Això no em passarà a mi

Llegeixo el post d'en Dan i vull fer un comentari, però m'adono que el comentari que vaig a fer excediria la llargària d'un comentari normal. Fins i tot, excediria la llargària d'un post estàndard (quina seria, la llargària d'un post estàndard? I d'un post estàndard meu?) I una cosa em porta a l'altra i arribo a unes reflexions... que no tenen a veure amb el post d'en Dan. O potser sí que hi tenen a veure. O potser hi tenen més a veure del que es veu a simple vista. O potser no.

Quan tenia 10 o 12 anys, tots els meus tiets, excepte un (i no estic parlant de poca gent) tenien entre 25 i 35 anys. Tots eren solters i tots seguien vivint a casa, amb els seus pares (o sigui, que entre tots, que no eren pocs, vivien en dos pisos diferents, amb els respectius pares). I cap d'ells tenia massa ganes de marxar. Ja hi estaven bé, a casa dels pares, i no buscaven pis, ni tan sols se'ls passava pel cap. La prova està en què, 15 anys més tard (d'acord, més de 15...) la majoria d'ells encara continuen vivint al mateix lloc, i sense ganes de marxar.

Jo, amb 10 o 12 anys, i amb un sentiment de superioritat que no sé d'on vaig treure, em vaig prometre a mi mateixa que "això no em passarà mai a mi". Em vaig dir que, a la que tingués entre 20 i 25 anys marxaria de casa, que me n'aniria a viure a la meva casa pròpia. Bé, o al meu pis. Però que jo no m'estaria vivint a casa, com ells, fins tan gran.

I aquí estic. Vivint a casa. I pensant que vull marxar, però només de pensar a marxar ja em marejo. Que sí, que puc posar com a excusa que vaig fer comptes i, posant la meitat del sou (d'alguna cosa he de viure!) hipotecada a 30 anys, em puc comprar un trosset a sota d'un pont i poca cosa més. El pis més gran que em puc comprar no arriba als 40 metres quadrats i està en un barri que un dels meus tiets, d'aquests que encara viuen amb els pares, em va dir que si anava a viure allà, m'oblidés de que em vingués a veure. I també puc posar com a excusa que no me'n vaig de lloguer per estalviar a veure si em puc comprar alguna cosa. Però el temps passa, i continuo anclada a casa, sense marxar, i cada cop m'assemblo més als meus tiets, a aquells que em mirava de petita i em deia "això no em passarà a mi".

I és que les coses són molt fàcils de dir, però el temps passa... i massa ràpid, que passa. I la gent del meu voltant em surt amb que "tu ets jove". Però no, no sóc tan jove com diuen. Que ma mare em va tenir amb 27 anys, i va tenir problemes en el part, i la gent li deia que, és clar, que era normal, que a qui se li acudia tenir la primera criatura als 27, que era massa gran. I jo me la mirava i la veia molt més gran que les altres mares, les mares dels altres nens. I ara em venen i em diuen que sóc molt jove?

De petita també tenia un altre "això no em passarà a mi". I era aquest, que si tenia fills, els havia de tenir "jove". I, malgrat el que digui la gent que m'envolta, ja no hi sóc a temps, de tenir-los jove. Deia que si els havia de tenir a partir dels 30, no els tindria, perquè ja seria massa gran.

Però ningú coneix el futur. I, de la mateixa autora de "la vida és un gronxador", hi ha una altra frase: "la vida no és un vídeo-joc". Sí, sí, la vida no és un vídeo-joc. Si no t'agrada com estàs jugant, no pots deixar-te "matar" i tornar a començar la partida. No pots tornar enrere per agafar aquella vida que t'has deixat. No pots passar-hi 50 vegades, fins que ho fas tot de la millor manera. A la vida només tens una possibilitat. Una sola i prou. I si no ho fas bé a la primera, l'únic que pots fer és intentar arreglar-ho.

I, sobretot, el que no pots dir és "això no em passarà a mi". Perquè, a la que dius això, hi ha una força superior a l'univers que fa que et passi exactament allò que vas dir que no et passaria. Digues-li venjança dels déus, digues-li Murphy, digues-li com li vulguis dir.

Ja fa dies que es parla de la mare de 67 anys. I penso que és una animalada. I també que és una criaturada, que l'únic que volia era satisfer els seus capricis, sense tenir en compte els pobres nens. Però, i donat que un cop algú em va dir que jo no era més que una nena mimada i capriciosa, i després de dir que "això no em passarà a mi", espero que aquest cop estigui en el cert. Perquè espero fer cap animalada d'aquest estil.

