Martí

Suposo que tots tenim algú davant de qui sempre fiquem la pota. Jo tinc unes quantes persones d'aquestes (massa, la veritat). Són aquelles persones que sempre et veuen fer el ridícul, davant de les quals sempre dius coses que resulta que estan malament, que sempre et contesten i tu et sents petita, petita, molt petita. I, que, facis el que facis, intentis el que intentis, sempre faràs les coses malament. O, almenys, aquesta és la impressió que et dóna: que sempre fiques la pota davant seu.

Sempre havia pensat que aquestes persones davant de les quals sempre ficava la pota eren persones molt segures d'elles mateixes, o xules, o altives, o gent que es creia per sobre de tu. Vull dir que, a vegades, quan et contesten d'aquella forma, com si fossis no res, doncs encara et fan sentir més petita.

Mai se m'havia passat pel cap que es pogués fer inconscientment. Fins que em vaig trobar en Martí.

En Martí havia anat a la mateixa classe que jo quan anàvem a l'institut. Quan vaig anar a la universitat, ell estudiava a la facultat del cantó de la meva. El primer any me'l vaig trobar algun dia, i no l'havia tornat a veure mai més des de llavors.

Per això, quan me'l vaig trobar l'altre dia, li vaig preguntar que com li anava. I ell em va contestar que encara estudiava, que havia d'acabar la carrera. Com que jo fa tants anys que la vaig acabar que ja ni recordo quants, li vaig preguntar si feia una segona carrera. Va abaixar el cap, i em va dir que no.

Però jo no vaig estar contenta amb això. Vaig agafar i li vaig dir alguna cosa de l'estil de "és clar, si treballes, trigues més temps a acabar la carrera". Pensava que el nas li tocaria al terra, quan em va contestar que no havia treballat en tot aquest temps, que s'havia dedicat només a estudiar.

Em vaig quedar sense saber què dir-li, així que ens vam dir adéu i vaig esperar no tornar-lo a trobar en un cert temps. Com puc ser tan pallussa? I com puc anar ficant la pota, cada cop més, fent sentir malament al pobre noi?

Però avui l'he tornat a trobar. Estava treballant i donava un volt (donar volts no és la meva única feina, de tant en tant també treballo). De cop, em trobo amb un company que em demana on és un lloc. I jo me'l quedo mirant, pensant que coi, que ja fa molt que treballa aquí, que ho hauria de saber.

De cop, en Martí apareix a darrere del company. Em pensava que era casualitat, però ja he vist que en Martí no feia massa bona cara...

Li acabo d'explicar al company on és el lloc que em demana, quan es gira i li diu a en Martí: "Ja ho has sentit, no?"

I veig com en Martí abaixa el cap, i es posa vermell.

I jo penso que si fos jo, també faria el mateix: baixar el cap i posar-me vermella. I, segurament, preguntar-me per què sóc tan pallussa. I preguntar-me quant trigaré a tornar a trobar-me a qui sigui, i que em trobi perduda en un lloc molt petit, o...

Tot i que jo, no ho he fet expressament. Jo no volia fer-li passar una mala estona al pobre noi!

Amb regle i compàs

A casa hi ha d'haver algun regle. Amb una mica d'esforç, en podria trobar algun.

A casa hi deu haver algun compàs. Però tindria greus problemes per trobar-lo, en cas de necessitar-lo.

Recordo els meus apunts, sempre de coloraines, amb el títol amb el color que li tocava, amb tot ben posat... Però no recordo haver subratllat mai cap títol amb regle. No recordo haver fet servir el regle o el compàs si no era a classe de dibuix, per entregar aquelles làmines de dibuix lineal.

Ara les coses han canviat. L'altre dia vaig anar a fer una classe particular a una nena. Vaig necessitar dibuixar una rodona. Vaig agafar un llapis, i vaig dibuixar la rodona, sense cap problema. I prou bé que em va quedar. La nena em va mirar com si hagués comès un assassinat. No ho vaig entendre, fins que ella va haver de fer una rodona, en un paper en brut... i va anar a la seva habitació a buscar un compàs! I era un paper en brut. No li sortia de dins fer una rodona sense compàs, era com un sacrilegi.

Vaig pensar que era cosa de la nena. Al cap i a la fi, ella és molt perepunyetes, i com jo, tot ha d'estar del color que toca i aquestes coses. Vaig pensar que això d'anar a buscar el compàs en aquesta ocasió i el regle en d'altres només era cosa seva.

