Qui és millor amic?

Quan a casa he de dinar o sopar sola, agafo el plat, me'n vaig al menjador, m'assec al sofà amb les cames creuades (asseguda com els indis, vaja), el plat a sobre la falda i engego la tele. Bé, de fet, primer engego la tele i després m'assec, que no tinc els braços tan llargs. La tele m'avorreix, i només la miro en aquests casos o quan estic resolent alguna cosa no massa complicada, com els mots encreuats o algun altre passatemps. Però, és clar, quan faig això, no em dedico a mirar depèn de quines coses. Algun concurs, si en fan, o alguna sèrie, tot i que si és una sèrie ha de ser alguna sèrie que es pugui seguir sense problemes si l'enganxes a la meitat i que si no la veus acabar no comporti cap problema (per tant, es descarten les sèries policíaques i similars).

Com que al meu pare li agrada la tele, ell paga i hi ha suficients canals per mirar, com per trobar alguna cosa que m'agradi. Aquest cap de setmana vaig anar a parar a un capítol de "Sexo en Nueva York", que compleix el que demano a la tele quan estic menjant sola. Vaig enganxar la sèrie en un moment en què la que fa d'advocada (gran coneixement de la sèrie, el meu, que no sé com es diu la dona en qüestió, i tampoc tinc ganes de buscar-ho) està dinant en un parc i sent a dues noies parlar. Una de les noies està intentant animar a l'altra. Tot i que no sé si animar seria la paraula correcta. A l'altra noia li van dir el típic "ja et trucaré", però no l'han trucat. I l'amiga només fa que dir-li que segur que ha passat alguna cosa, que al final l'acabarà trucant, que segur que hi ha alguna raó per la que no truca. Típic, no? I vist de fora, està bastant clar que no la trucaran. Així que ella agafa i els diu que ho sent, però que ha sentit la seva conversa, i que no s'enganyin, que no la trucaran, que per més que perdin el temps discutint si la trucarà o no, que no la trucarà, i que val més que se'n vagi a fer alguna altra cosa, que la discussió no té sentit i només és una pèrdua de temps.

Em va fer gràcia. Feia pocs dies que jo havia tingut un episodi similar. Bé, no similar, però en la mateixa línia. Reconec que jo tinc tendència a ser l'amiga que diu que no passa res, que segur que et trucaran. Suposo que és inconscient. Suposo que a tothom li agrada dir el que l'altra gent vol sentir. Però qui és millor amic, aquell que et diu "ja et trucarà" o aquell que et diu les coses clares?

En el cas de la sèrie, la noia que li està dient a l'altra que ja la trucaran, només fa que fer-li mal a l'altra noia, perquè li està creant falses esperances. I, és clar, és molt fàcil dir que ja et trucaran i és més difícil dir que no, que no et trucaran. Però suposo que seria més sincer. I reconec que m'estic posant en un embolic, perquè puc fer enfadar algú amb això, i no és la meva intenció. Només és una reflexió i no té res a veure amb res que m'hagi pogut passar les últimes setmanes.

Em vaig posar a pensar i em vaig adonar que les persones amb qui acostumo a tenir més confiança són les que m'han dit les coses clares. No, tampoc es tracta de que algú et matxaqui dia rere dia, però no m'agrada ni que em donin la raó sempre (sobretot quan es pensen que no la tinc), ni que em facin crear falses esperances. Quan penso en persones així sinceres, sense problemes en dir-me les coses a la cara, em venen tres persones al cap. Curiosament, tot nois. Tot i que em sembla que no és casualitat.

El primer no parlava gaire amb mi. Gairebé mai em deia res, i si m'havia de dir que tenia raó, no m'ho deia. Simplement callava. De tant en tant, però, em venia amb alguna veritat ben dita. I he de reconèixer que sempre tenia raó, cosa que sempre em feia molta ràbia. A vegades no ho veia just en el moment en què m'ho deia, i algun cop vaig trigar bastant temps a adonar-me que tenia raó, però sempre que em deia alguna cosa així, sempre que em portava la contrària, sempre tenia raó. A més, sempre ho feia de forma que ningú més sentís que em portava la contrària, cosa que també és d'agrair.