Tot i que mai se sap, essent una nena mimada i capriciosa, potser encara la faig més gran, l'animalada.

Post en blanc

Un post en blanc, perquè desaparegui "la rata", que més d'una persona ja m'ha dit que fa molts dies que hi ha la rata per aquí.

Però tampoc tinc res a dir. O res que vulgui dir. O res que valgui la pena dir. O... Així que faré un post en blanc.

Bé, no és ben bé un post en blanc. De fet, diria que no és la primera vegada que ho faig, això del post en blanc. I tampoc sé si algú ho veurà (potser a través del bloglines o algun altre lector es veu?) De totes formes, crec que arribar a llegir-ho és més un càstig que res més.

Crec que ja he rebut amb la temuda grip. Fa uns dies que estic cansada i que tinc poques ganes de fer res de res. I moltes ganes de dormir. I això no és normal. A més, diumenge estava moooooooolt espessa (cosa que ja és normal, però és que ho estava més del que ho estic normalment). I avui el meu nas ha començat a rajar i ara són poc més de les 9 i estic per anar a dormir directament, i això que no he fet gaire res d'excepcional, avui.

Avui m'he preguntat per què les dones hem de ser així, tan dolentes. Hi ha tres dones a la meva família, que són parentes meves polítiques i que no ho eren quan jo era petita. O sigui, que són parella de gent de la meva família i les he conegudes de grans. Per què no em porto bé amb cap d'elles? Perdó, aquesta no és la pregunta: per què ens portem a matar amb totes elles? Perquè, d'acord, si només fos una, podria dir que la culpa és seva (tot i que dos no es barallen si un no vol), però si les coses van malament amb totes tres... serà que la culpa és meva? Vull dir, no a tothom li passa el mateix, no? Aleshores suposo que el problema està en mi.

Avui he sentit parlar de mi a una d'elles. Bé, no ha sigut ben bé així. L'he trucat i no m'ha agafat el telèfon. Així que he trucat al seu home. I mentre li passava el telèfon he sentit el comentari que feia ella, quan ha sabut que la que trucava era jo. Vaja, que m'han vingut ganes de penjar el telèfon i que ja parlaria amb ella sa mare! Però he aguantat i he parlat amb ella. Tot un rècord. Després de sentir el que ha dit, he parlat un parell de minuts amb ella, com si no hagués sentit res...

Diumenge va ser pitjor. Tot i que el diumenge va ser en un altre ambient, on no hi havia dones. Bé, hi era jo, però a part de mi no n'hi havia cap. I apa, em vaig acabar mig barallant amb 3 persones (o sigui, que vam arribar a les paraules, però no a les mans, però les paraules no eren massa agradables, que diguem).

I jo que em pensava que no era una persona polèmica. Com m'ho faig, per posar-me en tants merders?

Per què els mals rotllos em busquen? Tinc un imant per les males companyies? O és que faig cara de bona persona i per això tothom s'atreveix a trepitjar-me? Bé, potser a partir d'ara no serà així... després de diumenge, en el que em vaig defensar, quan es van ficar amb mi, i després de veure la cara d'astorament de la gent que m'envoltava, que no m'havia vist mai enfadada (o almenys així d'enfadada) i comptant amb què aquestes coses corren, segurament passarà molt de temps abans algú no es fiqui amb mi.

Tot i que... bé, segurament podré al.legar bogeria temporal a causa de la grip... Millor me'n vaig a dormir...

La rata

Un dia entro a la cuina. Ma mare estava a dins, amb la porta tancada, i una escombra a la mà. Entro amb la meva parsimònia, fins que sento:

- Nena! Tenca la porta ara mateix!

I jo tenco la porta al moment, pensant què coi li passa a ma mare. Ella, amb l'escombra a la mà, m'explica que hi ha una rata a la cuina.

Començo a mirar al voltant a veure si trobo la rata per algun lloc. Però al final m'avorreixo, perquè la rata no surt per enlloc. No puc marxar de la cuina, perquè ma mare no em deixa obrir la porta. Ni la de la cuina que entra a casa, ni la de fora per anar al jardí. Així que, com que estic avorrida, m'assec en un seient que hi ha.

Al cap d'una estona, ma mare desisteix.

