dimarts, 16 de novembre de 2004

Consumisme

L'altre dia, llegint un dels comentaris que em van deixar, em vaig recordar d'una cosa que em va passar l'any passat amb la meva cosina.



No m'agrada anar a comprar roba. Ho odio. Quan penso que he d'anar a comprar ja m'agafen tots els mals. Així que quan un dia em decideixo a anar a comprar roba (com un o dos cops a l'any), aprofito i em compro un munt de roba. Quanta més roba em compri d'una sola tongada, més temps podré passar sense tornar-hi.



Un dia d'aquests que vaig tornar a casa mig carregada de bosses, em vaig trobar a la meva cosina prop de la porta de casa. Ella, tota orgullosa, em va ensenyar unes botes que s'acabava de comprar. "Són baratetes", em va dir. "Per això me les he comprades. Només m'han costat 120 euros".



En aquell moment, i no sé per què, em va agafar molta vergonya pel que havia comprat jo, i vaig entrar a casa mig amagant la bossa plena de coses que m'havia comprat. Resulta que jo m'havia gastat menys de 120 euros, i havia comprat unes botines, dos jerseis i uns pantalons. Les botines em van durar tota la temporada, i els jerseis els vaig haver de tirar a final de temporada de tan gastats que estaven... Els pantalons encara els tinc, però ja estan força gastats.



A la meva cosina, en canvi, no li vaig tornar a veure mai més aquelles botes posades. La vaig veure tot l'hivern, i li vaig veure uns quants modelets de calçat (potser 6 o 7) i tots eren botes (no sé si de les "barates" de 120 euros o de les més cares...)



A vegades em pregunto com dues persones de la mateixa família podem ser tan diferents. Al cap i a la fi, la meva mare i la seva són germanes i, en aquest sentit, tant ella com jo som clavades a les nostres mares. El que faig jo no és normal, ho sé, però és que el que fa la meva cosina tampoc em sembla normal. Ni que regalessin els diners!