No té sentit, però...

Fa uns dies que a les 7 del matí torno a escoltar Catalunya Radio. Bé, exactament a les 7 en punt, que fins ara ho feia a partir de les set i uns segons. Però aquest matí, mentre sentia en Bassas dir el seu "Bon dia, són les 7", i m'enfadava amb mi mateixa perquè fa un temps a les 7 ja estava a la ciutat, i ara a les 7 encara estic a mig camí, m'ha vingut una idea al cap.

Ara me'n vaig de tema, però està demostradíssim. Les millors idees sempre m'han vingut:

• Camí del lavabo: just en el moment en què t'aixeques de la cadira i comences a caminar, ve la idea.


• Anant en cotxe.


• Practicant esport.

Sento això dels punts. És deformació professional. Porto tot el dia (i ahir, i abans d'ahir...) fent coses similars i el meu cap ja només funciona amb puntets. I és que just quan acabi d'escriure això (surti el que surti) em tornaré a posar a treballar... I segur que escric uns quants punts més d'aquests.

Doncs això, que deixo el parèntesis i torno amb la història. No, la d'avui no ha sigut una gran idea. De fet, no té cap mena de sentit. Però tot i així...

Ha sigut una associació d'idees. No ho sé. Potser ha sigut el mes de febrer. Potser el tornar a marxar de casa quan ja comença a clarejar. Potser... No ho sé, què ha sigut, però la idea m'ha vingut al cap.

I, és clar, just després del cotxe ha vingut el gimnàs. Això vol dir que he tingut una bona estona per reflexionar-hi. No anava a fer gimnàs, jo, en comptes de menjar-me el tarro amb tonteries? No, si llavors em queixo de que estic despistada... Si sóc incapaç de no pensar en altres coses, quan estic allà dins.

No té cap sentit. No el té ara. No el tenia l'any passat. Però l'any passat ho vaig fer. I crec que no ho hauria d'haver fet. Sí, ja ho sé, ara no ho puc solucionar.

He arribat a treballar i ho he mirat. Només per assegurar-me que era impossible, que no ho podria fer. Però sí. Resulta que aquest any m'han posat la situació "a huevo" (ho sento, però no sé com dir-ho millor en català). Gairebé era una crida: "Ho has de fer".

Però no li trobo cap sentit. Ara ja no. O potser sí? No, la veritat és que no té cap sentit.

El problema és que jo sóc així: de seguida m'emociono. De seguida em poso amb totes les meves forces en alguna cosa que em crida l'atenció. De seguida poso molt d'entussiasme en alguna cosa. Llavors venen els problemes, quan veig que a qui li ha d'importar ni tan sols se n'adona, o que no serveix de res. Com unes muntanyes russes: cap amunt, i després cap avall.

No, no m'he d'emocionar. No, no ho he de fer. Perquè al final sortirà malament, com sempre. Però, tot i així... com es pot desaprofitar una situació quan te la posen tan "a huevo"?

Al final ho he decidit: si sóc una bona nena i acabo tota la feina que tinc pensat acabar aquesta setmana, hi aniré. Sinó, em quedo a casa treballant. Al migdia la cosa pintava bé (o malament, depèn de com es miri, perquè no té cap sentit): semblava que a mitja tarda hauria acabat tota la feina que havia pensat per avui, fins i tot la del vespre. Però resulta que no. Resulta que encara he d'acabar el que volia haver acabat a mitja tarda. Ara m'hi poso. A veure si ho acabo tot i em decideixo...

Tot un repte: acabar una feina que crec que és impossible aquesta setmana. Si ho aconsegueixo, hi vaig. Sinó, doncs no hi vaig. Al cap i a la fi, tampoc sé què hi aniria a fer. O potser sí?