- Nena, et juro que hi havia una rata.
- Sí, mama, sí, jo et crec.


Un parell de setmanes més tard, entro a la cuina, agafo un diari, i em disposo a fer els mots encreuats. Però sóc tan pallussa que em cau el bolígraf entre els coixins que formen el seient. Així doncs, aixeco els coixins i em trobo el bolígraf... i la rata! Morta, està clar.

Em pregunto de què es va morir la rata. No estava esclafada, pobreta. Ni tenia cara d'haver patit. Simplement, allà estava, com si estigués viva, sense cap mena de senyal, però no respirava ni es movia. Es va morir d'asfíxia?

En fi, des d'aquí demano un minut de silenci per la pobra rata, que va morir quan no li tocava, esclafada pel meu cul, o asfixiada perquè el meu pes no la deixava respirar.

I dóno les gràcies al meu pallussisme, que va fer que descobrís la rata morta no gaires dies més tard.

- Veus nena, com hi havia una rata?
- Sí, mama, sí, ja ho he vist. I la pobra va tenir una mort horrible...

Pressentiment

M'he aixecat al matí amb un pressentiment: avui seria un gran dia. D'aquelles coses que et venen al cap i no saps per què. Però penses que sí, que serà un bon dia. Diguem-li... intuïció femenina?

Mai he entès això de la intuïció, i mai m'he cregut que fos una cosa exacta. Però he de reconèixer que sempre he tingut molt bona intuïció. Sovint, moltes coses, les faig per intuició, sense aturar-me a pensar-hi massa. Abans d'aturar-me a raonar, si hi ha dues opcions (o tres) molt diferents, trio per intuició quina seguir, per quina començar a raonar. I sol ser la certa. Intuïció femenina? Sort? Vés a saber!

Com que sabia que havia de passar alguna cosa bona, ja estava més contenta. Avui havia de ser un gran dia!

Per això, quan estava al mig del bosc i se m'ha acudit mirar el seient de l'acompanyant i he vist que m'havia deixat el dinar a casa... he pensat que m'equivocava.

Per això, quan he arribat a la feina i, com cada matí, he obert el messenger per veure si tenia algun mail i tancar-lo al moment, i he vist que algú m'havia agregat, m'he preguntat qui era. Li he dit hola, i quan he rebut la seva resposta, he pensat que el pressentiment del matí era fals. Al meu hola l'ha seguit un "hola preciosa, como estás?", que m'ha posat una mica de mal humor, perquè no és el primer cas així que em trobo. Pel que m'ha dit, ja he suposat que no el coneixia, però jo he seguit amb el "et conec?", i s'ha quedat sense dir res una estona, fins que m'ha preguntat si no parlava español... Com que no és el primer cop que m'hi trobo, he tornat a maleir el jabber, que no sé com em té allà, i segons diuen, em troben buscant pel jabber. Definitivament, m'havia equivocat amb el pressentiment.

Quan anava a tancar el messenger, dos minuts més tard d'obrir-lo, he vist que arribava un mail. Un altre d'aquests que un dia obres el messenger i que et trobes que t'han agregat, i que no saps ni d'on venen, ni on van, ni on t'han trobat. I ells tampoc es recorden d'on van treure la teva adreça. Però tu sí que et recordes d'ells, i saps que aquest element fa setmanes que està bloquejat. En el mail hi diu que fa dies que no em veu al messenger (em pregunto per què) i em deixa un número de mòbil, perquè el truqui, que quedem algun dia. Em sembla que ja es pot anar esperant, però... altre cop penso que m'equivocava, que no era un bon dia. Perquè estaré tot el dia amb sentiment de culpabilitat, per ignorar una persona que en realitat em va ignorar abans a mi i que ni tan sols sap qui sóc, i sap el meu nom perquè surt al mail, que sinó ni això recordaria. I ho dic per les dues línies de mail que he llegit...

Però... això era abans de les 9 del matí. A mida que anava passant el dia, s'anaven succeint les coses, una darrere l'altra, a quina millor. Cada cop que en passava alguna, pensava que el pressentiment era per allò... però just després venia una altra cosa millor.

Al final, i no sé com, el pressentiment del matí era bo. Avui ha sigut un gran dia. Un dia ple de coses bones i inesperades.

Serà veritat, això de la intuïció femenina i els pressentiments?

