Delete

Em sembla que no n'aprendré mai. Cauré una vegada i una altra en el mateix error. Bé, ja no hi tornaré a caure, perquè els de l'msn han canviat els perfils del messenger i ara em sembla que ja no et pot trobar algú i agregar-te al messenger sense conèixer-te de res i sense saber la teva adreça.

De tant en tant (tampoc massa, potser un cop cada 3 o 4 mesos) em trobava algun mail on em deia que algú havia vist el meu perfil i em demanava permís per agregar-me al messenger, o alguna cosa per l'estil. I jo sempre deia que sí. Total, què hi podia perdre?

La veritat, no sé perquè seguia acceptant a la gent, perquè després de les experiències viscudes, em sembla que hauria d'haver passat de tots els mails. Probablement el problema sigui meu, perquè no és normal que tingui tan mala sort.

La última persona que em va agregar, va estar menys de 5 minuts parlant amb mi. A la que li vaig dir a què em dedicava em va contestar que havia de marxar. Acte seguit em va bloquejar i em va treure del messenger (hi ha formes de saber aquestes coses...) Però quin problema hi ha amb la meva feina? Que no faig ni res il.legal ni res de l'altre món! I si em volia esborrar just en el moment en què jo li digués alguna cosa que no li agradés (?), per què coi m'agregava?

Però no volia parlar d'aquest individu. Volia parlar d'un altre. D'un altre que també vaig conèixer així. Resumint (sí, sé resumir!) es va passar una temporada connectant-se gairebé a diari al messenger. Em deia de quedar, però jo no n'estava massa convençuda. Al final, però, li vaig dir que sí. I les coses van canviar radicalment.

Després de passar-se una bona temporada connectant-se cada dia, va ser conèixer-me en persona i no tornar a veure el ninotet verd gairebé mai més. Bé, de fet ja passen, aquestes coses (sobretot a mi). Però, és més, si algun dia hi havia ninotet verd i jo deia alguna cosa, no rebia cap tipus de resposta. Cap ni una. Ni un "tinc feina", ni res que se li assemblés. Silenci. Així que vaig passar del personatge en qüestió. No era el primer cop que em passava. I si algun dia em torno a trobar amb algú altre, doncs tampoc serà l'últim.

La sorpresa va venir un dia a mitja tarda, quan vaig rebre un sms. Deia que si volia quedar aquell vespre. Avui mateix? Doncs no. Jo tinc una vida, també, i encara que només fos quedar-me a casa a fer uns mots encreuats, jo tinc alguna cosa a fer aquest vespre.

Des de llavors, la cosa va estar així durant un temps: si el trobava pel messenger, m'ignorava. Però, de tant en tant, m'enviava un sms per quedar just el mateix dia al vespre. I jo sempre tenia alguna cosa a fer. I a sobre, s'enfadava! Mira, avisa amb una mica de temps i miraré si trobo un moment, però què et penses, que pots passar de mi tot el temps (superant els límits de la mala educació) i que quan et doni la gana m'enviaràs un sms i aniré corrents allà on siguis? (Perquè, això sí, la que havia de fer mitja hora de cotxe era jo, a sobre!)

I llavors em començava a dir que si sempre deia que no era perquè no en tenia ganes, que no podia ser que sempre tingués coses a fer. Doncs mira, sí que tinc coses a fer. I si no en tinc, me'n busco. Què et penses, que m'esperaré al cantó del telèfon a veure si t'avorreixes i llavors em dius algo? Perquè si jo et dic alguna cosa ja sé que només rebré silenci. De fet, vaig deixar de dir res fa molt de temps.

El seu rol era anar de víctima. Fer pena. Fer sentir culpable a l'altra gent.

Més d'una vegada vaig dir que prou. Que no contestaria mai més, de la mateixa forma que quan jo deia alguna cosa (al principi de tot) no rebia cap resposta. Però seguia contestant. Encara no sé per què.

Però dimarts va arribar el colmo dels colmos. Que si volia quedar al vespre. Sí, en això pensava. És dimarts. I si no fos dimarts, jugava el Barça. Et penses que em perdria un dimarts o el Benfica-Barça (que tenia moltes ganes de veure) per algú que si un dia hi vull parlar m'ignorarà (a no ser que baixi no sé quin sant?)

El que em va dir per messenger no va ser massa agradable. Però de què vas? Si jo almenys t'he contestat i t'he explicat que avui no puc. Si fins i tot t'he explicat el que faig (ejem, el que es va suspendre pel partit). Així que vaig decidir que prou. Dimarts vaig arribar a casa i li vaig enviar un mail, dient que em deixés estar. Dubto que m'hagués dit res més, però per si de cas. I vaig procedir al "delete".

Vaig començar pel mail:

Are you sure you want to delete the selected item(s)?

O i tant! Seguríssim!

Després del mòbil:

Esborrar entrada:

O i tant!

I, finalment, del Messenger:

¿Realmente deseas eliminar a esta persona?

Home, tant com el.liminar-lo... Però sí, el vull fora del messenger. I de la meva vida. Potser sóc injusta, però m'és igual. Que vagi a fer sentir culpable a algú altre.