divendres, 3 de març de 2006

Primavera!

Sí, ja ho sé que la primavera no ha arribat. Encara falten un parell o tres de setmanes. Però em sembla que el dia que arribi la primavera no estaré massa per cel.lebrar-ho (de fet, n'estic segura).

De totes formes, i digui el que digui l'astronomia, hi ha una altra primavera: la que nosaltres veiem arribar. Ni tan sols me n'havia adonat, que ja havia arribat. Al matí marxava de casa que encara era fosc (bé, ara últimament ja clarejava) i tornava a casa que ja era negra nit. Durant tot el dia ni tan sols veia el cel. Així que no sé si aquesta setmana ha fet bon temps, mal temps o què.

Però la primavera arriba, sense que te n'adonis. De cop, un dia entres a classe i et trobes que hi ha alguna cosa diferent. La gent que hi ha a l'altra banda tenen ganes de riure. Moltes ganes de riure, diria jo. Massa ganes de riure. Entres i fa calor. No saps què passa. Però quan mires a fora i veus el sol que fa, t'adones que és la primavera. I penses: "JAAAAAAAAAAA?!!!!" Si a principis de març ja estan revolucionats, com arribarem a l'estiu? Ai, quins mesos més llargs que m'esperen!

El problema és que la primavera també m'ha arribat a mi. Problema? Bé, per dir-ho d'alguna forma. No, no parlaré dels grans que m'apareixen per la cara a la primavera (em pregunto si algun dia em deixaran d'aparèixer grans a la cara, que ja tenim una edat!) És que jo avui també estava nerviosa, sobretot durant un moment. Com em poden espantar d'aquesta manera? Perquè, que aparegui algú i et digui amb cara seriosa que ha de parlar amb tu només fa que t'espantis. És clar que el tema se les portava. Una conversa on s'anaven alternant les notícies: ara una de bona (molt bona), ara una de dolenta (molt dolenta), però seguida d'una de bona (per compensar la dolenta) i després una de dolenta (faltaria més!), seguida d'una altra de bona... I representa que entre això, la primavera que s'ha ficat a dintre meu i la primavera de la gent a l'altra banda llavors jo m'havia de concentrar per explicar les coses amb un mínim de sentit? La veritat, no crec que ho hagi aconseguit.

Però ja ha arribat la primavera. No m'importa el que digui l'astronomia. Mentre venia cap a casa he vist una cosa que volava. Una papallona. I m'he dit: "No, no pot ser". Però d'arrere d'aquella n'ha aparegut una altra (tota groga, preciosa), i una altra, i una altra... La primavera ja ha arribat. Almenys per mi!

2 comentaris:

aina ha dit...

explicar les coses amb un mínim de sentit sempre ha estat un gran repte, sobretot segons quines coses... en fi, que benvingudes siguin les papallones ;) quan en vegi una me'n recordaré de tu!

abraçades llum
(i encantada de retrobar-te)

Llum ha dit...

Gràcies, aina!

Bé, això d'explicar les coses amb un mínim de sentit... doncs es fa el que es pot, com tothom. Però com a mínim s'intenta. Perquè no és fàcil. Com dius tu, sobretot depèn de quines coses, explicar-les amb una mica de sentit és un gran repte.