Pas a pas

Fas un pas. I un altre pas. I un altre. I encara un altre més. No te n'adones, i de cop aixeques el cap i veus que has recorregut un llarg camí. I et preguntes: com he fet tants de passos? Com és que sóc aquí? Si jo encara sóc petita. No, no sóc petita, però em sento petita. A vegades (o molt sovint) encara trobo una adolescent a dintre el meu cap. Miro, penso, i em veig gran, però petita.

I aleshores apareix un noi. Un noi que era un nen, però que ha crescut. Un nen que recordes petit. Quants anys li portes? 8? 10? Alguna cosa per l'estil. I el sents com et diu que treballa fins a tal hora i que després agafarà el cotxe i...

Que agafarà què?????? Però si és una criatura!

Després t'adones que tu ja fa gairebé 10 anys que tens el carnet. Quan puges al cotxe, aprofites un semàfor vermell per treure el carnet i mirar quan representa que has d'anar a renovar-te el carnet.

Però no veus la data. Una nena terrorista et mira des del carnet. Sí, la foto és en color, però fas cara de terrorista. Aquelles cares que surten a la tele quan busquen els terroristes. Perquè, encara que la foto sigui en color, aquell dia ta mare et va fer posar una samarreta negra, anaves amb els cabells molls i la teva cara era blanca, com sempre. Resultat: els cabells fosquíssims, la samarreta negra i la cara blanca. Gairebé com una foto en blanc i negre. Això, unit a les grenyes que portaves, et fa fer cara de terrorista.

Penses que sort que en tots aquests anys no t'han demanat mai el carnet, perquè només amb la cara de nena terrorista que fas a la foto, ja et posarien una multa.

Després vas pel carrer amb dos nens. Dos nens que no són teus, està clar. Un es porta malament i li fas un crit. Acte seguit, algú li diu:

- Vinga, maco, fes cas a la mama.

I el nen que contesta:

- No és la meva mama!

I tu et poses a comptar. I ja no et serveixen els dits de les mans. No pots fer com la nineta, que l'altre dia va fer anys, i amb una sola mà et deia quants anys feia. I tothom li deia "que gran!". No, tu no ho pots fer. Perquè no en fas prou amb els dits de les mans. Tampoc en fas prou amb els dits de les mans i els peus junts. I et poses a pensar que a la teva edat, la teva mare ja tenia una nena. Una nena que tenia mesos. I a la teva edat, el teu pare tenia una nena de dos anys. I tu passeges pel carrer uns nens que... uns nens que si es canviés de generació només de pares a fills, serien de la teva generació, però que biològicament poden ser els teus fills.

I llavors et trobes un altre noi. Quan ja has superat el fet de que gent de trenta-i-pocs et digui: "Ai, si em recordo de quan eres petita! Com has crescut! Aviat et veurem aquí amb criatures i tal..." I tu te'ls mires i penses que d'acord, que quan tu tenies 10 anys ells en tenien 15 i et veien petita, però que ja n'hi ha prou d'aquest cuentu, que tu els veus de la teva edat.

El noi en qüestió deu tenir 22 o 23 anys. No n'estàs segura. El vas conèixer quan en tenia 13 o 14. Era un nen tan maco! Sempre que te'l trobes, us poseu a xerrar durant una bona estona. I, no saps per què, però et trobes mossegant-te la llengua quan li vas a dir: "Ai, si em recordo de quan eres petit! Com has crescut! Aviat et veurem aquí amb criatures i tal..." Però et mossegues la llengua, perquè el veus com tu. Fa uns anys era petit. I ara, no li veus la diferència. I continues parlant.

I mires els passos que has fet. No t'adones dels que has fet tu, però t'adones dels que han fet els altres. Tu continues allà on eres. O això et sembla, fins que veus la nena terrorista del carnet de conduir. Però llavors veus els dos nois, que eren uns nens i que ja han crescut. Tots dos estan treballant, i tots dos van en cotxe (quin perill!) I la nineta, que va arribar aquí tan petita i espantada, i ara ja ni se'n deu recordar.

I continues caminant, pas a pas. Perquè no ho pots aturar. I aviat ja necessitaràs més de 6 mans per dir la teva edat... Bé, potser tan aviat no... però saps que no te n'adonaràs i ja hi seràs.

Shreck

Aquesta cançó va sonar durant un temps al meu mòbil. Encara hi és, però va ser substituida per una altra.