Fins que avui he anat a casa d'un nen. És just el contrari que la nena. Però, ai, havíem de dibuixar un esquema. Un esquema on hi havia línies, però no havien de ser rectes, només era un gràfic per veure com era la solució del problema. I jo, que no he agafat un regle en ma vida, vaig i faig l'esquema a mà alçada, com sempre. Ja he vist que em mirava malament, ja. I molt malament, que em mirava. Però no en sabia la raó. Fins que s'ha posat ell a fer un esquema... i ha agafat el regle.

Quina mà de línies rectes més ben fetes! Llàstima que l'esquema estigués mal fet i no tingués ni idea del que estava fent. Això sí, les línies eren impecables.

Llavors m'han assaltat els dubtes. Sóc jo, que era rara i per això no utilitzava regle i compàs? O és que a nosaltres no ens van ensenyar que sempre s'havien d'utilitzar? O era jo, que passava de tot, i feia les línies no tan rectes, però més ràpidament? Algú de la meva generació em pot confirmar que tampoc feia servir el regle per fer qualsevol tipus de línia? Si és que aquests nens d'ara fins i tot fan servir el regle per fer les fraccions, quan són fraccions una mica grans!

I és que a casa, ja ho he dit, els compassos no es fan servir per res. I els regles... doncs el meu pare sí que en fa servir, de regles. De tant en tant, em diu: "Luna, tienes una regla?" I jo que li porto. I aleshores sento "ras". I és que, a casa, els regles es fan servir per tallar papers: el meu pare posa el regle a sobre del paper i estira cap amunt i ràpid. I els papers es tallen perfectament. Els regles no es fan servir per res més.

Però, ara que hi penso, i aleshores, les estisores, per què les fem servir?

Una cara somrient

Hi ha gent que els veus i que et cauen bé només de veure'ls. Són aquelles persones que sempre riuen. Gent que no té problemes. O que almenys ho sembla. Gent que sempre té un somriure a la cara. Gent que sempre té una paraula amable.

Avui m'he trobat a una d'aquestes persones. L'he vist i he somrigut. I m'ha tornat un somriure, com no podia ser de cap més manera.

Jo ja marxava ràpid, tenia pressa, però no he pogut evitar fer-li una broma. I és que, me l'ha posat "a huevo". Ha rigut, he rigut, i he marxat, cap allà on anava quan me l'he trobat.

I de cop he sentit una veu: "Escolta, ja que ets aquí..."

I he començat a patir.

Perquè m'ha fet una pregunta que no sabia si sabria contestar. Sempre fa preguntes difícils.

Quan ha començat a fer la pregunta i he vist quin tema em preguntava... ja he patit.

Tot i que no sé com, he sabut contestar. La pregunta era tan fàcil de respondre, que s'ha posat a riure per no haver-ho vist abans.

Sempre em sorprenc en aquestes situacions. Si estigués sola, segurament no ho veuria tan ràpid. I si algú em pregunta, amb la pressió, hauria d'actuar com faig sempre: posar-me nerviosa i no sabent dir ni el meu nom. Però no em passa això. De fet, em passa just el contrari. Cada cop que em fan una pregunta d'aquestes, el meu cap funciona més ràpid i sóc capaç de donar la millor solució, i de forma que s'entèn.

Al final, li he dit adéu, ha somrigut, i jo també he somrigut. Com sempre que ens trobem.

I és que sovint, una cara somrient, és contagiosa. I aquesta cara somrient sempre em fa tornar un somriure, perquè és un somriure sincer, d'algú que, almenys, sembla feliç.

Per què em costa tant?

Estic treballant. Espero una trucada. Sempre truca a la mateixa hora. Per què m'he recordat ara de l'anunci de la Coca-cola? Ah, sí, perquè l'hora és dos quarts de dotze. Ahir em va dir que vindria, però no m'ho vaig creure.

Així que avui, quan a les 12 menys 10 he sentit que m'arribava un sms, ja sabia de qui venia i què hi deia exactament. No m'he aixecat a mirar-ho. Total, per què?

Al cap d'una estona he anat a mirar-ho i era el que em pensava. Però llavors... llavors se m'ha acudit de fer "neteja".