El segon es dedica a portar-me la contrària en tot el que dic. Faci el que faci, digui el que digui, apareixerà per alguna banda i em dirà que no tinc raó. Sempre amb un somriure a la cara. Però les deixa anar. He vist a gent obrir ulls com plats al veure com em porta la contrària o com em diu depèn de quines coses. Com va dir-me algú no fa massa, "és que la confiança fa fàstic". I tenia raó. Quan fa 20 anys que coneixes algú i tota la vida t'ha dit les veritats, al final hi ha una sinceritat que a la gent que fa poc que coneixes li sorprèn.

El tercer fa gairebé 29 anys que el conec. I és difícil, comptant amb què no fa gaire que vaig fer els 28... Diguem que ma mare, embarassada de mi, va anar a la clínica a veure a la seva mare, que l'acabava de tenir. O sigui que podríem dir que quan va néixer jo el vaig anar a veure a la clínica, encara que no el veiés. Tampoc el veig massa, però després de no veure'l en molt de temps, la conversa en mig minut pot acabar amb veritats, d'aquelles que hi ha molta gent que no s'atreviria a dir, anant d'una banda a l'altra. Suposo que són coses d'aquelles de la confiança.

Però, és clar, això em crea una pregunta: qui és millor amic, aquell que sempre et diu el que vols sentir o aquell capaç de dir-te la veritat?

Jo ho tinc molt clar, la veritat. Però em sembla que no tothom li té. Suposo que no hi ha una veritat absoluta, i a vegades dir el que penses pot provocar alguna que altra discussió. Sí, és clar, hi ha normes d'educació i el que sigui, però jo segueixo dient que prefereixo sentir el que pensa la gent realment. I ja ho he dit al principi, a mi a vegades també em costa dir la veritat, és molt més fàcil intentar animar a qui tens al davant. O, com a mínim, és menys arriscat. Però una veritat ben dita, encara que pugui fer mal, sovint és millor que intentar crear falses esperances o que fer que algú visqui enganyat.

Mentia amb això de la veritat i les noies. No m'agrada anar a comprar roba. Gens. Però hi ha una noia que a vegades m'arrastra a comprar roba amb ella. M'encanta anar a comprar roba amb ella, perquè no té cap problema en dir-me que una cosa em queda fatal, que no m'ho compri. Qui no ha estat mai en un emprovador i ha vist a dues amigues, a una dient-li a l'altra que el que es prova li queda molt bé, quan en realitat li queda fatal? Per què l'amiga no té el suficient valor per dir-li que no es compri allò? Li farà més bé si li diu que no li queda bé, no? Jo no aniria a comprar amb algú que em digués que tot em queda bé.

Així que res, jo segueixo pensant que és millor algú que et digui la veritat del que pensa. El problema amb aquesta afirmació és que crea una espècie de paradoxa, que fa que ningú em pugui dir que m'equivoco. Si algú pensa com jo, no em pot dir que m'equivoco, perquè aniria en contra del que pensa. I si algú pensa el contrari, doncs tampoc em pot dir que m'equivoco. Perquè sí, pensa el contrari que jo, però si pensa el contrari que jo, pensarà que el millor és dir-me que tinc raó, encara que no la tingui, i per tant tampoc em pot portar la contrària.

Tot i així, deixo la pregunta: qui és millor amic, aquell que et diu el que vols sentir o aquell que et diu el que pensa?

De truites i telèfons

Pujo al cotxe. No, no escriuré un post nerviós sobre cotxes, aparcaments, retencions... tot i que podria. Vaig com un zombie per la ciutat, en direcció al meu destí. Fa dies que vaig una mica com un zombie d'aquí cap allà.