Quan aquesta cançó sonava al meu mòbil, vaig anar a un lloc on hi havia un munt de gent que no coneixia. Em vaig fer amiga d'una noia que era més o menys com jo, i de la que fa molt que no en sé res. Ella tampoc coneixia a gairebé ningú, així que es va enganxar a nosaltres un noi que ella gairebé no coneixia, però que coneixia de vista.

No va passar ni un dia, que la noia ja li deia Shreck al noi. Jo, malgrat que reconeixia que tenia raó, s'assemblava molt a l'Shreck físicament, i hi havia un altre tret que feia que el nom d'Shreck li vingués que ni pintat, em resistia a dir-li Shreck. Per què ho havia de fer? Perquè al noi li sobressin uns quants quilos? Així que li deia pel nom i em negava a dir-li Shreck.

Estàvem en un lloc turístic i pel carrer m'assaltaven "buscadors de turistes", oferint-me coses en anglès. Era a finals d'estiu. Jo estava completament blanca i la perruquera havia fet experiments amb el meu cabell, així que era una rossa de pell blanca.

El primer dia, l'Shreck em va preguntar pel meu nivell. Com que va veure que era més o menys com l'altra noia, i ell es creia millor que ella (i que jo), es va passar un parell o tres de dies ensenyant-nos coses, demostrant que en sabia més que nosaltres. L'altra noia i jo ens miràvem i sabíem que no, que no en sabia més que nosaltres, però mai saps què pots aprendre. Així que jo callava, deixava que ell es creiés els tòpics, que més tard li vaig sentir, de que les rosses eren tontes. No cal dir que l'altra noia també era rossa.

Van passar els dies, i es va fer evident que, per molt que digués, per molt que intentés demostrar, nosaltres en sabíem tant com ell. Era evident per nosaltres, ho havia sigut tots els dies. Va començar a ser evident per ell, però també va començar a ser evident per l'altra gent.

L'altra noia va començar a sortir amb un noi que sí que en sabia. Sabia molt, i era d'aquelles persones que saben explicar, que de seguida aprens un munt de coses, perquè saben molt, ho saben explicar i tenen entussiasme amb el que expliquen, de forma que et contagien a tu. Ell també va començar a dir-li Shreck a l'Shreck.

I, no sé com, em vaig acabar trobant que em quedava sola amb l'Shreck. Els altres dos desapareixien, i l'Shreck cada vegada xulejava més. Cada cop que jo feia un petit error, me'n feia adonar. Suposo que així conservava el seu estat de ser millor, quan era evident que no era pitjor, però tampoc era millor.

Vaig començar a intentar evitar l'Shreck, malgrat que era difícil.

Un dia no me'n vaig poder escapar. Just al cantó hi havia un noi amb qui ens coneixem des que érem petits, però amb qui mai hem parlat gaire. Estava sol, i com que és un xafarder, estava amb les antenes aixecades, a veure què enganxava. Jo també ho hagués fet.

De cop em va dir una cosa que no m'havia d'haver dit. No sabré mai si ho va dir amb mala llet o perquè realment era idiota. Tampoc m'importa. Sé que, en part, tenia raó. Suposo que no es podia arribar a imaginar el mal que poden arribar a dir unes paraules dites innocentment. O potser sí. Al cap i a la fi, o era idiota o tenia molt mala llet.

El que sí que ho sabia era el noi que estava al cantó, el que coneixia des de petita. Es va girar de cop amb cara d'alarma. Gairebé no havíem parlat mai, i des de llavors tampoc hem parlat gairebé mai. L'Shreck no el veia, a aquest noi, però jo sí. Em va fer un moviment de cap, com dient que l'Shreck era idiota.

Li vaig dir a l'Shreck que tenia pressa i vaig marxar d'allà. Em vaig trobar a l'altra noia pel camí, que anava sola. Estava buscant a l'Shreck per no sé què. Em va preguntar si sabia on era. Em va preguntar per ell pel seu nom real. Jo li vaig contestar:

- Shreck está en el bar.

Ella se'm va mirar amb cara de no entendre res. Fins aquell moment jo sempre havia dit que no li diguessin Shreck, que pobre noi tampoc calia que es riguessin d'ell.

Des d'aquell dia (ja ho sé, sóc una rencorosa), li vaig dir Shreck. De fet, ni tan sols recordo com es diu. El que sé, també, és que no va tornar a acostar-se a mi. No sé si se'n va adonar o si he de donar les gràcies a l'altre noi o a la noia. Tampoc m'importa, la veritat.

