dimarts, 30 de novembre de 2004

Una història, tres finals

Ella



De petita no li agradava jugar ni a nines, ni a cotxes, ni a res que jugués la resta de la gent de la seva edat. Sempre la van fascinar els jocs d'enginy. Ara ja no és una nena, però li continuen agradant els jocs d'enginy. Li agrada fer puzzles de 10000 peces, li agraden els jocs d'estratègia, tot el que sigui pensar.



Té un petit problema: es pensa que com que sempre està pensant i se sap totes les endevinalles, és més intel.ligent que l'altra gent. I vol un noi que sigui tan intel.ligent com ella. Potser més. O com a mínim, algú amb qui poder parlar de tots aquests jocs que li encanten.



És per això que cada cop que queda amb un noi nou porta un cub de Rubik: simple de muntar per algú que li agradin aquestes coses, difícil per algú que no ho hagi provat mai. No espera que el noi el sàpiga muntar (per això és superior, o ella s'ho creu), però el que sí que espera és que com a mínim el noi demostri una mica d'interés (i així lluir-se explicant-li com es fa).



Ell



De petit no li agradaven els cotxes. Ni les nines. Ni cap dels jocs als que jugaven els seus amics. Només li agradaven els jocs d'enginy. Però se'n va cansar aviat. I va descobrir els escacs. Li encantaven els escacs. Ara ja no és un nen, però continua jugant a escacs, moltes hores. Massa hores, per la seva família.



El món dels escacs no està gaire ple de noies. I ell voldria trobar una noia que sabés jugar a escacs, o que n'aprengués i anés a jugar amb ell (i així xulejar davant dels seus amics, és clar!)



És per això que cada cop que queda amb una noia nova porta un tauler d'escacs en miniatura, a veure com reacciona la noia. Té ganes d'ensenyar-li moltes coses (i de pas, demostrar-li que en sap molt).



El principi



Es van conèixer en un xat. Ella no li va dir que li agradaven els jocs d'ingeni. Sempre li fa cosa dir-ho, perquè la gent sol fugir per cames. Ell no li va dir que li agradava jugar a escacs. Sempre li fa cosa dir-ho, perquè la gent sol fugir per cames.



Però la resta de la seva vida els va agradar i van decidir quedar en un bar. Tots dos van dir que portarien un jersei vermell.



I així van fer via cap al bar. Ella, amb el cub de Rubik. Ell, amb el tauler d'escacs.



Final 1



Ella va arribar primer. Va demanar una coca-cola, i com que no sabia com passar el temps, va començar a jugar amb el cub de Rubik. Ell va aparèixer quan ella ja portava 10 minuts al bar.

- Hola, que ets ella?

- Sí.

- Hola, sóc ell.

- Ah, hola.

- ...

- ...

- Sempre portes un cub de Rubik, per jugar?

- Sí, que hi ha algun problema?

- No, cap. Només que em fa gràcia. De petit l'havia intentat muntar algun cop, però no me'n vaig sortir i ho vaig deixar.

- Doncs no és tan difícil.

- Ja, però no vaig tenir prou paciència per arribar al final.



La resta no té més història: ella ha decidit que ell no és prou intel.ligent per ella. Algú que no s'havia esforçat per muntar el cub de Rubik i que passava d'això, mai no seria el que ella busca. A partir d'aquell moment, intenta no ser massa agradable i que passi el temps suficientment ràpid per poder tornar a casa sense marxar gaire ràpid per no semblar maleducada.

Ell pensa que li hauria d'haver dit que li agraden aquestes coses, però que amb el cub de Rubik no va ser capaç. Però ella és molt seca. No li ha donat la oportunitat de dir-ho i el tema del cub ja no està a la conversa. No li parlarà d'escacs. La noia cada cop és més antipàtica i no li interessa.



Final 2



Ell va arribar primer. Va demanar una coca-cola, i com que no sabia com passar el temps, va començar a jugar a escacs. Ella va aparèixer quan ella ja portava 10 minuts al bar.

- Hola, que ets ell?

- Sí.

- Hola, sóc ella.

- Ah, hola.

- ...

- ...

- Sempre portes uns escacs, per jugar?

- Sí, que hi ha algun problema?

- No, cap. Només que em fa gràcia. De petita em van ensenyar com es movien les peces, però mai he sigut capaç d'aprendre com va.

- Doncs no és tan difícil.

