diumenge, 26 de febrer del 2006

I una segona oportunitat?

A vegades Gairebé sempre, quan em trobo en determinades situacions, em poso una mica nerviosa histèrica perduda. No ho puc evitar. La til.la no serveix de res. Pensar que he d'estar tranquil.la encara em posa més nerviosa.

I aleshores, què faig? Moltes coses, faig. Però cap de bona. Em mossego el llavi inferior, per exemple. Un tic que no sé d'on he agafat, però que em fa molta ràbia. Perquè la mossegada de llavi va acompanyada d'un avançament de la mandíbula. Què més faig? Quequejo. Sí, sí, quequejo. Més? Callo buscant alguna cosa interessant qualsevol cosa a dir. Intento parlar i les paraules no em surten de dins. I ric. Ric molt. No sé per què ho faig. Em dóna per aquí. Sovint la situació no té cap mena de gràcia. Però ric. Callo. Em mossego el llavi. Sóc incapaç de fer res més.

Estic convençuda que hi ha molta gent que es pensa que sóc una espècie de sonada (cosa que podria ser certa, però m'agradaria pensar que no ho és). O, fins i tot, que sóc incapaç de xerrar. Bé, amb això últim potser hi hauria alguna cosa a dir. Perquè no és que xerri massa, jo. Bé, tot depèn de la confiança. Però si hi ha més de tres una? persones al meu voltant, em dedico a callar i escoltar. Només contesto a preguntes directes. A no ser que tingui molta confiança.

Em sap greu donar aquesta imatge. La imatge dels nervis. La imatge de sonada. La imatge d'autista.

Perquè jo no sóc així. Sí, d'acord, tinc el riure fàcil molt fàcil. Sí, d'acord, jo no acostumo a parlar massa. Però jo no sóc així. Jo sóc capaç de parlar. Sóc capaç de parlar pels descosits, diria més. Sóc capaç de dir parides. I si no en dic més, és per vergonya, perquè me'n solen venir unes quantes al cap a cada moment (si els nervis no se'm mengen per dins).

Quantes vegades m'he quedat amb aquella sensació de "si tingués una segona oportunitat... (o una tercera, o una quarta...)" En moltes situacions.

Però l'experiència em diu que les segones oportunitats no solen ser possibles. O ho fas bé a la primera, o adéu siau.

El pitjor és aquella sensació de "si tingués una segona oportunitat almenys qui sigui no es pensaria que sóc idiota. O autista. O tot a la vegada".

Però potser és que realment sóc idiota. O autista. O tot a la vegada.

7 comentaris:

Anònim ha dit...

Uf! Si tots els que ens posem nerviosos i fem tonteries per culpa dels nervis fossim idiotes o autistes, el món seria realment un mon de bojos!
Si m'haguessis vist la primera vegada que vaig haver de parlar en públic i en anglés... Allò eren nervis en grau suprem!

Anònim ha dit...

Això és perquè no em vas veure a mi...

Anònim ha dit...

No no. Jo més!
;-)

Anònim ha dit...

Jajaja! Sí home, i què més!

Què vols, que això es converteixi en una conversa d'aquelles de: "No, jo més. Que no, que jo més" i així fins a l'infinit?

Si realment tu més, no em puc ni arribar a imaginar-ho. Seria gairebé irreal.

És clar que, de fet, jo no em referia a aquestes situacions, on qui més qui menys ho passa malament. Sobretot els que parlem un anglès pitjor que el dels indis. Però en fi... es tractarà de superar-ho (tot i que no sé pas com)

Anònim ha dit...

Per què surt el meu comentari abans que el teu, si jo l'he escrit més tard? I aquest, sortirà abans o després del teu?

Anònim ha dit...

quan ens posem nerviosos semblem ben estupids.... A mi el cor s'em posa a mil, em poso rosa perduda, quequejo, tremolo i... com tots suposo vaja. A mi amb la gent em pasa una mica al reves amb la gent. Quan parlo amb una persona no sé que dir-li, pero quan hi ha mes gent em relaxo. Es com si no estiguessin tan pendents de mi...
salut!

Anònim ha dit...

Doncs quina sort, erakkia. Jo, quanta més gent hi ha, pitjor. Perquè llavors ja sí que no dic res. En fi. Seguiré fent l'idiota pel món :-(