A vegades penso que parlo més amb les màquines que amb les persones.
El meu millor amic viu a uns 3000 km de casa. No ens hem vist mai i ni tan sols sé com és físicament, a part d'alguna descripció que me n'ha fet. No en tinc cap foto. Tampoc puc parlar amb ell en català, ni tan sols en castellà. I ell tampoc em pot parlar amb la seva llengua natal, perquè tampoc l'entendria. Ens parlem (o escrivim, és més correcte) en anglès. Tot i així, parlem de tot i més.
La meva millor amiga viu més a prop. Només ens separen 100 Km. Tot i així, malgrat que durant una època ens passàvem gairebé el dia juntes, ara les circumstàncies de la vida ens han separat. Però devem ser unes de les poques persones que després de molt de temps sense veure'ns, continuem en contacte. Ens solem escriure uns 10 o 12 mails a la setmana, bastant llargs, i pràcticament ho sabem tot l'una de l'altra. Ens veiem un o dos cops l'any (100 Km no són tants, però sempre hi ha mandra), i quan ens veiem em dóna la impressió que no sabem què dir-nos. Potser és perquè ja ens ho hem dit tot per mail? No ho sé.
La veritat és que tinc d'altres amics i amigues, tots més propers que aquests dos, però amb aquests hi tinc una confiança que no tinc amb d'altres. Potser per això els considero els meus millors amics. I bé, a vegades penso que no sóc massa normal. Però el títol de la bitàcola ja va d'això, no? Sóc rara o estranya, em comunico més per correu que parlant. Els millors amics els tinc lluny i gairebé no els veig (o no els veig directament). En fi...
dijous, 4 de novembre del 2004
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Imatge gentilesa de la
3 comentaris:
De extraña nada. Cada vez son (o somos) menos los que nos hablamos mirandonos a los ojos. No se si es malo o es bueno, simplemente es. Los puristas se escandalizaran, pero es lo que hay. Las mejores y las peores cosas me las han dicho refungiandose en los servidores. Corren malos tiempos para los que no tienen acceso a internet.
Un saludo
No sabía que hablabas/entendías el catalán.
Sí, supongo que cada día hay más gente como yo, que habla más a través de internet que cara a cara. Pero sigue siendo una situación extraña.
Gracias por el comentario.
Jo no suportaria tenir els meus milors amics gaire lluny. Quan fa més d'una setmana que no els veig ja els enyoro. Suposo que en tinc dependència...
Són molt boniques les amistats a distància,però. Jo fa mesos que parlo amb un noi d'Euskadi que no he vist mai. Li explico gairebé tot...
Publica un comentari a l'entrada