i més records. Aquells dies d'exàmens de solfeig, on havia de cantar una melodia que m'acabaven de donar davant d'una aula plena de gent que no coneixia de res. Aquells dictats que et feien amb un piano, i que era impossible de fer bé, perquè la melodia del dictat de la teva aula es barrejava amb el dictat d'altres aules i amb altra gent fent exàmens de piano. Aquells exàmens d'instrument, que no podia suportar.

Ara me'n ric, de tot allò. I m'ha fet gràcia passar-hi. Són els meus records. El record d'un passat on sembla que feia les coses molt bé. Però el que podria ser el record d'un futur, encara que sigui una contradicció. He volgut passar pel conservatori per tot el que significa.

Miro les escales. Un bon munt d'escales. Un nombre parell d'escales. Un nombre imparell fins al primer replà gran, i un altre nombre senar fins a dalt, fins a la plaça. M'agrada mirar amunt i veure tot el camí que em queda per recórrer.

Quan estic a punt d'arribar a dalt, la radio em sorprèn amb una cançó. M'agrada escoltar la radio per això. Sí, és clar, hi ha moments que vols escoltar el que tu vols, però aquest component d'atzar que incorpora la radio és una cosa que no es pot igualar. De cop, sents una cançó que t'agrada, i és com una senyal, de que tot anirà bé.


Powered by Castpost



Arribo a dalt, a la plaça, i em dirigeixo allà on vaig sempre.

Mentre la Roxette segueix cantant, arribo al final de la plaça, on em saluda una placa amb el nom del carrer. Somric. Jo sé perquè somric, i amb això ja n'hi ha prou. No m'hi havia fixat mai. És clar que fins fa poc tampoc tenia per què fixar-m'hi. Però avui m'ha fet gràcia.

Pujo pel carrer del nom que em fa gràcia. La Roxette segueix cantant. El carrer està solitari, no hi toca el sol. Em faig una brometa amb el títol de la cançó. Segueixo somrient.

Arribo una mica més amunt. Pujo unes escales. Un nombre parell, també. Em porten directament a la muralla, però no és a la muralla on vaig. Encara hi ha unes altres escales. Unes escales amb un nombre senar d'escalons que em porten allà on vull anar. Pujo i m'estic una estona observant una de les millors vistes que es poden observar.



Encara ara em pregunto per què la gent mira cap a l'altra banda. Avui, mirant a l'altra banda, només hi he trobat una grua i res d'excessivament interessant. Podria mirar a un altre lloc i veure-hi la muralla.



O també podria mirar cap a l'altra banda, per veure la Catedral.



Somric. Des d'una d'aquestes tres fotos, si és que sap on mirar i es té una bona vista (o una foto amb prou resolució) es veu casa meva.

Em quedo una estoneta allà dalt, pensant.

Penso que hauria de pensar a dues setmanes vista, però penso a dos mesos vista.

Penso que hauria de trobar el meu punt fort. Penso que ja he perdut, i que accepto la derrota. Però que segur que he de trobar la forma de guanyar en alguna altra cosa.

Intento trobar aquest punt, però sóc incapaç.

Segueixo pensant. Però fa massa calor, fa massa sol, i no tinc ganes de quedar-me com una gamba, així que torno.

Baixo pel carrer pel que he pujat.

Arribo a la Catedral. Totes les escales estan plenes de cadires. Una bona decepció. A mi que m'agrada baixar les escales just pel mig, i les he de baixar per un trosset que han deixat al cantó.

A baix de les escales (també parells) hi ha un escenari. Al mig de l'escenari, un noi assegut en una cadira llegint un llibre. Em pregunto què hi fa, allà.

Segueixo baixant, fins que arribo al pont de fusta. Atravesso l'Onyar. Quan sóc a la part més alta del pont trec la clau del cotxe. Deixo enrere una Girona, la Girona màgica, la Girona d'una banda de l'Onyar, i arribo a l'altra Girona, la Girona real, la Girona de l'altra banda de l'Onyar.

Torno cap a casa. Mentre em descarrego les 3 fotos que he fet aquest matí, i que no valen un duro, descobreixo altres fotos a la càmera. Somric. No és el que buscava, però és un principi. A dintre la càmera hi ha unes quantes fotos. Fotos meves. I quan vull dir meves, vull dir que o són fetes per mi, o hi surto jo.

Les fotos on hi surto jo em diuen que no sóc tan desastre com em pensava. Les fotos fetes per mi em recorden a una adolescent amb una càmera rèflex, i un pare que només feia que dir-li que aquesta foto no estava prou ben feta, que tal altra no estava prou enfocada, que a tal altra li hauria d'haver deixat entrar més llum, que l'altra estava feta amb una velocitat massa petita, que... Em miro les fotos i no estan del tot malament. Segurament serà la càmera.

4 comentaris:

Mònica ha dit...

Comparteixo amb tu aquesta ciutat i també els records del Conservatori amb les seves interminables escales... i al pis de dalt aquella dona que sempre renyava quan notava que fèiem massa crits, quants records...
La Girona vella és una Girona màgica... totalment!
M'ha agradat el teu post. ;-)

Llum ha dit...

Gràcies, momo.

Jo tenia la sort (o la mala sort) que al conservatori només hi anava a examinar-me. Així que ningú em renyava, perquè quan anaves a examen no feies massa crits. Això sí, sempre recordaré aquelles dones que ens examinaven... potser entre elles hi ha la dona que dius tu.

pere ha dit...

Saps que no ha estat fins aquest any que he descobert les muralles des d'aquesta perspectiva?
...i els banys, que em semblen sensacinals.
Girona enamora.

Llum ha dit...

Ostres, doncs aquesta perspectiva és una de les millors de Girona (segons el meu parer, és clar).

Sí, girona enamora. Almenys a mi :-)