dijous, 11 de novembre de 2004

Inseminació artificial

Em faig gran, és inevitable. No puc parar el temps. L'amenaça dels 30 anys ja comença a planar sobre meu, i això fa que em plantegi unes quantes coses sobre la meva vida.



Sempre he volgut tenir fills. Sóc filla única, i no m'agradaria tenir un fill únic, perquè jo sempre hagués volgut tenir un germà. Tampoc tinc la intenció de tenir una prole de 7 o 8 nanos. Dos o tres és un terme mig, està bé.



Però quan penso en tenir fills, sempre penso en el trauma que tenia quan era petita. Ara no el tindria, perquè hi ha moltes mares grans, però la meva mare em va tenir amb 28 anys, que en aquella època era una edat molt gran per ser mare per primer cop. Quan veia les altres mares, més joves que la meva, sempre pensava per què no podria tenir jo una mare més jove. I em deia a mi mateixa: "Quan tingui 20 i pocs anys, tindré el meu primer fill". Ara això ja és impossible, tot i que tampoc n'hagués tingut la intenció.



El que sí que vull és tenir un fill abans no em faci massa vella. I quan serà, això? Doncs ara no ho tinc massa clar, però crec que hauria de ser abans dels 30. En aquests moments no em puc plantejar tenir un fill, ja que no tinc feina fixa, continuo visquent a casa els pares... però encara que les coses no variin, d'aquí a uns pocs anys, la meva intenció és tenir-ne un.



No tinc parella. Això potser també seria un altre problema per algú. En el meu cas, no. Estic decidida a tenir un fill abans dels 30, i si continuo sense una parella, doncs quan arribi als 29 m'apuntaré a llistes per fer-me la inseminació artificial.



No m'importa el que la gent pensi de mi. A vegades (o més ben dit, sempre) els veïns parlen i critiquen, i una noia sense parella i embarassada és un blanc molt fàcil. Però, al cap i a la fi, la gent que m'importa ja sabria d'on ve el nen i els altres, doncs que xafardegin, si s'ho passen bé.



Ser mare soltera ha de ser dur, però m'agraden els nens, i prefereixo ser mare soltera a no ser mare. Al cap i a la fi, un nen fill de mare soltera sempre tindrà molta més estabilitat emocional que un nen fill de pares separats (o no separats) que es barallen tot el dia.



No tinc esperances de trobar parella en tot aquest temps. Per què? Ja ho he dit, no tinc parella. El que no he dit és que no n'he tingut mai. No sé per què. Serà que sóc estranya? :-) El fet és que els nois/homes sempre han passat de mi, sempre he sigut la noia invisible. I si això ha passat durant tots aquests anys, per què hauria de canviar ara?



També tinc la intenció d'adoptar un nen d'algun altre país. El segon fill? El tercer? No ho sé, però deixaré el tema per un altre dia, que aquest post ja és prou llarg!

2 comentaris:

Anonymous ha dit...

Estranya, a una dona com tu, amb les coses tan clares (i escrivint tan bé) no li pot anar malament. Et vinguin per on et vinguin els fills, l'important és voler-los. Jo en tinc una, per la via clàssica. Molta sort, i endavant amb el que expliques . --- Antoni www.quaderns.net

estranya ha dit...

Gràcies pel recolzament. De moment, però, la cosa haurà d'esperar a veure si tinc una mica més d'estabilitat professional. Fa uns anys la vaig tenir, però la vaig deixar per perseguir un somni. I no me'n penedeixo, però en aquests moments em deixa una mica lligada de mans i peus. Però amb una mica de sort, tot això canviarà. I encara em queden uns anyets fins als 29 o 30.