Endavant!

- Hola.
- Hola, m'alegro que siguis aquí!
- Ah, sí? Avui te n'alegres?
- Doncs sí.
- Per què?
- No ho sé. Perquè tinc el cap ficat allà mateix fa una bona estona i així pensaré en altres coses. O potser no.
- Què vols dir?
- Que només puc pensar en allò d'ahir. Bé, no només en allò d'ahir.
- I per què no expliques alguna altra cosa?
- Com ara què?
- Com ara els posts pendents que tens per aquí a mig escriure.
- Doncs... perquè ara no estic per aquests posts.
- Segur?
- Bé, puc explicar un acudit que no és un acudit.
- Un acudit que no és un acudit?
- Sí, una història que em va explicar ma mare l'altre dia, d'una seva amiga.
- I què té de bo?
- Que vaig riure molt. Però ara no em fa gràcia. En fi, t'ho explico: Ma mare té una amiga andalusa que va venir fa uns anys a Catalunya. Quan feia poc que era aquí, un dia va anar a buscar un bus per portar la seva filla al metge. El bus es va parar i el conductor li va dir "endavant". Ella, tota decidida, li va contestar: "A llevar a mi hija al médico, que le duele un brazo".
- I això és tot?
- Sí, això és tot.
- Però, tampoc és tan greu, no?
- Bé, és que quan ja em pensava que la cosa no podia degenerar més, aquest matí m'he trobat amb una altra notícia que encara feia més gran la meva desgràcia.
- Ja ens posem dramàtics?
- Sí, mira, em costa poc. I com que últimament sembla que el món s'està confabulant perquè tot em surti malament...
- Home, podria ser pitjor.
- Sí, ja ho sé, que podria ser pitjor, no cal que cridis al mal temps. Però convindràs amb mi que fa una setmana que les coses només fan que anar de mal en pitjor. Només em queda el consol de que a partir d'ara les coses ja només poden fer que millorar. Un cop arribat al fons del pou, només es pot començar a pujar.
- I estàs segura que és el fons?
- Això espero. Perquè, saps una cosa? Avui, quan he rebut la notícia, al moment m'he enfonsat. Però als cinc minuts estava contentíssima. No, ja ho sé, no té sentit. Qui s'alegra de rebre males notícies? Però, no ho sé, de cop m'han passat tots els nervis. De cop ja no m'he sentit malament. De cop, he sabut que a partir d'aquí tot milloraria, i que malgrat que és una mala notícia, i que m'havia fet alguna que altra il.lusió (jo sempre somiant truites) doncs no és greu.
- Doncs si tu mateixa t'animes, no sé per què em necessites.
- T'he explicat mai allò del mocador?
- Què del mocador?
- Un joc que jugàvem quan érem petits. No sé com es diu. Es feien dos equips. Cada persona de l'equip tenia un número. Una persona es posava al mig dels dos equips amb un mocador i deia un número. Llavors, la persona de l'equip que tenia aquell número havia d'anar a buscar el mocador. Qui l'agafava, havia de córrer fins a on era el seu equip. Si arribava abans que l'altre l'atrapés, l'altre quedava el.liminat. Si l'atrapaven, el que havia agafat el mocador quedava el.liminat. No sé com es diu el joc.
- Jo tampoc.
- Un any, en unes colònies, jugàvem a aquest joc. Ja em coneixes, jo sempre he sigut patosa i lenta. Però és que a sobre, era de les més petites de les colònies.
- O sigui, la última que triaven per l'equip.
- Exacte. Doncs això, que van i el primer número que diuen és el meu. De l'altra banda surt un dels grans, que entre altres coses jugava a futbol. Va arribar al mig, a on hi havia el mocador, que jo encara era a mig camí. Encara el veig. Es va parar una estona, però va agafar el mocador i va tornar cap a on era el seu equip.
- I el vas atrapar.
- No exactament.
- Home, si m'ho estàs explicant és que el vas atrapar.
- Sí i no. Jo portava tal arrencada que no és que l'atrapés. És que la velocitat que portava no em va deixar parar. Ell començava d'haver estat parat. Per poc me l'emporto per davant. Crec que això va valer com si l'hagués atrapat. De fet, el vaig fer caure, i jo al darrere.
- Seràs bèstia!
- Si mira, jo no li vaig manar que es confiés i no esperés a que jo arribés a on era el mocador.
- I ara per què m'ho expliques, això?
- Aquest matí, quan anava a treballar, m'ha vingut al cap.
- Abans de la notícia?
- Sí.
- Però...
- Sí, ja ho sé que no és el mateix. No tinc cap possibilitat. No torna a ser el joc del mocador. Però mira, ara estic tranquil.la. Aquell dia el vaig atrapar perquè estava tranquil.la. Perquè sabia que no tenia cap possibilitat d'atrapar-lo. Perquè sabia que si no l'atrapava no passaria res. Perquè... perquè es va confiar. I això no passarà ara. Però estic tranquil.la, i això ja és molt.
- Potser sí.
- Segur. És més, les coses ja no poden anar a pitjor (toco fusta). Així que tinc una bona motivació: a partir d'avui, tot el que faci, anirà a millor. Amb energia. No em puc enfonsar per unes quantes cosetes que surtin malament.
- D'acord.
- És com l'oportunitat que se m'ha posat "a huevo". Serà que per tenir una mica de sort en una situació de la vida se n'ha de tenir de molt dolenta (però molt, eh!) en una altra? I si resulta que ara la sort en l'altre aspecte comença a canviar?
- Potser és cosa del destí?
- Del destí?
- Em contestaràs la veritat, a les preguntes que et faci?
- Per què no ho hauria de fer? Si de totes formes sempre m'acabes enganxant! No et puc enganyar, jo!
- Fa temps vas mirar si es produia una casualitat, veritat?
- Sí. No tenia sentit, però ho vaig fer. Encara no sé per què.
- I et vas entristir perquè no es complia.
- Sí.
- Vas pensar: si passés això, aleshores es produiria la casualitat que estava mirant a veure si s'acabaria produint.
- Sí.
- I llavors te'n vas oblidar.
- Correcte.
- Fins que es va produir el que havies pensat que potser podria passar. Allò que havies desitjat que passés perquè es produís la casualitat.
- Doncs sí.
- Només que ja no te'n recordaves.
- Perquè no pensava que es produís.
- Però dilluns et va venir al cap.
- Correcte.
- Llavors ho vas comprovar.
- Sí.
- I vas veure que se t'havia posat "a huevo". Però llavors vas començar a posar excuses.
- Com em coneixes.
- Però el destí va seguir actuant.
- Destí, què és el destí?
- Vas dir: si acabo la feina...
- No l'acabaré.
- Ho sé. Però... El que passa és que no pots treballar el dia en qüestió. Si l'acabes, l'acabes. I sinó, doncs res.
- Ja ho sé.
- El destí continua actuant: s'interposa en les teves excuses.
- El destí són tonteries.
- El que vulguis. Però et fa pensar.
- Vols dir?
- L'últim cop et vas quedar amb uns quants dubtes.
- Sí, encara els tinc.
- Voldries resoldre'ls.
- Home, estaria bé, tot i que no ho sé, si els hauria de resoldre.
- Ho haguessis volgut fa temps.
- Però ara no sé si ho vull.
- Segur?
- Segur. A més, pot ser que no trobi cap resposta. És més, no sé quina resposta vull saber. Què seria millor?
- No ho sé, això ho has de decidir tu. Però, tal com ho veig, tens dues opcions: quedar-te a casa pensant que hi hauries de ser o anar-hi. Què faràs?



- Endavant!