diumenge, 8 d’abril del 2007

Bambes, casaments i altres coses sense sentit

Mira que van bé, aquestes bambes! I a mi què que estiguessin posades com a bambes d'home. Prou maques que són!

I és que no ho entenc. Per què a l'estanteria de bambes d'home comencen els números a partir del 40? No hi ha homes amb el peu petit, com el meu? I no s'adonen que les que s'acaben abans són les del número 40?

Però jo faig un 38 i aquestes bambes de dona són una merda. Són totes dures, i jo les vull toves. A més, són molt lletges.

Mira, aquestes encara es salven. Coi, un 38 no m'entra... Vés que no em vagi bé un 40... Deixa'm tornar a la secció home...

Coi, si fa 15 o 20 anys que calço un 38, per què ara em van bé les bambes del 40?

En fi, tornem a la secció home. Ai... les que m'agradaven comencen a partir del 41. Quina merda. I aquesta noia mirant-me... Sí, noia, em penso comprar unes bambes d'home, algun problema?

Ah, aquestes em van bé. Un 40. No sé pas. S'han encongit les bambes? O a la meva edat m'ha crescut el peu? És igual, aquestes bambes em van perfectes.

I com corren, les condemnades! Això sí que és córrer, i el demés són tonteries.

Ai, dissabte he d'anar a comprar roba. Pel casament. Quina merda. Quantes vegades he dit ja la paraula merda? Se suposa que t'has de concentrar a córrer, i no pensar xorrades.

Ai, el casament... Em vaig "oblidar" de dir-li que coneixia uns quants dels seus companys de carrera. Bé, uns quants potser no. Però dos com a mínim. Espero que no estiguin entre els seus amics, però sinó riuré...

A un el vaig conèixer per internet. Bé, ell em va conèixer a mi. Em va trobar no sé on, ni quan. I vam començar a parlar. I jo que no, que no volia conèixer a ningú que hagués conegut per internet, només. Però al final em va convèncer. Sóc molt fàcil de convèncer, jo.

Em va enviar una foto. I ja vaig veure el dia que vam quedar que ell no era el de la foto.

Fa un any o així ho vaig entendre tot. La foto no era seva, òbviament. Era d'un amic seu, que també havia estudiat amb ell. Casualment, i sense saber-ho, l'amic em coneixia, tot i que jo no el coneixia a ell (i l'altre, el d'internet, no sabia que jo no el coneixia, només sabia que el seu amic em coneixia a mi).

I tots dos van estudiar amb ella, amb la que es casa. Uns quants anys junts, tots venint del mateix lloc. I els amics de la que es casa, casualment, són tots de per aquí. I un dels dos és solter.

Em sembla que m'espera un casament... divertit.

Però tu ets burra o què? Corre i no pensis xorrades! El que sigui ja haurà de ser.

Mira, ja sóc a casa.

34:25 :-)

divendres, 6 d’abril del 2007

Vacances, brunyols i cosins

Són vacances, o això sembla. Tothom és fora, o gairebé tothom. Tothom pregunta on vas, on aniràs, què faràs. Fins i tot jo, per semblar una mica normal. Però jo em quedo a casa. Sense res a fer. Bé, sí que tinc coses a fer, però si parlem de feina. Podria anar a la ciutat a donar un volt, però segur que hi ha massa gent. Ja fa sol. Massa bon temps. Hauria d'haver continuat plovent.

A baix, al cantó del foc, hi ha una panera amb pasta de brunyols. Aquest vespre ja es podran coure. Brunyols de veritat. No aquesta cosa que venen a les pastisseries. Brunyols. Com els de casa. O els de casa, hauria de dir. No sabria com explicar-ho. S'han de provar. El primer cop que vaig tastar els de pastisseria ja vaig veure que eren coses totalment diferents. Poca gent els sap fer com els d'aquí. Cada cop hi ha més gent que en fa, però que els fa com els de pastisseria.

Feia dos anys que no es feien brunyols a casa. Exactament el mateix temps que fa que no parlo amb el meu cosí, en Marc.

No sé què va passar aquell dia. La casa estava plena de dones. Moltes dones. Comptant-m'hi a mi, crec que érem 9. Potser 10. Massa dona junta. I cap home, excepte el meu pobre avi. Ells sí que són intel.ligents: cap ni un va atrevir-se a posar els peus en aquella casa, excepte l'avi, que estava a casa seva i no tenia enlloc més on anar.

