diumenge, 9 de juliol de 2006

Sóc un desastre

M'aixeco prou aviat com per tenir temps de tot. Vinc a mirar el correu, un momentet. Vaig a esmorzar. He de marxar al cap de tres quarts d'hora. Tot controlat. Tot controlat?

Me'n vaig a portar el gos a passeig. El porto sense lligar, perquè anem pel bosc. Anem fins on hem d'anar. Tornem i vaig per tancar-lo. Però, és clar, el gos no és tonto, i ja sap que el vaig a tancar.

He de reconèixer que la culpa també és una mica meva. Jo només el trec quan és festa, i sovint els passejos són llargs, acabem jugant quan arribem a casa... i un dels jocs al que juguem és a "atrapar". Ell corre, i jo intento atrapar-lo.

Però és clar, avui era diferent. Avui tenia pressa. Avui havia d'anar a un lloc on m'esperaven. I, és clar, jo li deia que cap a casa, i ell es feia el tonto. Jo intentava atrapar-lo per lligar-lo amb el collar, i ell es pensava que jugàvem a atrapar. Sí, és clar, de fet ja ho féiem, de jugar a atrapar, només que jo avui no jugava.

Finalment s'ha deixat atrapar. L'he tancat. Li he dit quatre cosetes, li he amanyagat el cap. I ell em mirava amb aquells ulls tan tristos... Ho ha de saber. Aquells ulls tristos són impossibles de mirar i de deixar. Si no tingués pressa, no el tancaria i em quedaria amb ell. Però...

Tinc entre 10 minuts i un quart d'hora per arribar al lloc on he quedat. Falten 20 minuts i encara m'he de dutxar. Realment, sóc un desastre. No acostumo a arribar tard, però avui que havia d'arribar d'hora...

Obro l'armari. Merda. Tinc poca roba, i tota la que tinc està o per rentar o estesa. Tic-tac, tic-tac, el temps va passant.

Cinc minuts abans de l'hora a la que he quedat, trec el cotxe de casa. Espero els dos minuts reglamentaris a que es posi l'alarma. I marxo. M'esperen 7 persones, i abans que algú que es passi de llest faci un comentari, cap d'ells és una dona (la cosa va com va).

Arribo al lloc on hem quedat uns 10 minuts tard. De les 7 persones que havien quedat amb mi n'hi ha exactament... cap. I per això m'he fet un fart de córrer?

Arribo a casa gairebé a 3/4 de 4. Recordo que no tinc res per dinar. Quan vius lluny de qualsevol botiga d'alimentació, acostumes a comprar coses i a deixar-les al congelador. I jo, aquest matí, amb les presses, m'he descuidat de treure res del congelador. I, és clar, arribo a casa i el més calent és a l'aigüera. Perdó, el més calent és a la meva cara, que jo, tot i buscar l'ombra durant tot el matí, he arribat a casa en un estat lamentable. La cara em bull i em poso after-sun. Només la cara? No, què va! Una abella m'ha entrat a la samarreta i tinc dues picades a l'esquena.

Poso la tele. Des de fa uns dies, sempre que poso la tele poso el mateix canal. Al meu pare li agrada mirar el futbol i li agrada la tele, així que tenim una televisió de pagament. Fa unes setmanes, un dia vaig arribar a casa i em va dir que hi havia un canal de ciència ficció nou. Jo em vaig asseure al sofà, davant de la tele, i vaig posar el canal. Vaig enganxar just en el moment en què un home entrava en una càpsula i retrocedia en el temps. I ja està, em vaig quedar allà enganxada. La sèrie en qüestió es diu "siete días" i no tinc ni idea de si és coneguda o no. Fins ahir m'agradava, la típica sèrie que et mires si hi penses i si no hi penses, doncs no passa res, perquè són capítols aïllats, i cap d'ells depèn dels altres. Però avui estaven fent exactament el mateix capítol que ahir al vespre, que em va tocar molt la moral. Era un d'aquells capítols que acaben amb un "continuarà". Em sembla que aquest és el penúltim capítol que miraré de la sèrie. No m'agrada que em prenguin el pèl amb els continuarà.

Així que res, vaig a tornar-me a posar after-sun a la cara. Vaig a intentar tornar-me a posar pomada per les picades a l'esquena (mira que és difícil, arribar-se a l'esquena! I ningú aquí que m'ajudi). I vaig a mirar si el bistec que he deixat sobre el marbre de la cuina ja està descongelat.

Mare meva, quin desastre!

2 comentaris:

pere ha dit...

ah, però els ous segur que no els tenies al congelador, ni les tomates, ni l'enciam, ni...

Llum ha dit...

sí, és clar, pere, els ous no eren al congelador. Però havia sigut la solució del dia anterior... i buf! Ara he arribat fa poc a casa i tinc el dinar de demà i el sopar d'avui per fer...