dimecres, 15 de març de 2006

Dilluns i dimarts

Els carrers estan buits. És tard, molt tard. Sortim d'on som. Tothom té pressa. Tothom vol arribar a casa. Tothom va en direcció contrària a la meva.

Fa fred. Em cordo la jaqueta fins a dalt. Les mans a les butxaques. La radio a la butxaca.

Tinc el cotxe lluny. A l'hora d'arribar era difícil aparcar i he hagut de deixar el cotxe lluny. Així que em disposo a caminar. Fa bona nit. Aixeco el cap i veig la Lluna. Lluna plena (gairebé).

Camino cap al cotxe. No sé com, ni perquè, però aquest és el millor moment en molts dies: carrers buits, fred, radio, jaqueta, mans a les butxaques.

El camí fins al cotxe se'm fa massa curt. L'hauria d'haver deixat més lluny. Durant una bona estona, tot allò que em preocupa fuig del meu cap. "El culebron", que l'anomena una persona, desapareix. És el primer cop en moltes setmanes que estic més de 10 minuts sense pensar-hi. Potser per això és el millor moment en molts dies.

Arribo al cotxe. Està sol. Quan li he deixat, he trobat un lloc de casualitat. Ara tots els cotxes han desaparegut, com la gent del carrer. El carrer quedarà buit de cotxes fins demà al matí, entre les 8 i les 9, que tornarà a quedar ple i no es tornarà a buidar fins la nit.

Pujo al cotxe. Canvio la meva radio petita per la del cotxe. M'encanta conduir de nit per la ciutat: tots els carrers són per mi. Es respira tranquil.litat. És per això que també m'agrada conduir per la ciutat al matí, quan la majoria de la gent encara dorm.

Arribo al camí de casa. Una llum m'il.lumina. Miro pel retrovisor. Em recordo de la meva lluna juganera. Somric. Encara he de buscar en algun lloc per què a l'hivern il.lumina més que a l'estiu. Potser només són imaginacions meves, però a l'hivern sempre brilla amb més força. Serà perquè estem més a prop del Sol? No ho sé pas.

A mig camí, en una clariana, paro el cotxe i els llums. Veig com la lluna il.lumina el meu voltant. Fins i tot els arbres fan ombra.

Torno a engegar els llums i continuo cap a casa.

La porta del garatge s'obre sola. Sé que avui és especial i que els propers dies no passarà pas, això. Però s'agraeix. Entro a casa i em trobo la taula parada: una mica de brou caldo i maduixes.

D'allà directa a dormir. Agafo el coixí i, a falta d'un lloc millor per posar-lo, el deixo a terra. Dormo sense coixí, però de dia el coixí està al llit. Em fico a dintre d'un llit que encara té una manta, i que hi serà durant molt de temps. De dia m'encanta la fred, però durant la nit he de tenir molta roba a sobre, sinó no puc dormir. Agafo un llibre. Llegeixo un parell de pàgines, perquè m'estic adormint.

Tenco el llum. M'estiro panxa amunt. El peu dret a sota el genoll esquerre. La mà dreta al cantó de l'orella dreta. La mà esquerra al cantó de l'orella esquerra. Ja no recordo res més. Estic cansada, però feliç.

Des d'ahir, i durant unes quantes setmanes, aquesta història, amb petites variacions, es repetirà cada dilluns i cada dimarts. Espero poder seguir estant cansada, però feliç. Espero poder continuar oblidant-me de les coses aquests breus moments de passeig en solitari. Però, sobretot, espero no passar-me més dies anant com una zombie com avui. Ja m'hi acostumaré (espero!) perquè sinó ho hauré de deixar. I, la veritat, no en tinc cap ganes.

8 comentaris:

Dan ha dit...

Menys mal!
Quan començes a parlar del cotxe i d'on l'has aparcat ja tremolo i em preparo per un post angoixant, tens, estressant...
Però avui no. Es relaxant i tot.
Quina enveja poder admirar la Lluna amb calma.
;-)

solarist ha dit...

Que descansis... zzz...

imma ha dit...

m'encanta la lluna mig plena... és preciosa, potser més i tot que la plena. Bé això ja es qüestió de gustos :)...

Descansa.... :)

Labmaniakes ha dit...

Bueno, avui l'historia de cotxe, de lluna i de camí solitari acaba bé!!!Tens molta raó, la sensació d'estar tan tranquil a la nit per la ciutat un dia qualsevol és molt agradable, l'amo dels carrers i de les teves passes...tens sort detrobar-te la taula parada!!!
Espero que superis l'etapa zombie ben aviat, si es tracta de fer alguna cosa que t'agrada tant segur que ho faràs, si més no ho aguantaràs!

Llum ha dit...

Ai, em sembla que em passo una mica quan em poso a parlar de cotxes. És que conduir amb gaire trànsit m'estressa una mica (massa). I aparcar... Tinc la mala sort d'haver d'aparcar 3 dies a la setmana a un barri on no hi sol haver gaire aparcament, i a sobre a l'hora punta! I això em posa dels nervis. És clar que... avui ja ho estic prou, dels nervis!

Ui, solarist, imma, per com han anat les coses des de que vaig escriure això, em sembla que de descansar no ho faré pas gaire, almenys fins d'aquí a uns dies...

Sí, Labmaniakes, la mama em mima massa... I això de trobar-se la taula parada no té preu.

Pels que us passeu per aquí: sóc un coi de despistada. No sé on coi tinc el cap. A vegades sembla que sóc idiota (i no només a vegades). He de desaparèixer durant uns dies. És complicat. Poquets... o molts. No ho sé. Tornaré d'aquí a un parell de setmanes, dia amunt, dia avall. De mentres, ni us explicaré el que em passa pel cap ni llegiré el que us passa a vosaltres. Però com puc baixar sempre de l'hort? Com puc viure a la lluna tot el dia i tota la nit? Ai, és que no tinc remei.

Tornaré aviat. O això espero!

Dan ha dit...

Es que no tens remei!!
Que vagi be... el que sigui!
:-)

Llum ha dit...

Gràcies, Dan. Realment ho necessito, que em vagi bé.

I no, no tinc remei. No n'aprendré mai.

El que mai et vaig dir ha dit...

t'espero