dijous, 13 de juliol de 2006

Cap a les nou vaig anar a sopar. Encara me l'havia de fer. Però no tenia gana. També m'havia de fer el dinar d'avui, encara. I aleshores el vaig veure.

Sí, ja ho sé, el veig gairebé cada dia. Sí, ja ho sé, és difícil passar-hi per davant i no veure'l. Però ahir m'hi vaig fixar. I vaig haver d'anar-hi.

Vaig obrir la banqueta, per treure'n les partitures que hi ha a dins. I vaig descobrir que la banqueta estava del revés.

Vaig intentar asseure-m'hi i vaig descobrir que havia de moure el sofà per poder asseure-m'hi.

Vaig intentar recordar l'últim cop que m'havia assegut allà davant, i vaig recordar que havia sigut ara ja fa uns quants anys, quan vaig haver de tocar la marxa nupcial en un casament (tema que donaria per un post, però avui no).

Vaig buscar la partitura d'una cançó. I aleshores vaig recordar que, quan vaig estar assajant pel casament, havia buscat la mateixa partitura i no l'havia trobat. No la vaig trobar. Es deuria perdre quan vaig canviar de casa. La devia deixar a algú que no me la va tornar. Deu estar a algun lloc de casa, per alguna raó, i jo no recordo per què la vaig posar allà.

Al cap i a la fi, però, la meitat dels llibres que tinc tampoc són meus. Els vaig heretar d'algú més gran que jo. Bé, la meitat no, potser només una quarta part. Els primers llibres, que ella s'ho va deixar encara més aviat que jo. Sempre m'han fet gràcia aquells llibres, plens d'enganxines de los hombres G i d'un Tom Cruise amb cara d'adolescent. Quan els vaig heretar, vaig passar-me hores intentant treure les enganxines i en vaig ser incapaç. Ara em fan gràcia i tot.

Vist que no trobava la partitura de la cançó


Powered by Castpost



vaig agafar un dels llibres de les enganxines dels Hombres G, i un altre que m'havia comprat jo.

Vaig anar a la pàgina on hi havia la partitura d'una cançó que també havia tocat molt. Vaig mirar la partitura i em costava de llegir. No en va feia molt de temps que no llegia una partitura.

Però els meus dits es recordaven del que havien de fer. Va ser un moment màgic. La meva ment no es recordava de les notes, el meu cap era incapaç de llegir les notes amb la velocitat adequada com per poder seguir tocant. Però les meves mans... les meves mans sabien el que havien de fer. Elles buscaven les notes, i les trobaven. De tant en tant tocaven la nota del costat, però sabien on havien d'anar. Sabien el que volia tocar. Sabien com ho havien de tocar.

Vaig estar tocant molta estona. El temps es va parar amb mi, tocant ara una melodia de Bach, ara una de Beethoven.

I aleshores vaig recordar per què m'agradava. Vaig somriure al pensar en Bach i en Beethoven, que si aixequessin el cap, es moririen del "susto" al sentir el que feia jo amb les seves melodies. Que sí, les podria tocar tal com surten a la partitura, però m'agrada fer variacions. M'encanta convertir aquell minué en una cançó trista. I m'encanta convertir l'altra melodia, una melodia trista, en una cançó alegre.

M'encanta tocar les coses que jo vull tocar. M'encanta tocar-les a la meva manera. M'encanta fer el burro amb les melodies.

Però m'encanta fer-ho sola. Quan ningú amb sent. Sense el meu pare al darrere, que cada cop que em veia acostar-me al piano em demanava que li fes un concert (i que toqués el que calia, i com calia). M'encanta tocar jo sola, equivocant-me, tocant bé, però sense ningú al voltant que em digui que si això està bé o si allò està malament.

Em relaxa. Jo sé si vull una cançó alegre. Jo sé si vull una cançó trista. Jo sé el que vull escoltar, el que vull tocar, i ho faig. Sense que ningú em digui ni el què, ni el com, ni el quan.

Al cap d'una estona em vaig adonar que estava cansada i tenia gana. No tenia cap rellotge a prop. Vaig anar a la cuina. Ja eren més de les 12. Ni em vaig adonar que havia passat tota aquesta estona. Només jo, el piano, i unes melodies que rematarien a Bach i Beethoven.

3 comentaris:

El que mai et vaig dir ha dit...

El que m'has deixat clar és que t'agrada la música. Com esttimar-la si no li fem esgarrinxades de tant en tant?
Hauries de quedar-te a soles amb el piano més sovint.

Labmaniakes ha dit...

Buaaaaa, que maco, m'encanta el piano, sempre m'hagués agradat tocar-lo...

Llum ha dit...

Sí, elquemaietvaigdir, tens raó, m\'hauria de quedar més sovint a soles amb el piano. Però això no és sempre possible.

Labmaniaka, mira, a mi no m\'agradava el piano, jo volia tocar algun altre instrument. Però em va tocar el piano. I, al final, fins i tot m\'ha acabat agradant (tot i que el tingui molt abandonat).