dissabte, 15 de desembre de 2007

Somriures inesperats

Els posts escrits amb llapis i paper ja són més de vuit. I segueixen creixent. En menys d'una setmana torno a marxar i... i ja no passaré al blogger tots els posts escrits en paper d'aquest any. Però és que... últimament us entesteu a que no pugui escriure els posts que tinc en paper!

Si és que jo ja ho vaig dir, això del creixement exponencial. I no te n'adones, i un dia et trobes fatal, tens ganes de vomitar, ja et surt sang del nas cada cop que et moques i penses que no tens forces ni per aixecar-te, perquè has perdut tantes substàncies diferents per tants orificis diferents, que intentes no pensar en quants quilos de substàncies fastigoses (sí, fastigoses) teves han sortit de tu en les últimes 24 o 48 hores.

I, a sobre, ahir vas haver d'aguantar com vas poder un sopar, arribant a casa que semblaves una zombie. I aquest matí, apa, a aixecar-se aviat i aguantar criatures. Que tu no et pots aguantar a tu mateixa, però has d'aguantar criatures...

Però llavors arribes a casa i... I comences a somriure. Com pot ser que tanta gent et doni el premi? Ah, sí! Això és el creixement exponencial...

Et passes pels llocs per ordre de publicació (gràcies, rss!)

I em trobo amb la Laia i el seu premi als somriures. I no puc fer res més que somriure. I no, no és cutre, perquè només de veure la cara somrient, ja m'ha fet somriure a mi. I d'això es tractava, no? O no era això?

I somric, perquè em diu que estic a més de 7000 quilòmetres de distància de la Terra, i jo penso: només? I em recordo d'ahir, abans d'entrar a sopar. Vaig arribar aviat, i vaig veure gent que entrava. Però no volia entrar amb aquella gent, així que em vaig quedar al cotxe. Era fosc, i era fora de població. Es veien les estrelles. I estava jo, a dins del cotxe, amb la radio posada, mirant les estrelles i fent el que m'agrada fer (i com algú m'envii al psiquiatre ho entendré). Em mirava les estrelles, i els preguntava si hi havia algú. Ara una, ara una altra, pensant que en algun lloc hi ha d'haver-hi alguna altra forma de vida, en algun planeta, al voltant d'alguna estrella. I mirava, i mirava, i... I seguia preguntant on és que hi ha algú.

I ara em pregunto: què més podia demanar? (A part de no tenir ganes de vomitar i de no poder allunyar el mocador més de 20 o 30 centímetres de la cara, és clar!)

I després em passo per casa d'en XeXu (lloc on, per cert, hi ha una Lluna molt maca, a veure si te la "robo" per posar-la al perfil! No, que no ho faré pas!) I repetició de la jugada.

I em sento culpable perquè jo només he donat un premi i en podria haver donat molts més, però... en volia donar només un, apa!

Però... però entre tots plegats heu fet que avui, quan he entrat aquí només per evadir-me una mica del meu estat mig catatònic, m'heu alegrat el dia.

Si és que fins i tot ara ja no em sento tan dèbil. Bé, potser serà perquè porto una estoneta asseguda. Ja veurem ara que m'he d'anar a cuidar d'una persona gran en una casa de pagès sense calefacció. Em fa una gràcia...

11 comentaris:

iruNa ha dit...

Espero que estiguis millor físicament noia, que això no fa massa bona pinta!
Està molt bé el que ha fet la Laia, ho trobo molt original!!
Me n'alegro que entre tots t'haguem fet somriure i pujat una mica els ànims, que d'això es tracta!!
El que expliques de les estrelles és molt bonic i no, no t'enviaria al psiquiatra! jo també penso que en algun lloc hi ha d'haver més vida... és molt egoista pensar que sóm els únics éssers vius mínimament intel·ligents en tot l'univers no? M'has fet pensar en una pel·lícula que si no has vist et recomano: Contact. Està basada en el best-seller de Carl Sagan i la Jodie Foster interpreta el paper de protagonista.
Per cert, aquest any potser no però el vinent sí que volem els posts escrits amb llapis i paper eh?!
una abraçada!