- Ja, però no vaig tenir prou paciència per aprendre'n.



La resta no té més història: ell ha decidit que ella no és adecuada per ell. Algú que no està mínimament interessat en els escacs, mai no seria el que ell busca. A partir d'aquell moment, intenta no ser massa agradable i que passi el temps suficientment ràpid per poder tornar a casa sense marxar gaire ràpid per no semblar maleducat.

Ella pensa que li hauria d'haver dit que li agraden els jocs d'ingeni, però que els escacs són la seva assignatura pendent. Però ell és molt sec. No li ha donat la oportunitat de dir-ho i el tema dels escacs ja no està a la conversa. No li parlarà de jocs d'ingeni. El noi cada cop és més antipàtic i no li interessa.



Final 3



Arriben al bar al mateix temps. Gairebé xoquen en entrar al bar. Tots dos es miren. Tots dos pensen: "És ell/a! Porta un jersei vermell!" Però no diuen res. "Si és ell/a, per què no em pregunta si sóc jo? Segur que no és ell/a".



S'asseuen en dues taules properes. Tots dos demanen una coca-cola. I es posen a esperar. S'avorreixen. Comencen a pensar que els han deixat plantats. Ella treu el cub de Rubik. Ell, els escacs.



Ella es cansa abans del cub de Rubik que ell dels escacs. Al cap i a la fi, les possibilitats del cub són molt més petites que les dels escacs. Ja perdudes les esperances de que el noi aparegui, s'acosta a la taula del noi. Sembla un bon noi, tot i que els escacs no l'han convençut mai. Ell veu com ella s'acosta. Sembla una bona noia, però... qui va amb un cub de Rubik pel carrer?



- Hola.

- Hola.

- Sembla que a tots dos ens han deixat plantats.

- Sí, això sembla.

- I sempre esperes a les noies jugant a escacs?

- Bé, així faig algo de profit.

- Està bé.

- Que saps jugar?

- No massa, sé moure les peces, però em sembla que no és pas lo meu.

- Dona, si no ho intentes...

- Ja ho sé, ja.

- Veig que portes un cub de Rubik. Que el saps muntar?

- Sí, mira.- I en dos minuts el té muntat.

- Ostres! Jo sempre he sigut incapaç. Vaig intentar-ho, però al no poder, vaig deixar-lo pels escacs.

- Home, si no ho intentes...

- Podríem fer un pacte: jo t'ensenyo a jugar a escacs si tu m'ensenyes com muntar el cub de Rubik.

- D'acord. Però, i les persones que esperem?

- Buf! Ella no es presentarà... Havíem quedat aquí a les 5. Havia de portar un jersei vermell i la única noia...

- Ell???????????????????

- Ella?????????????????????

3 comentaris:

Anonymous ha dit...

M'agrada. També la resta del blog, tot i que els teus post són sovint per llegir i per sentir-se més o menys identificat amb la malenconia que de vegades respira, no per fer comentaris. (El post no preten ser anònim, és que cal la contrassenya a Blogger, etc. Em fa mandra). Pere.

Anonymous ha dit...

Hola, Estranya. Felicitats per la narració. Realment creus que això descriure no se't dóna bé perquè no siguis de lletres? Jo diria tot el contrari...

Em fascina (i, és clar, segons com vagi m'entristeix) els camins tan diferents que poden prendre aquestes situacions... i que tu reflexes amb aquests tres finals. Triar, triar, triar, amb el risc a equivocar-se; ja ho deien els existencialistes que aquesta és una de les pitjors coses a què estem abocats, el que més angoixa ens produeix.
David

estranya ha dit...

Moltes gràcies.

Pere, no m'importa que els comentaris siguin anònims. De fet, hi ha molta gent que no té usuari de blogger.

David, sí que sóc de ciències... però no et creguis que tot el que dic aquí és cosa meva... Molts dels posts fan referència a gent que m'envolta i que no sóc jo. Coses d'alguna gent que a vegades semblen ridícules vistes des del punt de vista d'altra gent. Alguns també fan referència a mi. I també hi ha coses ridícules que faig jo.

El post anava sobre triar? O anava sobre una "moraleja" de no arribar ni massa aviat ni massa tard a les cites? O potser anava sobre com podem ser de superficials, fixant-nos només en la primera impressió que ens dóna una persona, i si aquesta és dolenta ja no li donem cap més possibilitat? La veritat, és que em sembla que ni jo ho sé.