diumenge, 16 de juliol de 2006

Repeticions

Últimament em dóna la impressió que cada cop que apareixo per aquí repeteixo alguna cosa que ja he dit abans. O que explico alguna cosa que no té sentit.

Avui (ahir?), mentre passejava el gos, m'he trobat una parella. Ells em coneixien. Tot i que no sé si em coneixien exactament. Sabien d'on venia, però m'ha semblat que no tenien clar si era jo o la meva cosina. Però explicar com et trobes algú que et coneix i que no tens ni la més remota idea de qui és ja ho he fet, diria que més d'un cop. I explicar com coi em poden confondre amb la meva cosina, si som completament diferents, també.

Avui m'he menjat la primera mora de la temporada. Estava verdíssima. Però ja fa dies que me les miro, i no he pogut resistir la temptació. La temptació d'anar pel mig del bosc i agafar una mora. O una figa, que aviat també en podré agafar, ja comencen a estar una mica grosses.

De mentres, miro, observo, i veig repeticions. No meves. D'altra gent. Veig coses en les que jo hi estava ficada fa poquet temps i que ara tenen un altre protagonista. I no puc evitar somriure. Perquè és el mateix, repetit, només que ara no em toca a mi, li toca a una altra persona. I jo ja sé el final, l'altra persona no.

Amb la de coses noves que podria arribar a fer, i jo m'entesto a estar aquí, repetint. Tornant a fer coses, quan sé que en podria fer moltes d'altres. I jo entestada a repetir, i repetir, i no fer res nou, quan en realitat fer el nou seria el més normal.

Ara mateix em dóna la impressió que torno a repetir el mateix error, el que he fet una vegada i una altra. I que ara no serà menys. Simplement, sant tornem-hi. Sóc conscient que no l'hauria de repetir, aquest error. Així, només per sobre, acabo de recordar que m'he equivocat quatre vegades allà mateix. Aquest cop té tota la pinta de ser la cinquena (o la sisena, o la setena). I jo, que ho sé, empenyada a repetir el mateix error. Un error que em fa posar massa il.lusió en una cosa, que al final veig que no era res. L'error de la il.lusió, de posar-hi tots els sentits, i emportar-se'n una desilusió. Un altre cop. Perquè jo no acostumo a prendre'm res en broma, tot m'ho he de prendre seriosament, tot ha de ser important. No puc fer una cosa sense implicar-m'hi de dalt a baix, sense posar-hi tot el cor. I llavors, quan veig que el que sigui només té importància per mi, em foto la gran petacada. I aquesta no és ni la cinquena, ni la sisena, ni la setena, sinó un número molt més elevat.

Però que ningú em faci cas. No podia dormir. Bé, sí que podia dormir. He dormit dues horetes. Però segons sembla ja he dormit prou. I, aprofitant que avui ningú s'adonarà que estic aquí i no em preguntaran què em passa, que per què no dormo, que si tinc algun problema... doncs m'he posat a escriure. Demà (avui?) res de tot això tindrà sentit. Ho llegiré i pensaré que sóc molt dolenta. Pensaré que qui coi em demanava escriure això, que no té cap sentit, i que a ningú li interessa. Però bé, demà serà avui.

7 comentaris:

robin ha dit...

Hola! Fa dies que dono un cop d'ull a aquest blog, i a l'anterior que tenies; hi vaig anar a petar per casualitat, navegant. M'agrada llegir el que dius.

Com pots veure, a algú sí que li interessa el que escrius. :-) I sobretot, no perdis mai la il·lusió, jo intento mantenir dins meu una part d'aquell nen que ja fa tants anys que va existir. El dia que deixem d'il·lusionar-nos per les coses que pensem, que sentim, que escoltem, que vivim o que esperem, aquest dia morirem una mica. I cal estar ben vius!

Malgrat les patacades i tot, el balanç sempre em sembla positiu...

Ostres, sóc optimista jo... no ho havia dit eh? :-))

Llum ha dit...

Gràcies, robin.

Ja veig que ets optimista. Bé, tens raó amb això d'il.lusionar-se. Però... bé, és que ja estic veient la patacada un altre cop. I ja n'he tingut alguna de petiteta, últimament, i quan vegi la patacada grossa, riuré... Bé, em sembla que de riure no massa. Però, en fi, no puc evitar il.lusionar-me i somiar. Encara que vegi la patacada aquí al davant.

Anonymous ha dit...

Hola Llum,
ànims. Saps que cada cop que obro la teva pàgina m'apareix un anunci de "tonos de mòbil"? No deus estar "compinxada" amb aquesta gent? No, ja sé que no. En fi, segur que han posat l'anunci aquí perquè hi ha gent que et llegeix. Això és bon senyal, no?
Una salutació

Esther

Llum ha dit...

Gràcies, Esther.

Això de l'anunci no sé pas d'on surt. Jo prometo que no he posat res! I a mi no em surt.

Trena ha dit...

Hola :)

M'agrada el que escrius, t'he llegit un parell de posts, però aquest, encara que tu creus que a ningú no li interessa, és el que m'empeny a escriure't.

Dius que t'il·lusiones, però que no vols fer-ho perquè la patacada serà grossa... si penses així no podràs il·lusionar-te prou i la patacada serà més amarga. Prova de ser feliç mentre el que sigui et somriu, i quan arribi la patacada, estigues contenta, perquè ja ningú no et podrà robar la felicitat i la il·lusió passades... és un poc filosòfic, però jo tinc tendència a ser optimista, com en Robin, i crec que és millor estar sempre contenta, encara que la vida s'entesti a posar-nos entrebancs.

També demanes que ningú no et faci cas. Saps que això no és possible. En llegir-te, venen ganes de fer-te cas.

Per cert, amb la cançó del dijous 13 m'has fet recordar molts bons moments de la meva adloescència. T'ho agraeixo :)

Llum ha dit...

Gràcies, Trena.

Potser tens raó, amb això de la patacada amarga. De totes formes, jo sé que sempre em seguiré il.lusionant.

Trena ha dit...

Ben fet!! Segueix il·lusionant-te!!!