Enveja

Fa dies li vaig dir a algú que li tenia enveja. No és que no estigui contenta amb la meva vida, perquè al cap i a la fi, tots acabem més o menys allà on volem acabar. On som ara, depèn del que hem fet, i depenent de com haguem enfocat la nostra vida, estarem en un lloc o en un altre. Sempre hi ha un petit component atzarós, però els nostres actes determinen bastant on som ara. Tot i així, ningú em pot treure el fet d'envejar el que té altra gent i que jo potser (o segur en alguns casos) mai tindré. No tinc cap problema a reconèixer-ho.

Envejo a tota aquella gent que és més intel.ligent que jo, que no és poca. Com m'agradaria que el meu cap funcionés una mica millor. O una mica més ràpid. O tot a la vegada.

Envejo a tota aquella gent que és més treballadora que jo, que no és poca. Com m'agradaria no distreure'm, fer les coses més ràpidament, no encallar-me en qualsevol petita cosa. Com m'agradaria no passar-me hores i hores per fer una xorrada (bé, això crec que no entra a l'apartat treballadora, però és igual).

Envejo a aquella gent que és extrovertida, que en qualsevol moment té alguna cosa a punt per dir, que no es queda callada en un racó.

Envejo a tots aquells que avui no teniu un mal de cap que us està matant.

Envejo a tots aquells que no caieu rendits al vespre, que podeu aturar-vos un moment a llegir o a fer el que us vingui més de gust. Jo ja fa uns dies que encara no sé com arribo al llit sense adormir-me. I sí, ja ho sé, estic escrivint això en comptes de fer la feina que hauria d'estar fent o de dormir, que se'm tenquen els ulls. Però des que he començat a escriure que el mal de cap ha baixat una mica.

Envejo a tots aquells a qui no us ha sortit un coi de gra a les genives, que molesta, i molt!

Envejo a tots aquells que no heu d'agafar el cotxe per anar a treballar. I que, per tant, no us trobeu en una bonica situació com la d'avui (i de cada dia, de fet). Vas per un carrer on hi ha dos carrils. Vas pel de la dreta, perquè has de girar a la dreta al proper trencant. I... cotxe aparcat en doble fila. Intentes canviar de carril. Però sembla que els cotxes de l'altre carril no deixin de passar. Comences a sentir com piten els cotxes. Perfecte pel mal de cap. Renegaries contra el cotxe en doble fila, els cotxes que venen pel carril del cantó (ja veus quina culpa en tenen!) i els cotxes que estan pitant. Però no tens ni forces per renegar. De cop, un forat. Et poses al carril "bo" en el moment en què els cotxes es paren pel semàfor que hi ha més endavant. I, com no pot ser de cap més manera, mentre el semàfor està vermell, el coi de dona que havia aparcat en doble fila entra al cotxe i engega. Vols renegar, però no tens ni forces. La cua que hi ha darrere el cotxe és considerable i tu has de girar a la dreta en els propers 100 metres. Perfecte! Envejo a tota aquella gent que pot anar a peu o en transport públic a la feina!

Envejo a tots aquells que poden explicar els seus dubtes a algú.

Envejo a totes aquelles persones que quan parlen amb algú reben com a resposta un simple "tinc molta feina, no puc parlar". Sí, sempre hi ha temps per parlar amb qui ho necessita. Però és molt pitjor ni tan sols rebre un "ara no puc", sinó un silenci total.

Envejo unes quantes coses més. Però crec que totes es poden resumir en una o dues. De totes formes, ja ho he dit, sóc jo qui m'he portat fins aquí. I, per més que envegi algú, ara mateix no canviaria la meva vida per la de ningú més. Perquè és la vida que he triat. Perquè podria ser millor. Perquè podria ser molt millor. Perquè el passat podria haver sigut millor. Perquè això que envejo potser podria haver-ho tingut. O potser no. Però només mirant al futur i oblidant-me del que no m'agrada, podré deixar d'envejar i podré tenir el que vull. O potser no. Però si no ho intento, segur que no podré.