dijous, 9 de març de 2006

Invisibles

Avui volia parlar, altre cop, de la nineta dels meus ulls. I ja havia començat el post, parlant d'aquella gent que tenen carisma, que cauen bé a tothom. Perquè ella és així, malgrat que encara sigui molt petita. Però no parlaré d'ella. Ja ho faré un altre dia. Avui parlaré d'aquella gent que són just el contrari. Aquella gent que semblen invisibles. Però que hi són.

L'Anna té 14 anys. La conec des que va néixer. És la típica persona invisible. Sobretot quan hi ha la seva germana a prop. La seva germana petita és simpàtica, tothom li diu que és molt maca, no té ni un pèl de vergonya. En canvi l'Anna és tot el contrari. Sempre l'he vist en un racó, sense dir res, volent ser invisible. Quan hi ha molta gent i li diuen alguna cosa, es posa nerviosa. Però quan no hi ha gaire gent, agraeix que li diguin alguna cosa. Jo sempre l'he vist juntament amb la seva germana. L'Anna em cau millor que la seva germana. La seva germana ja té qui l'adori. Sempre que arriben a algun lloc, la gent que hi ha sol saludar a la seva germana i a ella la tracten com a invisible. Jo sempre la saludo primer a ella. Sempre faig més cas a ella que a la seva germana. Perquè té coses més interessants a dir. Perquè quan fa una pregunta, realment és una pregunta interessant. Perquè quan li dius alguna cosa abans que a la seva germana veus com li brillen els ulls i com t'agraeix que no la tractis com si fos invisible.

En Gerard té 10 anys. També és el germà gran. Té un germà petit que és el rei allà on va. El típic nen de qui tothom diu que és tan maco, tan simpàtic, tan espavilat, tan tot. En Gerard sempre es queda a segon pla, mirant com el seu germà arriba i tothom li diu coses. No s'acosta a dir res, sempre es queda en un racó. Si ve a casa, l'agafo de la mà i el porto a veure les gallines. Anem a buscar un parell d'ous i la seva mare li fa una truita. Si el veig en alguna altra banda, li faig hola amb la mà, però no m'acosto massa. Ell està al seu racó (i jo al meu, però això ja és un altre tema). Ell també agraeix que li digui hola abans que al seu germà. I, sobretot, agraeix que no vagi fins on és a saludar-lo, perquè un cop ho vaig fer i un "adult responsable" li va deixar anar uns quants crits perquè no havia vingut ell a saludar.

En Marc també té una germana petita. I té el mateix problema que els altres dos. Un dia el vaig anar a buscar al cole. Vaig buscar els nens que eren més o menys de la seva edat. Estaven tots jugant en una banda de pati. El vaig buscar, però no hi era. Just a l'altra banda de pati, tot sol, jugant amb unes pedretes i amb cap nen a menys de 15 o 20 metres, hi havia un nen. Era en Marc. El vaig cridar. Va aixecar el cap i va venir corrent. Se'm va arrapar a una cama i no em volia deixar anar, mentre em demanava que li expliqués històries.

Finalment, la Gemma. La Gemma té 9 anys. El primer cop que la vaig veure, em va recordar tant a algú... Té una cara que és un poema. De seguida se li veu quan està contenta o quan està trista. Necessita molt poc per estar contenta. És el que tenen tots aquests nens: a l'Anna li brillen els ulls només perquè li diguis hola abans que a la seva germana, en Gerard es posa contentíssim només que l'agafis de la mà i el portis a veure les gallines i en Marc està content amb qualsevol història que li expliquis, per més dolenta i curta que sigui. Malauradament, no sempre reben aquestes petites coses que els fan els nens més feliços del món.

El dia que vaig conèixer la Gemma, hi havia molta gent. Ella estava feliç. Feia el que li agradava i no li importava si ho feia millor o pitjor. Simplement, s'ho estava passant molt bé. Ella va estar tot el dia molt feliç, però jo no. En un moment determinat, algú va parlar d'ella. Per parlar d'ella no va dir ni aquella nena, ni res que se li assemblés. El que va dir va ser "allò". M'hi vaig enfadar, perquè qui ho va dir ja és una mica gran. L'únic que vaig aconseguir va ser que em miressin com si fos un bitxo raro. Per què ens hem de riure d'algú perquè no sigui tan agraciat físicament com nosaltres? (en cas de que sigui veritat, perquè en aquest cas jo ho trobaria dubtós).

Des d'aquell dia l'he vist regularment. Sol estar en un grup amb unes quantes nenes de la seva edat. És amiga amb una d'elles. Amiga? Bé, a estones. Quan estan les dues soles, l'altra noia es porta molt bé amb ella. Però hi ha una altra nena, d'aquestes que tenen carisma. Quan la Gemma no hi és, la sento dir que la Gemma és tonta, que la Gemma no sé què més. Així que quan hi són totes, la seva "amiga" la deixa de banda.

La Gemma no és pas tonta. La Gemma se n'adona perfectament. Quan arriba i veu que no hi ha l'altra, se li il.lumina la cara. Quan veu que hi ha l'altra, s'asseu en un racó i no diu massa res.

Però la Gemma és feliç. Perquè qualsevol petita cosa la fa feliç. A vegades li explico alguna cosa i se la veu feliç perquè algú li fa cas. A vegades es decideix a parlar i l'escolto, i la veig feliç de que algú l'escolti.

Només són 4 nens. Quatre exemples de nens "invisibles", però que s'adonen perfectament del que passa al seu voltant. Nens que volen ser escoltats, però que no s'atreveixen a plantar-se a davant de qui sigui per cridar l'atenció. Nens que amb qualsevol petita cosa són feliços. Però que també tenen molta sensibilitat. Els ulls d'en Marc estan tristos (i molt tristos) la major part del temps. Perquè la gent creu que no s'adona de les coses. Però les entèn, i molt.

Tots ells són el que jo anomeno "nens invisibles".

2 comentaris:

Labmaniakes ha dit...

Si, existeixen aquests nens, i no tan nens, invisibles com tu els hi dius...de nens, la veritat és que som força cruels i no pensem en la repercussió sobre els altres, però elq ue em smebla molt fort és que això passi amb els adults, no puc sofrir!!!
Tothom necessita una mica d'atenció, la justa per ser feliç "de tant en tant" i no sentir-se massa diferent...

Llum ha dit...

Amb els adults no m\'hi he volgut posar. Normalment aquests nens \"invisibles\" es tranformen en adults \"invisibles\". Només volia fer-los una espècie d\'homenatge. Per si algun d\'aquests nens es troba amb això. Que vegin que, encara que siguin \"invisibles\", hi ha gent que es fixa amb ells, i gent que més o menys els entèn.

Tot i que diria que això no els consola massa.