Aquest vespre ho he comprovat. Al meu mòbil hi havia telèfons que no faré servir mai. I al meu correu, hi havia adreces que guardo, però tampoc faré servir mai.

De què em serveixen el telèfon i el mail de la Rita? Vam anar juntes a l'institut. Érem amigues, però ella es va quedar aquí a estudiar i jo vaig marxar. Quan ella va marxar, jo vaig tornar. Un dia ens vam trobar al tren i em va dir que li donés el telèfon i el mail, que un dia quedaríem per anar a dinar juntes. Vam quedar un dia. Plovia. La vaig estar esperant una bona estona sota la pluja. Molta estona. La vaig trucar no sé quantes vegades al mòbil. I no va aparèixer. Quan vaig arribar a casa, li vaig enviar un mail, per si li passava alguna cosa. Tres dies més tard, em va contestar: un mail de dues línies dient que s'havia oblidat del dinar, que feia 3 dies que no mirava ni el mail ni el mòbil, i que ja em trucaria. Comptant que això va passar fa... 5 anys? em sembla que puc esperar asseguda a que em truqui. I jo tampoc la trucaré. Segurament, si la truqués, no sabria ni qui sóc. Però tot i així, el seu número de mòbil seguia a la meva agenda, i la seva adreça de mail també. I tot i saber que no les faré servir mai, doncs m'ha costat el.liminar-les. Perquè sempre hi ha aquell: i si algun dia els necessito? Però no. Sé que no els necessitaré mai, perquè sé que tampoc hi hauria resposta.

I podria parlar d'altra gent, que estaven aquí i que, com la Rita, sé que no trucaré mai, sé que no els enviaré mai cap mail, sé que...

Però, tot i així, tot i saber que estan allà i que mai els faré servir, em resisteixo a esborrar-los. Per què? Si cada cop que els veig penso que no sé què faig jo amb el telèfon de no sé qui o el mail de no sé qui més. Si no deuen saber ni que existeixo.

Tot i així, han quedat alguns telèfons al mòbil i algunes adreces al mail que sé que no faré servir mai, però que continuen allà, per recordar-me que m'he allunyat tant de depèn de quina gent, que no hi ha ni tan sols un hola de tant en tant. Però, tot i així, em resisteixo a esborrar-los. Per si de cas. Per un si de cas que sé que no arribarà.

Per què em costa tant acabar de fer el pas i esborrar-los definitivament? Si, de fet, sé que, donat el cas, ni tan sols tenint el número de telèfon trucaria? Perquè, és clar, ni saben qui sóc jo!

Em caso!

- Saps què? Em caso!
- Ei, felicitats!!!

Si m'ho diu, és que estic convidada al casament?

- Volia fer una cosa petita, però al final convidem a molta gent.

Ah... I això vol dir?


Una estona més tard:

- Així que ja saps, estàs convidada.

Vale, ara ja m'ha quedat clar. És que a mi si no em diuen les coses clares...

És clar que mira, què vols que et digui, em fa il.lusió anar-hi. Ens hem fet molt amigues, i vaja, que em fa il.lusió.

ALARMA!!!

Però tu ets burra o què?

Jo, burra?

Sí, tu. A veure, coneixes el noi? La família? Els amics? Bé, coneixes algú a part de la nòvia?

- Tot i que em sap greu, perquè no coneixes a ningú.

Ah, veus? Si fins i tot ha pensat en això. I total, als últims casaments que vas anar tampoc coneixies a ningú...

- Ah, cap problema! Em busques un noi ben guapo i em poses amb ell.
- Doncs ara que ho dius... sí, tinc un amic solter que...

Cagumlaputa. Era BROMA. BROMA!!!

- Segurament també li digui a la Maria.

Ui. ALARMA. Per què ha sortit la Maria aquí, fent una associació d'idees, que jo he fet en sentir el nom de la Maria?

La Maria estava soltera. Va anar al casament d'una amiga i no coneixia ningú, només a la noia que es casava. La van posar a prop de l'únic amic solter de la que es casava. La Maria es casarà aviat amb aquest noi.

Està fent associacions d'idees xungues o és una casualitat? Està intentant fer de Celestina? Espero que no.

ALARMA. Roba. Mama. Calla. Calla. No diguis res o demà mateix et fa anar a voltar les botigues de la ciutat per buscar roba. Roba. Casament. Roba de casament. Botigues. Merda.