Només hi ha 3 coses que em saben greu de tot plegat.

La primera, que el que em va dir es va quedar clavat al meu cervell i durant molt de temps he cregut que jo no era capaç de ser millor i fins i tot vaig perdre tot el que havia guanyat fins llavors, perquè vaig pensar que si jo era el que havia dit, després de tot l'esforç, de què servia l'esforç, si no hi havia resultats?

La segona, que a mi la pel.lícula Shreck em va agradar molt, i que, és clar, la pel.lícula Shreck em porta a la primera cosa i em fa deprimir.

I la tercera... doncs que aquesta cançó m'encanta. Però, per la mateixa raó que abans, la cançó em recorda la segona cosa que em sap greu. I la segona em recorda la primera.

I això que la cançó m'encanta!

Una mica de tot...

Ahir em va trucar un noi que no sé quina cara fa. Em sona el seu nom, però no sóc conscient de qui és. Va trucar al mòbil i jo em vaig pensar que havia trucat a casa i que, com que no hi era, ma mare li havia donat el número de mòbil. Com que el número de casa és públic, i no només està a les pàgines blanques, sinó que està a diferents pàgines d'internet, vaig pensar que era normal.

Com que em pensava que el noi volia parlar amb algú altre i ma mare li havia donat el meu mòbil perquè se'l sap de memòria i el de l'altra persona no se'l sap, vaig passar-li el mòbil a l'altra persona perquè s'entenguessin.

Quan vaig arribar a casa, li vaig preguntar a ma mare si havia donat el meu mòbil a algú.

- No... Ha trucat un noi, ha preguntat per tu (ein? Per mi?) i quan li he dit que no hi eres ha dit que era igual, que ja tenia el teu mòbil. (ein? El meu mòbil? Si jo no el coneixeria pel carrer!)


Veig una espècie de meme
o alguna cosa per l'estil. Sé que jo no podria triar. Només un? Impossible! Un dels comentaris em fa gràcia, però tampoc diré quin. Jo crec (com no podria ser de cap altra manera) que si pogués, agafaria tota la saga de la fundació en un sol llibre (existeix?) i me n'emportaria aquest llibre, si només en pogués triar un (algú ho dubtava?) És clar que... bé, si en pogués triar dos (també em pregunto perquè tothom n'ha dit dos, si al post posava només un...) triaria el que estigués llegint en el precís moment. No m'agrada deixar llibres a mitges, i estaria bé saber com s'acaba el que estic llegint ara, no?


Em sap greu haver tancat els comentaris. Sé que a mi em fa molta ràbia voler deixar un comentari (i mira que en deixo pocs) i no poder perquè estan tancats. Però tenia una raó. La decisió ja estava presa. Era una decisió que havia de prendre jo, i no hi havia marxa enrere. Vull dir que ja no era a temps de rectificar la meva decisió. I sé que si hagués deixat oberts els comentaris, molt probablement algú m'hagués aconsellat sobre anar-hi o no anar-hi. I, un cop presa la decisió, i sense possibilitats de tornar enrere, crec que el millor era no sentir cap consell sobre el què.

He de dir, però, que crec que, per una vegada a la vida, vaig prendre la decisió correcta. Un cop vistos els aconteixements i parlat amb la persona en qüestió, crec que vaig fer el millor que podria haver fet. N'estic gairebé segura del tot, tot i que no ho puc assegurar al 100%.

Això sí, no negaré que aquest matí hagi anat a la ciutat i, aprofitant que he anat a la ciutat, hagi comprat el diari, per veure si en sortia l'article que van dir que sortiria avui o demà. Sabia que avui era massa just perquè sortís. Tot i així, mentre acabava de comprar el diari i anava per aquí (per cert, crec que no ho havia dit mai, però aquesta foto m'encanta, de veritat. M'ha costat trobar-la, però l'he trobat per poder-la enllaçar), anava mirant el diari mentre caminava, absent a tot el que m'envoltava, buscant l'article que no he trobat.

Segurament demà hi serà. Ara tornaré a mirar el diari (per tercer o quart cop) no fos cas que se m'hagués passat per alt. Però bé, sempre puc fer els sudokus i llegir Dickens, que no em farà cap mal. I demà sant tornem-hi: tornar a la ciutat, i tornar a obrir el diari al cantó del riu, per veure si hi ha el que espero que hi hagi.