De Rodriguez...

Sola a casa. Encara no sé per quants dies. Una setmana? Dues setmanes? Això, més o menys.

Recordo l'any passat, quan més o menys per aquesta època em vaig quedar de Rodriguez. Quina diferència! L'any passat jo també estava de vacances. I tenia una il.lusió, una cosa en la que pensava bona part del dia.

Aquest any serà molt diferent. Treballar, treballar i treballar. Com quan no estic sola a casa. Marxar de casa aviat al matí i tornar tard al vespre. Així, qui nota que està sol? I els caps de setmana... doncs de moment aquest primer cap de setmana el tinc complert, d'una punta a l'altra de cap de setmana. Bé, tinc un espai al mig, però no gaire gran.

L'any passat estava contenta. Podia marxar de casa sense haver de passar l'interrogatori de rigor (on, quan, com, amb qui). Sí, ja ho sé, ja sóc grandeta, però de l'interrogatori no me'n lliuro. D'aquest de quan marxo i no és a treballar, i del de quan torno (on, quan, com, amb qui, què t'ha explicat, com li va la vida, de què anava la pel.li, ...).

Però aquest any no em fa cap il.lusió quedar-me sola. No em fa cap il.lusió que vingui la família cada dia dos o tres cops a portar-me menjar (com si no fos ja prou gran com per cuinar jo soleta). I no tinc cap il.lusió per quedar-me a casa fent aquelles coses que es fan quan s'està sol. Ni tampoc d'anar a donar volts per on sigui sense haver de donar explicacions d'on he anat, com o amb qui.

Sort que em quedo amb el meu amic. Sí, el meu amic. Un preciós labrador blanc. Un preciós labrador que em farà companyia aquests dies. Companyia incondicional. Un labrador que, si em veu trista, se m'acosta i comença a donar-me copets amb el morro fins que me'l miro i somric o li dic algo. Un labrador que, si estic asseguda, ve al meu cantó i s'asseu, i fins i tot a vegades agafa i recolza el cap a sobre la meva falda, mentre em mira amb aquells ulls verdosos.

Així que res, a partir d'avui, i durant uns dies, cada dia abans d'anar a dormir faré una passada per comprovar que totes les portes i finestres estiguin ben tancades (que total, si algú vol entrar, entrarà igual, però en fi). M'aixecaré cada dia mitja horeta abans per portar l'amic dels ulls verdosos a passeig abans d'anar a treballar. Al vespre tornaré a treure l'amic a passeig. Em faré el sopar. Em faré el dinar.

I per la resta... com si fos un dia qualsevol. Com si no estigués de Rodriguez. Perquè, aquest any, no em fa cap tipus d'il.lusió. Potser d'aquí una setmana o dues dic tot el contrari. Però, no sé per què, em dóna la impressió que no serà així.