El pitjor de tot és que, no sé per què, tot i odiar els casaments a mort, em fa il.lusió anar a aquest casament.

Tse-tse

L'únic cop que recordo no haver anat a classe o a treballar perquè estava malalta va ser quan tenia 11 anys. Em van operar i des de la clínica no podia anar al cole...

De petita, com que no tenia cap avi que em pogués cuidar, ni cap veïna, ni ningú, si tenia febre, ma mare em donava una aspirina, i apa, cap a l'escola. I així vaig créixer, acostumada a no estar mai malalta.

De sempre, quan m'he trobat malament, he anat a dormir molt aviat, m'he carregat el cos d'aspirines, i he anat a treballar, o a classe, o el que fos.

És per això que l'altre dia, encara que sabia que no estava bé del tot, vaig anar igualment a la gran ciutat. Feia dies que anava a dormir a les 9, però aquell dia em vaig aixecar i em va semblar que ja em trobava bé.

Vaig agafar el tren i un llibre nou. Vaig començar a llegir i ni me'n vaig adonar, que ja era a la gran ciutat. Mentre estava a la gran ciutat ja vaig notar que no estava massa bé. Bé, de fet qui ho va notar no vaig ser jo. Jo no em trobava massa bé, però vaig pensar que era un simple refredat. I potser ho era. Però ara suposo que deuria estar blanca com la neu. O groga, que diu ma mare. Perquè vaig haver de contestar més d'una vegada i de dues a la pregunta de si em trobava bé.

A la tornada, vaig tornar-me a posar a llegir. El llibre m'havia absorvit tant que gairebé ni em vaig adonar que havia arribat al meu destí. Per sort, baixa força gent a la mateixa parada que jo i vaig tenir temps de recollir les coses a corre-cuita per baixar del tren.

Em vaig prometre que arribaria a casa i acabaria el llibre. No el podia deixar així.

Vaig arribar a casa, vaig sopar i em vaig posar a llegir, amb la determinació d'acabar el llibre abans de dormir.

I un be negre amb potes rosses.

Eren les 9 del vespre i no vaig ser capaç de llegir una pàgina. Em vaig posar a dormir, pensant que dormiria prou hores.

L'endemà, després d'haver dormit 10 hores d'una tirada, em vaig aixecar tan marejada, que gairebé no m'aguantava dreta. Però havia d'anar a treballar... Així que ho vaig fer.

Encara no sé com.

Vaig tornar aviat a casa, abans de les 2. I me'n vaig anar directa al llit. Vaig dormir dues hores, fins que em va despertar el telèfon. Em vaig aixecar, vaig dinar, i li vaig dir al meu pare que aniria a fer el que faig els divendres a la tarda.

Em va dir que no.

Jo tenia forces, ja no em trobava malament, ja no tenia son...

Una hora més tard, tornava a estar al llit.

Vaig dormir dues hores més, fins que em va despertar alguna cosa.

Vaig tornar a aixecar-me, i ma mare em va demanar que la despertés si s'adormia, que havia d'anar a treballar a la nit.

Per poc sóc jo la que m'adormo.

Vaig tornar al llit i vaig dormir 12 (sí, 12) hores seguides.

Aquest matí m'he aixecat. Em trobava bé i he dit que aniria a fer el que faig els dissabtes al matí.

El meu pare m'ha dit que no, que truqués i digués que no hi anava.

I jo que sí, que ja em trobava bé.

No havia passat ni una hora des que m'havia aixecat de dormir 12 hores seguides que ja tornava a ser al llit.

M'he aixecat i ja tornava a tenir forces. Així que he recuperat el llibre, fins que he llegit un tros que m'ha fet molta gràcia. I he pensat que ja n'hi havia prou, que podia engegar l'ordenador i mirar quants mails tenia, que feia molt que no passava per aquí.

Però només d'escriure això, ja m'he tornat a marejar. D'aquí, directa al llit. A dormir altre cop. Per sort, gairebé ningú m'havia dit res.

I ara me'n vaig a dormir. Que aquesta nit tots plegats dormirem una horeta menys... i jo necessito dormir! Bona nit!