La setmana passada vaig decidir augmentar la meva qualitat de vida, per dir-ho d'alguna forma. Com que no suporto buscar aparcament quan vaig malament de temps, vaig deixar un llibre al cotxe i ara intento anar aviat, de forma que pugui aparcar sense problemes i, amb el temps que em sobra, em poso a llegir. La veritat és que el llibre escollit va ser perfecte. Així que l'única cosa bona que tinc és que arribaré a lloc i tindré temps per llegir una estona el llibre que tinc tirat al cotxe...

Començo a buscar aparcament. Entro en un carrer de direcció única. Al final de tot del carrer hi ha un aparcament, però encara no ho sé. Veig entrar un cotxe en direcció contrària. Fins que el veig aparcar davant dels meus nassos en un lloc on jo podria haver aparcat. A sobre, m'he d'esperar un minutet o dos a que aparqui. Surto del carrer i entro en un altre carrer de direcció única... a temps per veure un cotxe que entra en sentit contrari i em treu l'aparcament als nassos un altre cop. Començo a donar voltes pels voltants. Adéu a l'estona de llegir llibre.

En una d'aquestes voltes, i quan ja fa un quart d'hora que intento trobar un lloc pel meu cotxe, em trobo amb un stop. No veig res, perquè hi ha un cotxe mal aparcat (per què serà?) En el tros que veig, no veig aparèixer cap cotxe. Em recordo d'un home del meu poble, un home gran que va morir fa uns anys, que quan arribava a un trencant i no veia bé, sortia del cotxe, mirava a banda i banda, tornava a entrar al cotxe i llavors passava, sense preocupar-se de si venia algú. Total, ell ja havia mirat si venia algú...

Jo no sóc tan lenta com el bon home. Tot i així, pel retrovisor veig una dona que fa grans moviments amb les mans i em diu de tot. Me la miro i penso que ella té forces per dir-me de tot, mentre que jo no he tingut forces ni per dir res als dos que m'han pres l'aparcament. I ja, per acabar-me de posar dels nervis, sento com sona el mòbil.

Un descans. Un moment important. Després de caure, caure, caure i no trobar el fons... no, no m'he fumut la nata definitiva. Simplement, el que ha passat, és que s'ha girat la truita. I ara segur que tot anirà perfecte, i començaré a pujar, i a pujar, i a pujar... fins a tocar els núvols.

Deixo el cotxe amb els quatre intermitents a darrere d'un cotxe ben aparcat i truco a qui em trucava. Bones notícies. Molt bones notícies. M'estic cinc minuts parlant. En aquests cinc minuts, el cotxe de davant marxa i no només tinc un aparcament, sinó que tinc un mega aparcament en el que hi cabria un camió.

Me'n vaig cap al meu destí. A l'mp3, entre les 100 i no sé quantes cançons que podrien sonar en funció aleatòria, començo a sentir el "we are the champions". No podria ser de cap més forma.

Pujo els 5 pisos d'escales que he de pujar per arribar al meu destí. Em fa mandra. Últimament la meva alumna està una mica passota. Hauria de dir estava, però. Fa una setmana i mitja no sabia fer res. Avui em presento allà i m'ensenya un examen. Un 9. Em diu tota orgullosa que la nota més alta, a part de la seva, és un 6. Aquesta és la meva nena!

Torno a casa amb un somriure d'orella a orella. Sé que ha girat la truita. La trucada de telèfon ha marcat un abans i un després, i a partir d'ara les coses no poden anar cap a baix, han d'anar amunt, amunt i més amunt.

Apareixo per aquí i torno a escriure. Vaig dir-me que no volia posts tristos ni depriments i ho estic aconseguint... encara que hagi d'estar de tant en tant algun dia sense escriure. Però a la raó que va començar fa uns dies li dic adéu. Perquè ha girat la truita. I ara no hi ha coses dolentes, només coses bones.

Karate Kid

Era mitja tarda. He mirat al meu voltant i m'ha caigut el món a sobre. M'havia de passar el que quedava de tarda i una bona part de vespre netejant. Però no només netejant, sinó que estava sola (o sigui, no podia parlar amb ningú) i sense cap tipus de radio, mp3 o cap altre aparatet que em permetés escoltar o sentir algú.

