dissabte, 11 de març de 2006

I si?

M'agrada descriure la gent que m'envolta. Gent propera i gent llunyana. Gent que potser he vist un cop i no tornaré a veure mai més. Gent que em trobo cada dia.

A vegades, quan vull descriure algú, penso: "I si aquest algú entra i es veu reflexat en el que dic?" A vegades em fa por que aquest algú es pugui enfadar.

Fa uns dies em va venir al cap una persona. I em vaig adonar del temps que fa que no en sé res. Però, sobretot aquella sensació de "qui m'entengui, que em compri".

El problema és que aquesta persona m'entenia, i no sé pas com s'ho feia. De fet, conec a molt poques persones amb les que hagi tingut aquesta sensació (de fet, només dues, i em fa molta gràcia, perquè no es podien veure). Què en podria dir, d'aquesta persona? Doncs segurament molt menys del que aquesta persona podria dir de mi.

Recordo que em posava molt nerviosa, perquè li agradava prendre'm el pèl. Però no hi podia discutir, perquè a la que jo intentava dir alguna cosa, agafava i abans que jo comencés a dir alguna cosa, ja em contestava al que jo encara no havia dit. I jo no sabia mai per on em sortiria. De veritat, no sé si a algú li ha passat mai això, però és desesperant.

Recordo que sempre tenia raó. Un cop vam anar a fer un examen d'aquests especials, a fora de l'institut. Jo no recordo haver-me estudiat res per anar-hi. Era un examen de tantes coses, que per què m'hauria d'haver mirat alguna cosa, si podia entrar de tot i més? Just abans d'entrar, em va preguntar si m'havia mirat determinat tema. I aquesta és una altra de les coses que em posaven dels nervis: jo no sabia quins eren els seus punts forts i els seus punts dèbils, però aquesta persona sí que coneixia el que em costava més i el que em costava menys. El que em va preguntar si m'havia mirat era el pitjor que em podria preguntar: no en tenia ni idea i ara, després de 10 anys, continuo sense tenir-ne ni idea i quan algun alumne de classes particulars em diu que té problemes amb aquell tema, ja tremolo. Jo no m'havia mirat res d'allò. I, com és molt normal, i sinó no ho explicaria, una bona part de l'examen va ser només d'aquell tema. Em sembla que sempre recordaré la cara de circumstàncies que va fer quan va veure l'examen: s'asseia unes files davant meu, i just veure l'examen es va girar per veure quina cara feia jo. De totes formes, diria que la seva cara era pitjor que la meva.

I sí, sempre tenia raó. M'agradaria tornar-hi a coincidir algun dia només per dir-li que sí, que tenia raó. L'últim cop que vam coincidir va ser l'últim any de carrera, quan faltava molt poc perquè jo acabés (i diria que aquesta persona estava en les mateixes circumstàncies). Estudiava molt a prop meu, però només ens vam trobar dues o tres vegades, per casualitat. Crec que va ser el dia que ens vam trobar a la biblioteca de la meva facultat, on deia que anava a estudiar sovint (que si és veritat, hi deuria anar molt més que jo, perquè jo a la biblioteca hi anava a buscar llibres i deixar-los, res més). Em va deixar anar una frase d'aquelles que solia deixar anar. No recordo què li vaig dir, però deuria ser alguna cosa de l'estil: "Au, va!" No li vaig fer ni cas. Com sempre. Malgrat sé que sempre tenia raó.

Al final, al cap del temps, li vaig haver de donar la raó. Però quina ràbia! No en tenia prou sabent el que pensava a cada moment (tan transparent, sóc?), no en tenia prou endevinant el futur i sabent els meus punts dèbils (però, com coi s'ho feia, si jo no deia mai res?), que a sobre sabia el que realment volia i sabia que estava prenent una decisió que llavors refaria per acabar fent el que m'havia dit que es pensava que jo acabaria fent?

5 comentaris:

solarist ha dit...

Misterys telepatics

Llum ha dit...

Jaja... Vols dir que existeix, la telepatia?

solarist ha dit...

No ho crec, pero a vegades ho sembla. Detalls de la nostra manera de fer diuen molt de nosaltres. Qui sapiga "llegir" o interpretar els petits (o grans) detalls pot saber molt de nosaltres. Mirades, gestos, paraules... a vegades mostrem el nostre interior sense adonar-nos.

solarist ha dit...

(amb les coses bones i dolentes q te aixo)

Llum ha dit...

No, si ja... No cal que diguis que a vegades mostrem el nostre interior sense adonar-nos. Només que se'm fa estrany, perquè jo no en sé, de llegir a l'interior de les altres persones (ni a l'exterior). I quan alguna persona em surt amb alguna cosa d'aquestes em sorprèn, i molt.