Les dones, àvies, mares i filles, totes ho volien fer a la seva manera. Totes tenien la fórmula màgica per fer els brunyols, i les altres no sabien fer res. Totes i cadascuna. I, com més jove fos la dona, més es ficaven amb ella.

Jo, com a dona més jove de tot el clan, vaig fugir per cames. Hi havia quatre nens a la casa, totes les criatures de la família. Ara em pregunto què feien tots els homes de la família, si estàvem les dones i els nens a la mateixa casa. Però a mi ja m'anava bé. Vaig dir-los que tranquil.les, que elles fessin els brunyols ben tranquil.les, que jo ja m'ocupava dels nens.

Sí, ja ho sé, sóc poc valenta.

Aquell dia la meva mare es va enfadar amb la dona del meu cosí o amb la sogra del meu cosí. Per aquestes coses de que si jo ho sé fer, que si a casa meva s'ha fet sempre així, que si això està mal fet. No entraré amb qui tenia raó o no, però deixaré anar que es van enfadar perquè la meva cosina, que després de la meva deserció (vull dir, el meu servei a la comunitat femenina com a mainadera) ostentava el títol de la dona més jove, volia fer ella els seus brunyols. I la dona del meu cosí li va dir que ella no en sabia (com si ella ho hagués fet tota la vida). I aleshores ella i sa mare es van discutir amb ma mare, perquè ma mare els va dir que la deixessin estar, que si eren els seus brunyols i li sortien malament, que era problema seu.

Des d'aquell dia no he tornat a parlar amb el meu cosí. Bé, sí, hola, i adéu, i poca cosa més. Però és que ell i jo xerràvem, i xerràvem.

Ella sempre és amb ell. No el deixa anar sol enlloc. Bé, de fet he dit una mentida: sí que vam parlar un dia, ell i jo. Un dia, ara fa un any, es va presentar a casa i vam estar parlant mitja tarda. Havia sortit aviat de la feina i ella no ho sabia. A la que passava el temps, es mirava el rellotge amb nerviosisme, i quan va ser l'hora en la que arribaria a casa com si hagués treballat a la tarda, va marxar.

Un dia ens vam trobar a casa dels avis. Jo era a casa, amb la meva àvia. I ell va pujar a saludar-la. Ella es va quedar a baix, parlant amb algú. Quan va arribar, ell em va dir hola, jo li vaig dir hola, i ens vam quedar sense saber què dir-nos. Perquè quan fa tan de temps que no parles, no saps què dir-te. La iaia ens va mirar, trista, i ens va dir: "Ara no us veieu mai, no?" I ens vam quedar els dos sense saber què dir. En aquell precís moment va arribar la seva dona, que en veure'm va fer molt mala cara. Va dir hola i se'l va emportar lluny de mi.

Sé que l'hauria de trucar, o anar-lo a veure, i dir-li alguna cosa. Però no sé pas què li diria, després de tan de temps. Hola i poca cosa més.

Però no puc anar-lo a veure, ni trucar-lo, ni res, perquè ella hi és sempre pel mig. Si li dic alguna cosa, abans que ell pugui contestar, ella ja m'ha contestat.

Fa poc va ser el seu aniversari. Vaig pensar que així podria parlar amb ell. El vaig trucar al mòbil, vaig pensar que així sí que parlaria amb ell. Em va contestar la seva dona: que ell estava conduint, que molt bé, que ja li diria que havia trucat, i que adéu.

I no em vaig atrevir a tornar a trucar.

dijous, 5 d’abril del 2007

Parlant per telèfon...

Algú ha pensat mai que, quan parla per telèfon amb algú altre, pot estar parlant amb qui no es pensa?

Sí, ja ho sé, és difícil, perquè tots tenim una veu que ens distingeix. Una veu única. Una veu que ens fa diferents.

Però a vegades la genètica té els seus capricis. I pot fer que dues persones tinguin la veu pràcticament igual.

Sé que no s'ha de fer, però... Ma mare avui està afònica. Gairebé no pot ni articular una paraula. Però havia de fer unes trucades. "Nena, trucaràs per mi?" Sí, ja ho sé, que m'ho digui així és perquè no és el primer cop que ho fem...

Així que la nena, o sigui jo, ha agafat el telèfon i ha fet unes quantes trucades.

- Hola, sóc la ***.

Però els asteriscos no eren el meu nom, sinó el nom de ma mare.

