dilluns, 3 de juliol de 2006

Pendent

Vaig mig desaparèixer (tot i que vigilava), perquè tenia un munt de coses pendents que havia de fer. Sí, aquelles coses que saps que has de fer, però que et fa molta mandra fer-les. Aquelles coses que tornen, i retornen, i tornen a retornar, i cada cop que tornen et dius que les has de fer, però mai trobes el moment. Fins que aquestes coses s'han convertit en tantes coses que et comencen a asfixiar.

De fet, jo encara estic asfixiada. N'he fet unes quantes, d'aquestes coses. Però encara me'n queden unes quantes per fer. De fet, ara mateix em sento molt malament, perquè hauria d'estar fent la cosa pendent que havia deixat per aquesta tarda-vespre i aquí estic, escrivint això. Però bé, ja ho faré després (el pitjor que es pot dir contra les coses pendents, però això sí, d'avui no passa, que és un altre tòpic que mai s'acaba complint).

I què passa quan fas aquelles coses que tenies pendents de fa tant de temps? Doncs que et sents bé amb tu mateixa, perquè et treus una cosa de sobre. Però també et sents malament amb tu mateixa, perquè penses que tampoc t'ha costat tant, i que, amb el poc que t'ha costat, ja ho podries haver fet un temps (hores? dies?) abans.

Així que em vaig fer una llista amb totes les coses que tenia pendents. M'agrada fer-me llistes. El problema és que no acabo fent mai tot el que hi ha a la llista (o no ho acabo fent en el temps que diu la llista que ho hauria de fer).

Però, què passa quan fas una cosa que fa temps que tenies pendent? Doncs que et pots trobar que aquella persona, a qui feia tant que havies d'anar a veure (no, no és familiar, ni amic, ni res que se li assembli) et rebi amb un somriure, i accepti les teves disculpes per no haver-hi anat abans. O et pots trobar que algú faci ni cas del teu esforç. O que algú amb qui havies de parlar fa temps, a qui li expliques unes quantes coses que et farien anar malament, resulti que, no saps per què, ni què li has fet, es dediqui a fer-te sentir malament amb els seus comentaris, de forma que avui estiguis amb l'ànim pels terres. I llavors pensis que no és el primer cop que ho fa. I et preguntis per què coi li has explicat el que li has explicat, quan ho podria utilitzar en contra teva, si l'únic que fa és dedicar-se a posar el dit a la llaga cada cop que pot? I no, no em crec que sigui tan idiota que ho faci tot sense voler.

Però també hi ha coses que deixes pendents. I que et saben greu. Un munt de feina a fer. Un sms escrit a quarts d'una de la nit, en el que deia que no podia quedar. Un sms que va ser esborrat i no enviat. Perquè no ho trobava bé. Una nit sense dormir. Un dubte al cap: quedo i deixo per fer la feina? No quedo i faig la feina? Cap de les decisions era bona. Però no dormir encara menys. Un altre sms a mitja nit, dient que ho deixem per un altre dia. Mal fet. Aquestes coses no es fan. Però, segons sembla, no es va enfadar. La veritat, em sembla que es mereix un monument...

Una conversa pendent. D'aquelles que no saps què fer. No sé si l'he de tenir o no. Una persona (que aquest cop no sóc jo) que va fer una cosa mal feta. Molt mal feta. Jo sóc la única persona que pot corroborar que realment va ser ella. M'enganyen. Em fan una pregunta sense que jo sàpiga de què va la cosa. Només perquè no intenti defensar aquesta persona. Dic la veritat. M'expliquen el perquè. I van amb les meves proves a la persona que ha fet la cosa mal feta. I jo, què faig? Parlo amb la persona? Si és ella la que ha fet les coses mal fetes, per què sóc jo la que em sento culpable? Per què m'han hagut de posar al mig de tot el merder? Per raons que no venen al cas, no puc anar a parlar amb aquesta persona. Però, què faré el dia que ens creuem pel carrer i me la trobi cara a cara?

