In English, please

Abans de començar a escriure res, em vaig plantejar seriosament en quin idioma volia escriure. Tenia, bàsicament, dues opcions: el català i l'anglès. El castellà és una opció que vaig descartar ja de bon principi. No faig res en castellà, si no és que sigui obligatori.



Hi ha pros i contres a l'hora de fer-ho en català i a l'hora de fer-ho en anglès. En principi, si ho faig en anglès arribo a molta més gent i molta més gent serà capaç d'entendre-ho. Això sí. Però és que tampoc tinc la intenció de que molta gent llegeixi això. Segurament, mai ningú arribarà a llegir-ho. O potser sí, però tampoc és algo que em preocupi. Per tant, puc utilitzar perfectament el català, ja que tampoc molta gent ho llegirà. I, en fi, si ho faig en català és una cosa diferent. Si ho fes en anglès, hi hauria moltes bitàcoles iguales que la meva, en anglès. I no vull ser una persona com moltes, sóc estranya, però és que m'agrada ser-ho!



D'altra banda, si m'obligués a escriure en anglès, també practicaria. Però em passo tot el dia escrivint coses en anglès i sé que no escric tan a raig com en català, i llavors m'hi passo més estona i tampoc vull que això sigui algo que al final acabi fent per obligació (total, ho faig per mi, no?) Així que, millor en català, que així vaig més ràpid.



Algun lector intel.ligent podria dir: "Bé, en principi en castellà tot seria millor: aquesta noia arribaria a més gent si escrivís en castellà, també podria escriure a raig, no hi ha tantes bitàcoles en castellà com en anglès..." Però no. Em nego a fer-ho. El català és la meva llengua i no vull utilitzar el castellà perquè l'enten més gent. La cosa està clara: si faig algo per mi, ho faig en català, perquè sóc catalana (la meitat de la meva família, si sabés que dic això, em deshederaria del poc que té!) i si vull arribar a més gent... doncs en anglès, que el parlen més persones que el castellà!



I ara que parlo d'idiomes, aquí hi ha un acudit que em va enviar fa uns dies una amiga, un acudit que també parla sobre l'idioma:



COSES DE L'IDIOMA



Ells diuen "perro viejo" i "mosquita muerta" allà on nosaltres diem "gat vell" i "gata maula".



La sort màxima de la rifa és un masculí "el gordo", allà, i un femení, "la grossa", aquí.



Dels genitals femenins, allà en diuen vulgarment "almeja" i aquí "figa", mots que designen dues realitats tan diferents com és un mol·lusc salat, aspre, dur, grisenc i difícil d'obrir, en un cas, i, en l'altre, un fruit dolç, sucós, tou, rogenc i de tacte agradable i fàcil.



De la dona de Sant Josep els espanyols destaquen que sigui "Virgen"i nosaltres que sigui "Mare (de Déu)"; ells paguen "impuestos", que ve d'"imponer", i nosaltres "contribucions" que ve de "contribuir".



Els espanyols desvergonyits ho són del tot, no tenen gens ni mica de vergonya, ja que són uns "sinvergüenzas", mentre que els corresponents catalans són, només, uns "poca-vergonyes".



Com a mesura preventiva o deslliuradora, ells toquen "madera" quan nosaltres toquem "ferro".



Allà celebren cada any les "Navidades" mentre que aquí amb un sol "Nadal" anual ja en tenim prou, com en tenim prou també amb un "bon dia" i una "bona nit" cada vint-i-quatre hores, enfront dels seus, múltiples "buenos días" i "buenas noches" diaris.



A Espanya es veu que ho donen tot "dar besos, abrazos, pena, paseos ... " mentre que als Països Catalans donem més aviat poc, ja que ens ho hem de fer solets "fer petons, abraçades, pena, un tomb...".



Allà diuen "¡oiga!" quan aquí filem mes prim amb un "escolti!"



Dels ous de gallina que no són blancs, ells en diuen "morenos" i nosaltres "rossos", colors que s'oposen habitualment parlant dels cabells de les persones.



Mentre ells "hablan" -i fan!- aquí "enraonem", és a dir, fem anar la raó, sense èxit, tanmateix.



Allà per ensenyar alguna cosa a algú "adiestran" i aquí "ensinistrem". Més enllà dels conceptes polítics actuals, els uns basen l'ensenyament sobre la "destra" (dreta) i els altres sobre la sinistra"(esquerra)...





Tota una concepció del món, doncs, s'endevina rere cada mot d'una llengua, perquè la llengua és l'expressió d'un comportament col·lectiu, d'una psicologia nacional, diferent, no pas millor o pitjor que altres. No es tracta, en conseqüència, de traduir només, sinó d'entendre. Per això, tots els qui han canviat de llengua a casa, al carrer, al treball- no únicament canvien de llengua. També canvien de punt de vista.