Aquests dies crec que és millor que ningú, ni tan sols jo mateixa, em faci massa cas. La meva mitjana d'hores treballades al dia creix i creix a mida que van passant els dies. Només em queda un petit moment per entrar aquí i escriure alguna coseta, que també em va bé per treure'm coses del cap. El problema és que llavors no dic coses gaire coherents.
Avui he començat a treballar a les 7 del matí. He parat una hora per dinar. He marxat d'una feina per anar a una altra, que no és meva, però que algú ha de fer. He arribat a casa gairebé a les 11, només havent parat l'hora de dinar.
Estic preocupada pel mateix que ahir. Per què les coses han de passar en el moment més inoportú? Bé, de fet, crec que és el moment més oportú. Pagant sant Pere canta i per fer la feina que he d'acabar per ja no em cal allò que s'ha fet malbé. Un cop acabada aquesta feina, potser ja tindré el substitut. Si és que el necessito. Encara no sé quin és el problema, si té solució o no. En fi, veurem.
El cas és que, tot i treballar, de tant en tant, el cap se'n va. Però no per culpa meva. Bé, si que és per culpa meva, però jo no ho busco.
La qüestió és que em poso a treballar en una cosa i busco informació. He de buscar informació i posar-la tota maca en un lloc. Vaig buscant i de cop em trobo una cosa que em crida l'atenció. Hi entro. Penso en com en sóc de petita. I, és clar, a mitja recerca d'informació, em trobo algú conegut. Em sento petita. Poca cosa.
Em poso a pensar en les casualitats de la vida. En com ens trobem algú que no ens esperàvem trobar. En com algú pot estar visquent al cantó de casa teva i anar-lo a conèixer lluny.
Em recordo d'un viatge que vaig fer fa temps, on vaig coincidir amb una parella de Barcelona. Dos dies després de tornar, vaig anar a Barcelona. Me'ls vaig trobar dos cops, a dos llocs diferents. Casualitat?
Em poso a pensar en tota aquella gent que està al teu voltant, que cada dia agafa un autobús just després del teu, o que treballa a l'edifici del cantó, o... gent que està molt a prop teu, però que no arribaràs a conèixer mai. O potser sí. I llavors pensaràs: "Coi, però si vam estar al cantó un munt de temps i no vam arribar a coincidir mai!" O potser sí. Qui ho sap?
Tenia ganes de compartir el meu descobriment d'avui amb algú. Però no hi ha ningú que ho vulgui escoltar. Potser li podria dir a la persona que he trobat. Però jo no sóc res més que una cosa molt petita al seu cantó. Així que ho escric aquí, abans d'anar a dormir. Algun dia, si supero la vergonya, llegiré el que escrivia a principis del 2006 i segur que somric. Si recordo quin era el descobriment. Però per les dates, i per la feina que he estat fent avui (si ho recordo) sé que me'n recordaré. Si no passa molt de temps.
dimecres, 15 de febrer del 2006
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Imatge gentilesa de la
5 comentaris:
Si aquesta parella de Barcelona no els haguéssis conegut en aquell viatge, us hauríeu trobat a Barcelona igualment el dia que vau coincidir. L'única diferència és que no us hauríeu conegut i tu no en series conscient.
No sé exactament a què em vull venir a referir perquè ja és molt tard i tinc son, però vindria a ser alguna cosa com que les casualitats es produeixen continuament però només ens n'adonem d'una petitíssima part.
O algo així. O no.
En realitat les casualitats no existeixen. Seria impossible no topar mai varies vegades amb les mateixes persones. Pero quan ens hi fixem diem "Oh! Quina casualitat!!".
De totes maneres saber-ho no li treu encant.
No has dit quin era el descobriment. Això no es fa... o si.
;-)
Està clar, Zinc. A això anava: me'ls hauria trobat i ni me n'hagués adonat. Si me'ls hagués trobat dues vegades la setmana abans de conèixer-los, ni tan sols hagués sabut que la "casualitat" m'havia portat a trobar-me'ls dos cops el mateix dia. Quanta gent em dec haver trobat pel carrer, vés a saber on, i no me n'he adonat, i al cap del temps els he acabat coneixent, sense saber que ens havíem creuat tantes i tantes vegades abans?
Les casualitats no existeixen? Sí, és clar, ens hem d'anar trobant cada dia amb les mateixes persones, no hi ha tanta gent al món, però... quina és la probabilitat de trobar-te dos cops en un mateix dia amb la mateixa persona? Sí, ja ho sé, és com allò dels somnis (per qui els recorda). Si cada dia somies i recordes que somies, algun dia somiaràs amb algú que llavors et trobaràs. Per probabilitat simple i dura. Però... tot i així fa gràcia.
El descobriment? Doncs res, ja he dit moltes coses: buscava informació sobre una cosa i m'he trobat una persona coneguda. Una persona molt intel.ligent. Una persona que fa que em senti petita, poca cosa, perquè és molt més que jo. I això, doncs res, que m'ha fet gràcia trobar-la. Podria ser qualsevol... tu no, és clar, perquè no sé exactament qui ets :-) En fi, és igual.
No saps... no saps...
;-)
No, no sé :-)
Publica un comentari a l'entrada