No em feia por netejar, sinó que em feia por a mi mateixa: tota una tarda sola, amb els meus pensaments, i sense cap feina que m'obligui a estar atenta, sinó que és una cosa rutinària, que dóna per pensar. Ai, ai, ai...

Després d'un dia de mals pensaments (o sigui, pensaments que podrien ser de tot menys positius), això podria ser molt nociu. Però m'hi he resignat. Què més podia fer? Tot s'havia de netejar avui. Així que he començat a netejar i, en comptes de pensar en el que em feia por pensar, m'ha vingut una imatge al cap. He intentat trobar alguna foto per internet, però no n'he trobat cap de la imatge en qüestió. No dic que no n'hi hagi, però si algú intenta buscar a les imatges del google per "karate kid", veurà com es troba un munt de gent fent l'idiota (que fan riure molt, eh, depèn de quins!)

La imatge que m'ha vingut al cap és el senyor Miyagi, a l'aparcament de cotxes, mentre en Daniel se li queixa, com marxa, d'esquenes a en Daniel i va movent els braços mentre diu: "Poner cera. Quitar cera. Poner cera. Quitar cera. Poner..."

Total, que m'he passat tota la tarda amb la imatge al cap, dient tota l'estona "Poner cera. Quitar cera. Poner cera. Quitar cera..."

D'acord, ho reconec, encara que fa molt que no veig la pel.lícula, l'he vist més d'una vegada. I més de dos. I m'atreviria a dir que més de tres. Fins i tot, que més de quatre.

Ara ja està tot net. I el que tenia al cap aquest matí continua essent-hi. A vegades em pregunto per què he de pensar tant en les coses. Per què sempre pateixo per tot. Per què em sap greu dir que no, quan sé que és el més assenyat. Per què, per què, per què?

Però avui aniré a dormir amb una cantarella. "Poner cera. Quitar cera. Poner cera. Quitar cera." I, amb una mica de sort, somiaré en coses bones, que acaben bé, com nois que guanyen campionats tot i tenir els genolls lesionats. És clar que, de fet, demà tampoc recordaré si el somni acabava bé o malament.

Núvols de colors

Feia molt de temps que no em passava. Quant? No en tinc ni idea, i això vol dir que feia bastant de temps. Un any, potser. Potser dos anys.

No sé si ha sigut la calor. Un dia, una infermera em va dir que era normal que em passés amb la calor, i ara que ho penso, els pitjors cops han sigut a l'estiu. D'acord, avui ja no és estiu, però com si ho fos.

He entrat en aquella aula i m'he començat a marejar. Feia molta calor. Moltíssima. Allà sempre hi fa molta calor. Però avui era insuportable. Potser era per la xafogor del dia, o vés a saber per què, però allà no es podia viure de calor.

He començat a veure núvols de colors. No sabria expressar-ho de cap més forma, tot i que no eren núvols de colors. La vista s'emboira i veus les coses de colors, sobretot liles i blaus.

No m'he arribat a desmaiar mai. Hi ha gent que sí. Així que no em puc arribar a imaginar com deuen estar la gent que es desmaia.

Quan dic a algú que tinc problemes per culpa de la pressió baixa, no em creuen. Se'm miren i es pensen que els enganyo. Però en tinc. Els problemes de pressió baixa no són exclusius de les persones que no arriben als 50 Kg.

No hi entenc, de pressions. Un dia vaig anar al metge a mitja tarda i em va prendre la pressió. Es va mirar l'aparell i me la va tornar a prendre. Em va preguntar que si em trobava bé. Jo estava perfectament. Estava a 5 i 9, crec. No sé si això és molt poc, perquè estic acostumada a sentir el de gent que té la pressió massa alta.