I ningú se n'ha adonat.

L'altre dia vaig trucar a casa d'uns familiars. Em va agafar el telèfon un nen, que va dir als seus pares que trucava la ***. I, altre cop, els asteriscos es poden substituir pel nom de la meva mare.

Encara no sé per què no li vaig dir que realment era ma mare. Total, no se n'hagués adonat. Si va començar a parlar amb mi, fins que li vaig haver d'acabar dient que jo no era ma mare. I llavors em va dir: "No están tus padres?". I jo que no, que no hi eren. I apa, doncs llavors ja no em va voler dir res més, perquè em continuen tractant com a una nena petita, i a mi no em poden dir les coses "importants".

El proper dia, encara que sé que no està ben fet, li diré que sóc ma mare. Apa. Total, no crec que se n'adonin. Llavors li explico a ma mare i tot arreglat.

I és que és ben bé, que parlant per telèfon, pots parlar amb qui no et penses.

Així que aneu amb compte perquè... podríeu parlar amb qui no toca!

dimecres, 4 d’abril del 2007

Superació personal

Surto de casa. És tard. Avui m'he aixecat més tard del que acostumo a fer-ho. A vegades va bé mandrejar, però... és que avui fa sol, i el sol ja està massa alt. Calor. El pitjor enemic per anar a córrer.

Ahir vaig fer la meva millor marca en molt de temps: 38:55. Sí, ja ho sé, córrer menys de 40 minuts (o caminar a trossos...) no és massa, però és més que res. I si s'intenta fer cada dia, doncs ja és molt més que quedar-se a casa, assegut al sofà.

El meu objectiu és fer dues voltes, en comptes d'una. Però abans de fer-les necessito tenir unes certes garanties: la primera, és aconseguir fer tota la volta corrent. I la segona, baixar dels 30 minuts. O, com a mínim, baixar dels 35 minuts.

La meva volta no és res de l'altre món. És una volta que fa la carretera al voltant del bosc, però que no passa per davant de casa. És per això que, cada dia que vaig a córrer, faig el primer tros, fins que arribo al que és la volta, caminant. És una espècie d'escalfament (més mental que físic, però escalfament al cap i a la fi).

Aquest mateix tros, quan torno, també el faig caminant: és la forma que tinc de tornar el meu cos a la normalitat, per no arribar sense aire a casa. Així quan arribo a casa ja només em queda vermellor a la cara i suor al cos, però la respiració ja és del tot normal.

La volta comença suau, amb una carretera d'aquelles que semblen planes, però que fan una mica de baixada, impercertible. I continua així durant moltíssima estona fins que arribes a la pujada. La pujada fa més d'un quilòmetre (l'altre dia ho vaig mirar amb el cotxe) i hi ha una senyal d'aquelles de perill, perquè el pendent és de més del 12%. Un cop passada la pujada, ja tot és més senzill: una baixada, un terreny pla, i una última pujadeta per arribar fins al principi i final de la meva volta.

He de reconèixer que la pujada llarga no la pujo mai corrent. La resta de camí (a part del principi i el final) sí que els faig corrent, però... la pujada és superior a mi, i sempre m'acabo parant a mig camí per acabar-la fent a peu. I qui diu a mig camí, diu al principi de tot.

El tracte que tinc fet amb mi mateixa és el següent: el dia que aconsegueixi fer tota la volta corrent (amb la pujadeta inclosa), em decidiré a fer dues voltes. Però, és clar, això és molt perillós.

És perillós perquè sempre vaig a córrer sola. Sí, ja ho sé, m'hauria de buscar algú que vingui amb mi. Però sóc rara. Si és algú que corre més que jo (el que seria normal), em sap greu, perquè jo faria que anés més a poc a poc. I si és algú que corre menys que jo... doncs res, que no em serviria per "picar-me", perquè la gràcia d'anar amb algú és aquesta, la de que si l'altre ve tu hi has d'anar, perquè no pots deixar penjat a qui ve amb tu. I que, si més o menys esteu al mateix nivell, un per l'altre, aconseguiu millorar ràpidament.

Però és clar, si vas tu sola no tens a ningú que et digui que va, que segur que pots, que segur que ho aconsegueixes, que segur que pots córrer una mica més, fins una mica més amunt del que ho vas fer ahir. I acabes no donant tot el que tens a dintre, perquè et pares, perquè podries fer més, però com que ningú et veu, dius que ja no pots més i et quedes allà, acabant de fer el que et falta per arribar fins a dalt de tot a peu.

