dimecres, 24 de novembre de 2004

Un somriure...

Aquest matí una nena petita m'ha preguntat per què sempre que saludo a algú somric. I no he sabut què contestar-li.



És un acte reflexe. Quan veig algú que em cau bé, encara que no ho vulgui, l'"Hola" sempre va acompanyat d'un somriure. Aquesta tarda he intentat no somriure al saludar una amiga... i he sigut incapaç! Em surt de dintre, sense que m'hagi proposat mai que em sortís. Simplement, surt com una manera que té el meu cos de dir: "Ostres, com m'agrada trobar-me amb aquesta persona. Fem-li un somriure i demostrem-li-ho!"



Hi he estat pensant i fins i tot quan estic trista o de mal humor faig un somriure a l'hora de dir hola a algú que em cau bé. Molt diferent és quan apareix algú a qui no tinc ganes de veure o que no em cau bé. Sóc incapaç de fer-li un somriure. Ma mare ja m'ho diu sempre, que he de ser una mica més política, però és que és superior a mi, no he sigut mai hipòcrita i dubto que ho arribi a ser mai. Les coses clares i la xocolata espessa, com diuen per les espanyes.



Suposo que és agradable que la gent et saludi amb un somriure quan et veu, tot i que a molta gent, com a la nena d'avui, els sobta que en aquest món tan ple de presses algú es pari un moment per fer un somriure.



Seguiré somrient. I el pròxim cop que em trobi a la nena li diré que ho provi, que veurà que a l'altra gent li agrada trobar-se un somriure per "bon dia" i que segur que al final la gent també la correspondrà amb un somriure. Estaria bé que tothom es saludés sempre amb un somriure... el somriure es contagia i tots seríem molt més feliços :-)