Una altra vegada em van fer una revisió a la feina. Em vaig presentar allà i la infermera, amb molt mala bava, em va prendre la pressió. Se'm va mirar i em va fer un comentari amb mala llet. Resulta que estava a 5 i 9, altre cop (deu ser la meva pressió normal?) i la dona em va preguntar que com m'aguantava sense caure. El fet és que jo em trobava bé.

A vegades em pregunto a quant dec estar quan em marejo.

Mai he caigut, mai m'he desmaiat, així que he seguit fent el que feia, més o menys. Com que ja ho tenia molt dominat, he tirat pel dret, anant més a poc a poc del normal, repenjant-me a on podia, i sense moure'm gaire. I és que no tenia ganes de dir que estava marejada a un grup de gent. Ja se sap, aquestes coses, encara que els hagués dit que era culpa de la pressió...

Encara veig núvols de colors. Sé com tornar a la normalitat, però avui no m'ha funcionat. Em va molt bé la coca-cola (que sol ser el que tinc més a mà). També em van bé les pomes. I una cosa que potser a algú li semblarà una marranada, però és el que em va millor: menjar una mica de la sal aquella que queda al fons de les bosses de pistatxos, pipes o altres fruits secs salats. Em recorda una mica a quan anàvem a fer competicions, en una època on no hi havia les begudes isotòniques que hi ha ara: la gent agafava sobres de sucre d'aquests que donen als bars i se'n menjaven dos o tres. Sols. Jo no vaig poder mai, però amb la sal de les bosses de fruits secs sí que puc.

He escrit tot això amb una boira de colors a davant meu. Sé que ja se'm passarà, una estona o una altra. Per si de cas, però, me'n vaig a beure una coca-cola...

Ip

M'agraden les ip's.

Sí, ja ho sé, la frase que comença el post és raó suficient per tancar-me. Però a mi m'agraden. No és que me les mengi per sopar ni res semblant, sinó que m'agrada mirar les ip.

Jo tinc una ip fixa. Tot té els seus avantatges i els seus inconvenients. L'avantatge és que me la sé i que si apareix en algun lloc sé que he sigut jo. Bé, jo normalment ja sé què he fet i què no, però alguna vegada la veig per aquí o per allà i em fa gràcia. El problema que té és que si hi ha algú que és tan xafarder, curiós o el que se li vulgui dir, com jo, de seguida em té fitxada.

Amb el temps, vas aprenent a distingir les ip. La majoria de la gent té una ip dinàmica, però segons els proveidors, les ip varien en un determinat rang. Així que veus una ip i ja saps més o menys d'on ve i acabes coneguent a les persones a través de les ip.

I, com que sóc així, cada cop que rebo un mail, veig la ip des de la que ha estat enviat. No és difícil. És una opció que solen tenir la majoria de correus. I a mi m'agrada mirar-les, és una mania com qualsevol altra. Així que cada cop que veig un correu miro la ip i veig si s'ha enviat des de la feina, des de la ip de casa o des d'algun altre lloc.

Amb la gent amb qui els mails van i venen amb una certa regularitat, acabes creant una correspondència al cap. Que llavors em queixo que tinc poca memòria, i em sembla que ja sé per què és: l'utilitzo per coses que no tenen importància. Però bé, la meva memòria va emmagatzemant ips i aleshores em conec la ip de casa (o com a mínim el rang), la ip de la feina, la ip de la biblioteca... No és que me les aprengui, sinó que simplement veig la ip i sé que és la d'un lloc o la d'un altre.

Però, és clar, si només em dediqués a mirar ips no escriuria aquest post. Fa molt temps que ho faig, de mirar ips, i tampoc crec que sigui cap cosa de l'altre món. Tot i que la majoria de les vegades que ho explico a algú, em pregunten com es fa, això de mirar les ips. De fet, recordo com ho vaig aprendre jo. Un dia vaig enviar un mail a Itàlia. Deu fer dos anys. La resposta que vaig rebre va ser una cosa similar a "ja veig que m'has enviat aquest mail des d'un ordenador amb linux". Jo em vaig quedar ben parada, que pogués saber que havia escrit el mail des d'un ordenador amb linux (per cert, aquest post també està escrit en linux). Vaig preguntar i em va explicar com ho havia sabut. També em va explicar això de les ip, que em va fer gràcia i des de llavors em miro les ip de tots els mails que m'arriben. D'acord, la persona a qui vaig enviar el mail està (o almenys estava) pitjor que jo, però sembla que aquestes coses s'encomanen.