Però avui tenia el dia optimista. I sabia que avui podria aconseguir tornar a aconseguir un rècord. Així que m'he calçat les bambes i he anat a córrer sabent que ho aconseguiria. No pujar tota la pujada corrent, però si millorar la meva pròpia marca. Com que aquests dies em quedo a casa i puc anar a córrer cada dia, el meu cos ho nota, i per això va millorant la marca, dia rere dia.

El dia ha començat malament, perquè mentre anava caminant per arribar a l'inici de la meva volta, m'he trobat un gos d'un veí, que em bordava. I, és clar, amb un gos que et persegueix, qualsevol es posa a córrer. Li he fotut un parell de crits i me n'he desempellegat, però... m'ha fet perdre temps. Casum l'olla! Jo que avui volia batre el meu rècord!

Quan he arribat a la pujada, he pensat que avui sí, que avui aconseguiria pujar-la tota corrent. Però si sempre començo a caminar al principi de la pujada, com puc pujar-la tota el primer dia que ho intento? L'intent ha estat fallit, però n'he pujat un terç corrent, un terç caminant i l'últim terç corrent. He quedat prou contenta.

Al final, quan he acabat de donar tota la volta, tornava a casa, caminant a poc a poc, pensant en que em queden cinc dies de setmana santa, i això vol dir que tinc cinc dies per aconseguir pujar tota la pujada corrent. I és clar que ho aconseguiré. Perquè ho dic jo!

Fins que m'he recordat que volia batre el meu propi rècord, avui. I ja m'he dit: "noia, mira que ets burra, vols fer un bon temps i resulta que tornes a casa passejant!" Durant un temps només comptava el temps de fer la volta, però ara m'he acostumat a comptar-hi també aquest temps.

Finalment he arribat a casa.

El cronòmetre marcava 37:20.

I sé que, si m'hi esforço, demà pot marcar una mica menys.

dimarts, 3 d’abril del 2007

Falta un mes!



A mitjans de novembre vaig veure el primer tràiler (recomano clicar, si algú no l'ha vist encara).

Recordo perfectament el dia, tot i que més que dia, hauria de dir vespre. Estava aquí, com estic ara, parlant amb algú pel messenger. I vaig veure el tràiler. D'acord, no he de fer tantes coses a la vegada, però és que... no tinc remei.

I, enmig de la conversa del messenger, vaig deixar-li anar a qui parlava amb mi que havia sortit el tràiler d'Spiderman 3. Com a tota resposta, vaig tenir un: "Ah, i ja van per la 3? No sabia que hi hagués una 1 i una 2".

I a mi em va caure el món als peus. Perquè jo havia vist la 1, i la 2. I perquè el tràiler de la 3 (el de l'enllaç de dalt) era tan bo, que només tenia ganes de que arribés el dia que l'estrenessin per anar-la a veure.

Avui falta un mes (i un dia), perquè finalment la pugui anar a veure. Només un mes i estaré allà, davant la pantalla, veient què li passa al pobre Peter.

I és que a mi, els superherois mai m'han cridat massa l'atenció. Però l'Spiderman té alguna cosa que el fa especial. No sé què és. Però té un punt de... no sabria dir de què.

Algú vol més tràiler?



D'acord, d'acord, ja paro. És que no me'n puc estar.

Volia posar una última imatge, però el blogger no em deixa. És que em fa molta gràcia. Però, ja que no la puc posar, es pot veure aquí.

dilluns, 2 d’abril del 2007

Setmana Santa i Sant Jordi

Fa un any vaig conèixer una persona a qui li agradava molt sant Jordi. Sí, ja ho sé, hi ha molta gent a qui agrada sant Jordi, però no tothom està disposat a recórrer molts quilòmetres només per poder estar a la Rambla el dia de sant Jordi. I no em refereixo als autors de llibres, que poden fer més o menys quilòmetres, sinó a algú del carrer, que només va a passejar per la Rambla.

Mirat així no té cap mena de sentit, suposo. Però a mi em sembla maco. Jo dic que a mi m'agrada sant Jordi, però crec que jo no ho faria, això de fer tants de quilòmetres per passar el sant Jordi en alguna població catalana.