Terra ha dit...

Ui, cuida't noia, que no poder-te aguantar tu i haver d'aguantar nens ha de ser fotut! Espero que et trobis millor, has anat al metge?
T'estava imaginant allà mirant el cel i he recordat lo molt que m'agrada fer-ho a mi, a Barcelona és impossible per les llums de la ciutat. De cap manera has d'anar al psiquiatra!
A mi em fa pensar en Encuentros en la Tercera fase. jejej
Esperem els posts!
:)

Tirai ha dit...

En una casa de pagès sense calefacció? ostres! cuida't molt. Això és xungo

XeXu ha dit...

Que si, que sabem que és creixement exponencial, i si, és un meme com un altre, i si, jo l'he fet seguint les normes més del que en mi és habitual. Però te'l dono perquè te'l mereixes, perquè així ho penso. Si a sobre t'he fet somriure, doble alegria. Apa, cuida't i posa't dues capes de mitjons, que està refrescant...

Lluna ha dit...

iruNa, això és una passa. En principi, en un parell de dies hauria d'estar bé. És que és ben bé que ho agafo tot :-( Només espero no encomanar-ho (o haver-ho encomanat) a ningú.

Que si he vist Contact? El que hauries de fer és preguntar-me quantes vegades he vist Contact! I jo et contestaria que no ho sé. Són tantes, que he perdut el compte!

I tranquil.la, que els posts apareixeran un dia o un altre!

Sí, Terra, avui estava fatal. I no, no he anat al metge. Però ja se'm passarà. Jo, els anys que vaig viure a Barcelona, tenia una certa tristesa quan mirava al cel de nit i no veia res.

Sí, Tirai, és una casa on ja hi he viscut un temps. Hi he anat i només feia que tremolar. I la persona gran que no em deixava marxar. I jo vinga a tremolar, i tremolar! Ha sigut bastant dur!

Per cert, això que acabo de descobrir... s'avisa, dona!

XeXu, no dubtava ni per un moment que sabies el que era el creixement exponencial (i la desintegració radioactiva, que també és exponencial, tampoc :-) ) Però per si de cas...

I em sembla que t'hauré de fer cas amb això dels mitjons. I és que aquí fa molta més fred que a la gran ciutat, i això que no sóc persona de fred! Ahir quan estava al cotxe mirant les estrelles el termòmetre marcava -4... i era de nit, i estava seré. No vull ni pensar a quant hem arribat aquest matí...

Tirai ha dit...

És que tot just era una prova. No sé si seré capaç d'escriure i reflexionar a l'hora. Crec que els meus gens no ho tenen previst això.

mossèn ha dit...

curiós ... salut

Jo Mateixa ha dit...

Uauuu un altre premi, MOLTISSIMES FELICITATS!!!!

Estas que te sales eh dolça?? jejejejeje, m'enalegro molt que t'hagin concedit el premi dels somriures per que certament tu te'l ereixes.

Ja he llegit ja que ho pilles tot ultimament i ara parlo de la salut, ens hem de cuidar eh carinyu!!!!

Un petonas ben dolcet :-.)

Lluna ha dit...

Tirai, segur que sí que pots, dona!

Jo Mateixa, gràcies! I bé, ara ja començo a estar una mica millor. Avui he fet un dia-pijama que m'ha anat mooooooolt bé :-)

Però ara estic tan cansada (de mirar la tele...) que suposo que no hi haurà post ni res de res. Buf, aquest cop m'ha enganxat bé...

Laia ha dit...

Doncs sí que es tractava d'això!!! Us volia tornar els somriures que m'heu arrencat dia a dia... :D

Lluna ha dit...

:-)