Però em sembla que hauré de deixar de mirar les ips. Jo no ho faig amb malícia. Simplement, m'agraden les ip.

Que de què va tot això de les ip? Un bon dia, rebo un mail. Veig la ip. Algú m'envia un mail des de casa seva. Veig la ip de casa seva i no tinc cap dubte. És el que passa amb les ip fixes, com la meva. Començo a llegir i em trobo que em diu que està a la biblioteca.

A la biblioteca?

Em miro la ip altre cop. Busco algun missatge enviat des de casa. Comparo les ip. Iguales. Busco un missatge escrit des de la biblioteca. Em miro la ip per si de cas (malgrat que sé que una ip fixa és una ip fixa). Completament diferent.

A vegades em pregunto per què som tan mentiders. Tots plegats. No tenia per què dir-me res. Feia uns quants dies que no li deia res. Tampoc m'havia d'explicar que era a la biblioteca. Per què? Si jo no li havia preguntat pas, on era! I a mi tant em fa si és a la biblioteca o a casa seva, al cap i a la fi, jo no sé ni on és la biblioteca ni on és casa seva.

Però aleshores em ve una pregunta al cap: quina raó tenia per dir-me que era a la biblioteca?

A la guerraaaaaaaa!!!

No sóc violenta. Almenys no com aquests de la foto. Jo sóc molt pacífica. Però avui he anat a la guerra.

M'he vestit amb el meu vestit de guerra. Res de l'altre món: unes ulleres per veure-hi bé.

M'he begut uns glops del meu preparat vitamínic especial. Res de l'altre món: aigua de l'aixeta.

M'he carregat les meves armes a sobre. Res de l'altre món: uns quants papers amb uns quants gargots (això sí, amb una cal.ligrafia perfecta!)

I me n'he anat a la guerra. Perquè fa uns dies algú em va declarar la guerra. I avui he decidit que d'acord, que em declarin la guerra, però aquesta guerra la guanyaré jo. Perquè no saben amb qui s'han de veure les cares (a que faig por?)

He anat tan convençuda que aquí hi era jo, que la guerra la guanyaria jo... que he guanyat la guerra! I ha sigut tan fàcil...

Fins i tot m'ha sabut greu que al final hagi sigut tan fàcil. No he hagut ni de lluitar. No he hagut de fer res.

Que com he guanyat la guerra? Doncs d'una forma que em semblava impossible: amb un comentari irònic, d'aquells que surten espontàniament, sense pensar. He deixat a tots els que em van declarar la guerra sense arguments.

I he guanyat la guerra. Gràcies a la meva armadura. Gràcies al meu preparat vitamínic. Gràcies a les meves armes. Però, sobretot, gràcies a aquella espontanietat que em surt quan no tinc nervis, quan estic segura de mi mateixa.

I tornaré a guanyar la guerra. Quan faci falta!

El meu millor post?

Avui m'ha arribat un meme. Sí, sí, fins i tot des d'aquest raconet obert fa un parell o tres de setmanes es reben memes, que sembla que arriben a tot arreu. No en posaré l'origen (suposo que seré perdonada per no fer-ho) per aquelles coses de l'anonimat. Tampoc el passaré a ningú, per aquelles coses també de l'anonimat.

Com acostumo a fer amb els memes, li he anat seguint la pista, intentant trobar el culpable de tot plegat. Perquè, no ens enganyem, SEMPRE hi ha un culpable, algú que un dia va inventar-se el meme. Algú que fa que bastants bloguers d'arreu del món contestin a la seva pregunta. Després de passejar-me per uns 10 o 12 blogs (no els he comptat, però la impressió que he tingut ha sigut que han sigut això, 10 o 12) he arribat a l'origen de tot plegat. I m'ha fet gràcia (cliqueu, cliqueu, i sabreu el perquè). També m'ha agradat el títol del blog, tot i que no sé si el blog en sí m'agradarà o no, després li faré una miradeta.