Però això era fa un any, quan m'explicava coses. En un any la situació pot canviar radicalment. Ha passat d'explicar-me coses, a ignorar-me, a tornar-me a explicar coses, a tornar-me a ignorar... sense que jo entengués res de res. Cada cop els intervals de temps en què m'ha ignorat han sigut més grans, i els intervals en els que explicava coses més petits.

Però les coses són així. O jo sóc així. I tornem a ser Setmana Santa. I avui m'ha vingut al cap. La Setmana Santa i el sant Jordi.

I m'he preguntat si aquest any també ho faria, de fer un munt de quilòmetres només per ser aquí per sant Jordi.

Tampoc té més importància que la pura curiositat. Cadascú farà la seva, tant si ve com si no ve. I, si ve, tampoc vindrà a la meva ciutat, així que tampoc m'importa massa.

Però he pensat que volia saber-ho. Així que he preguntat. Perquè em pica la curiositat. I perquè, de fet, ja sé quina serà la resposta.

La meva pregunta obtindrà la mateixa resposta de sempre: el silenci. Perquè tot intent de conversa, o de comunicació es queda en el mateix: en un monòleg. Un monòleg en el que només parlo jo, està clar. Tot i que no en sé la raó.

diumenge, 1 d’abril del 2007

El Ram

Acabo de tornar de córrer i em trobo una figura, tota vestida de negre, que va a missa. És una de les iaies del poble, que se'm mira de dalt a baix. Sí, senyora, porto un jersei vermell que aniria bé al meu pare i uns pantalons que no lliguen amb el jersei, però que també es podria posar el meu pare. Tinc la cara vermella i no m'he pentinat aquest matí. Vostè va vestida de dalt a baix amb el seu millor vestit, però jo... jo acabo de tornar de córrer!

Arribo a casa i em trobo els meus pares a punt d'anar a missa. Jo avui faré campana. No és que hi vagi normalment (per no dir que no hi vaig mai, per desesperació del meu pare), però pel Ram sempre m'enganxen. Avui no, que he arribat tota suada i així no puc anar a missa...

Embolico el regal pel fillol de la meva mare. Regal que vam anar a comprar ahir a la tarda i que vaig triar jo. Ma mare em rep amb un: "Ja tinc el tortell". I jo somric, perquè el seu fillol, ho vulgui o no, és de la meva família, i no li agrada el tortell.

El meu pare diu que es posarà corbata, però en tria una que no li queda gens bé. Jo li dic que apa, que on va amb aquesta corbata, i ell em contesta que farà el que ell vulgui. Apareix ma mare per la porta i... el meu pare s'acaba posant la corbata que jo li he dit.

Em miro els nens de davant de casa, com se'n van cap a missa ben macos. Sé, i tots sabem, que als cinc minuts el seu pare (que tampoc vol anar a missa) els traurà de l'esglèsia, i es posaran a jugar a la porta.

Em dutxaré i... senyores i senyors... aniré a buscar el tortell! La meva padrina no m'ha donat mai tortell (em pregunto per què ara a l'altre fillol li dóna tortell i mona, però ho deixaré estar). L'altra padrina, però, que no és la meva padrina, però és la dona del meu padrí, ja fa una setmana que em truca per saber a quina hora aniré a buscar el tortell. Fa anys que no em dóna tortell, perquè sap que no m'agrada, i fa anys que no em compra res de roba ni aquestes coses que fan els padrins. Però cada any, quan ve el dia del Ram, em dóna cèntims.

M'he fet un fart de dir-li que no, que no cal que em doni tortell, que una ja és grandeta per aquestes coses. Però ella diu que no, que em seguirà donant tortell. Que la única manera de lliurar-me del tortell és que em casi. I jo aquí ja em descol.loco, perquè... perquè li contesto que estaré jubilada i encara m'haurà de seguir donant tortell!

I em posaré les arrecades que em vaig comprar ahir, i que em van costar el que havia guanyat en les dues últimes classes particulars. Són de cianita, em va dir el venedor. I jo no sabia ni què era la cianita. Perquè pel Ram s'ha d'estrenar alguna cosa, no? I jo ja fa molt que no estreno roba, pel Ram...

I dinarem a casa dels avis, com sempre. Però tothom marxarà aviat (i és una sort!), perquè els cosins ja ens hem fet grans (almenys una part dels cosins) i aquest no es parla amb aquell altre, i l'altre està enfadat amb no sé qui més.

La tarda serà com una tarda de diumenge qualsevol, només al congelador hi haurà un tortell més, i els nens correran per davant de casa amb els seus millors vestits.