Coses pendents. Coses que s'han de fer. Algunes costen. D'altres, no. Algunes ens pensem que costen més del que realment costen. D'altres costen molt més del que ens pensem. Avui hauria d'afegir un munt de coses a la llista. Moltíssimes. Tantes que no en faria prou amb un foli. La més gran de totes, i que totes estan relacionades amb ella, és la de sempre. L'habilitat social o com es digui. Però... però per no fer un post trist, em riuré una mica de mi mateixa, mentre explico una altra de les coses que tinc pendents: la memòria (ja ho fa, ja, això d'estar-se uns dies sense escriure, que ara tinc tantes idees que les he de posar totes en un post, perquè em sembla que se m'escaparan, i potser demà no tindré res a dir).

Un dilluns de principi de mes de bon matí. La Llum se'n va a buscar el tren. Quan és a mig camí, li ve un pensament al cap: l'abonament! Se'l mira. "Abonament esgotat". Merda! Se'l mira amb més deteniment: 47.55 euros.

La Llum intenta recordar quan va ser la última classe particular que va fer. Ui, fa massa temps. Merda.

Arriba a l'estació. Falten 10 minuts perquè surti el tren (encara sort que anava amb temps de sobres...). Una cua enorme per comprar bitllets. És clar, principis de mes i dilluns. Merda.

Busca a veure si té prou diners per l'abonament. 47.55 euros no és una quantitat que acostumi a portar a sobre, però li faria molta ràbia no arribar-hi. Ja paga prou diners a la Renfe com perquè, a sobre, no es pugui aprofitar del 25% de descompte que et fan si et compres l'abonament.

Comença pels bitllets. 3 bitllets de 10... 30 euros. 3 bitllets de 5... 45 euros. Ai, que encara arribaré! Però no duc gaires monedes. Descobreixo una moneda d'un euro... 46. La resta són monedes de 20, 10, 5 i 2 cèntims. Començo a comptar. Total: 47.72 euros. En faig prou.

Arriba el meu torn. Demano el bitllet. Dono els diners. 6 bitllets i un munt de monedes. L'home de la renfe em mira amb una cara que no sé pas com encara estic viva per escriure això. Em queden 17 cèntims. 17 cèntims i prou.

Em miro la T-10, mentre vaig a buscar el tren. Somric. Val més que el tren no arribi tard i tingui temps d'anar a peu. La molt simpàtica em diu el mateix: "Títol esgotat".

Unes hores més tard, morta de set per haver fet els trajectes a peu i no haver-me pogut comprar res de beure amb els meus 17 cèntims (he arribat a pensar que potser, fent cara de pena, algú s'apiadaria de mi, però al final no ho he fet), he arribat al cotxe. Ell, molt amable, m'ha informat de dues coses: la primera, que la temperatura a l'exterior del cotxe era de 39 graus (i a dintre del cotxe, ja ni m'atreveixo a pensar a quant estava). La segona: que ell també necessitava beure. I no precisament aigua.

Deures per la despistada:


  • recordar-se de quan s'acaba l'abonament del tren, per portar diners a sobre.
  • buscar un caixer de la "marca" que gastes proper al camí que fas quan vas a peu (que coi, he comptat 9 oficines de la Caixa, però no he vist cap altra entitat bancària!)
  • portar una ampolla d'aigua a sobre, almenys a l'estiu
  • tirar tots els abonaments esgotats, que llavors els veig i em penso que continuen valent, i llavors passa el que passa


Però, mal que em pesi, em sembla que tot això continuarà pendent.

2 comentaris:

Anonymous ha dit...

No t'hi escalfis el cap Llum. Es inútil preocupar-se molt per segons qué. Tu fes la teva i mira de saber quines son les teves prioritats, egoistament si vols, pero mira de saber-ho. I fer el que vols fer, no tantes obligacions.
Esther

Llum ha dit...

Gràcies, Esther. Però, no sé, no ho puc evitar. No puc evitar pensar en totes aquestes coses. En fi...