Suposo que qui comença un meme deu anar seguint, a veure quin és el seu poder de convocatòria. A veure qui són els amics dels seus amics, vaja. Jo crec que si algun dia comencés un meme (que no crec que ho faci, tampoc sabria sobre què fer-lo) aniria seguint a veure a quanta gent he fet contestar el meme. És clar que el creixement és exponencial i has de parar boig. Però ha de ser divertit veure com el teu meme va canviant d'idioma, de regió...

La qüestió és que això del meme i una altra cosa (que em guardaré per mi) m'han fet reflexionar i veure (un altre cop) que no em vaig portar massa bé fa un parell o tres de setmanes i m'han fet desfer una cosa ja feta. El què? Jaja! M'agrada proposar problemes a veure qui els resol :-) (mare meva, que dolenta que arribo a ser!)

I el meme què, i el meme què?, suposo que es preguntarà algú. Doncs el meme... el blogger em diu que porto 14 posts escrits, amb aquest 15. No hauria de ser difícil de triar un post entre 14. Però me'ls he mirat així ràpidament i he sigut incapaç de triar-ne cap. Sí, d'acord, n'hi ha un parell o tres que no triaria (i que solen coincidir amb els posts que no tenen comentaris o que només en tenen algun de despistat que no fa referència al post), però no puc triar.

Si me'n torno al passat, crec que sí que tinc un post preferit. Segurament me'n deixo uns quants pel camí, però aquell és el meu preferit. No crec que sigui el millor, ni molt menys, i tampoc crec que sigui jo la que ha de dir quin és el millor. Només puc dir que aquell és el més emotiu, per la raó per la que va ser escrit. És una història inventada. Però és una història que té a veure amb la realitat i amb el moment amb què va ser escrita. I sempre que, per alguna raó o una altra, el destí em porta allà, somric al recordar la història. És una història plena d'esperança, però segurament hauria de ser una història trista. Aquest seria el meu post preferit.

El millor post? Jo crec que tot es pot millorar, que tots els posts que escric són millorables, i més perquè escric a raig, tal com em venen les coses al cap. Sí, d'acord, jo rellegeixo el que escric, però l'essència és el que he anat escrivint a raig. I és per això que crec que el meu millor post encara no l'he escrit. Perquè tots els posts són millorables, perquè segurament algun dia escriuré algun post millor (tot depèn de qui ho miri, és clar) que tots els que he fet. Però aquell post serà millorable, i per tant algun dia en podria escriure algun altre de millor. I així fins l'infinit. Només en una cosa tancada, quan ja no hi ha possibilitat d'afegir-hi res més, es podria dir quin és el millor. Però, és clar, el millor per cadascú seria un post diferent. Tot allò que no sigui quantificable no es pot classificar de millor a pitjor. Fa uns anys vaig anar amb ma mare a Madrid. Crec que era els dissabtes que l'entrada als museus era gratuita. Així que un dissabte a la tarda ens en vam anar de museus. Després d'aquella tarda, ella deia que li havia encantat el Prado. A mi em va encantar el Reina Sofia. I no ens vam pas posar d'acord. Quin era millor? Per mi un, per ella l'altre. Simplement, eren diferents.

Jo estic segura que aquest post que he dit que era el meu preferit no agradaria a molta gent. O potser sí. Si es pogués quantificar, la única forma que tinc jo de quantificar-lo és amb els comentaris. En té 3. Molts, pocs, suficients? Bé, els tres comentaris que té ara m'acaben de fer somriure. Segurament, aquelles persones que van deixar els comentaris també creuen que és un dels millors. O potser no. Però jo no m'atreveixo a dir quin és el millor.