I de mica en mica vaig anar transformant les imatges en situacions, i vaig anar inventant i dibuixant una història protagonitzada per una jove col.legiala amb poders, anomenada Lluna, que s'encapritxava d'un cabirol esmunyedís amb una marca peculiar a la pota i el seguia fins als confins de la Terra.
La Lluna era una nena que menjava caramels i dormia abraçada al seu ós de peluix, i amb ella vaig viatjar per altres mons i vaig viure altres vides, fins que les aventures de la Lluna van acabar convertint-se en un còmic.
Vaig dedicar la meva primera obra a la memòria de la Meritxell i la vaig guardar a la bossa. Si alguna vegada tornava a la civilització, aquella seria la meva professió. Intentaria guanyar-me la vida escrivint, dibuixant vinyetes de còmic i creant personatges que, com la Lluna, s'inspiressin en la meva pròpia vida i em permetessin escapar dels meus problemes.

Riure's d'un mateix

No m'havia adonat mai que ho feia, fins que un dia que estava en un bar, l'Elena em va dir, ben enfadada:

- Para ja! No facis més això.
- El què?
- Riure't de tu mateixa!

I llavors me'n vaig adonar. M'havia passat una bona estona enfotent-me de mi mateixa. Potser amb una mica massa de mala llet.

Des d'aquell dia m'hi fixo, i he descobert que sí, que acostumo a riure'm massa de mi. Que faig alguna cosa que em pot deixar en ridícul... doncs jo l'explico a tothom, mentre em ric de mi. Que faig alguna cosa que pot deixar a algú amb la boca oberta (de fet en faig poques, o gairebé cap)... doncs me la guardo per mi i no l'explico a ningú. O a gairebé ningú.

Avui m'he rigut molt de mi mateixa. Que coi, em vaig dir que no ho explicaria. Però no, la Lluna és així, i s'ha de posar en ridícul un cop, i un altre, i un altre...

És clar que avui estava baixa de defenses... Coi de costipat... Qui coi me l'ha enganxat? Que no tinc el cap clar ni per pensar! I són les 8 i ja aniria a dormir, perquè el cap no m'aguanta (i no descarto fer-ho en els propers minuts, ja no parlo coherentment...)

Total, que no sé què volia dir, però venint amb el cotxe m'he recordat d'en Braguetaoberta.

En Braguetaoberta va ser un professor que vaig tenir fa uns anys. Està clar que no es deia Braguetaoberta, però sóc incapaç de recordar com es deia.

Un dia va començar la classe, com sempre. Jo estava asseguda a primera fila, amb l'Anna a un cantó i la Maria a l'altre. Ell, en Braguetaoberta, va començar a explicar-nos alguna cosa que crec que era molt avorrida. De fet, no recordo què era, només que era avorridíssim.

Ell, de tant en tant, es posava davant la pissarra, amb una mà a la cintura, i ens anava explicant coses. Ell a sobre la tarima, i nosaltres a les nostres cadires.

I, de cop, vaig aixecar el cap. Per copiar alguna cosa de la pissarra, o per vés a saber què.

I allà estava, amb el primer botó dels pantalons descordat.

La classe va continuar. Jo no sabia si aixecar el cap perquè sabia que acabaria rient, o no. Però vaig tornar a aixecar el cap.

En aquell moment, ja eren dos els botons descordats.

Val a dir que l'home portava cinturó (ben cordat) i que per això suposo que no li queien els pantalons...

Ja sense gosar aixecar el cap per no tenir un atac de riure, vaig tornar a mirar a la pissarra per copiar alguna cosa. I allà estava ell, amb la mà a la cintura... i tres botons descordats.

Llavors vaig començar a sentir com l'Anna s'aguantava el riure com podia. I la Maria va agafar un dels meus folis i hi va escriure alguna cosa. Jo m'esperava l'"Hola guapa" de sempre, però quan ho vaig llegir, posava:

"Porta la bragueta oberta!"

I a partir d'allà, vaig passar-me tota l'hora intentant aguantar-me el riure com podia.

A la propera classe, en Braguetaoberta va venir amb els pantalons ben cordats. En un moment, algú va comentar alguna cosa amb el del cantó. I ell, es va girar de cop i, tot seriós, va dir:

- Què passa, que porto la bragueta oberta, o què?

Em vaig passar una bona estona amb el cap jup, mirant els apunts, amb la cara ben vermella d'aguantar-me el riure. Al meu cantó, l'Anna estava igual que jo i la Maria aguantava com podia.

Aquell dia vaig pensar que jo no seria capaç de fer un comentari així.

Avui, però, penso que no seria capaç de no fer-lo.