dimarts, 14 d’octubre del 2008

No m'agrada

Sóc a la feina i no m'agrada escriure des de la feina, però...

Tampoc m'agrada, perquè avui volia acabar una cosa, i a les 8 he de marxar pitant al curs. I tinc una estoneta de feina. Però...

Avui m'he trobat davant de 100 persones que del que menys tenien ganes era d'escoltar-me, i del que més tenien ganes era de fer tertúlia. Com es fan callar a 100 persones?

No, no vull idees. Me n'he sortit. I tant, que me n'he sortit. En un parell de minuts he pres accions radicals, i he tingut tres quarts d'hora de silenci absolut.

Però no m'agrada. No m'agrada haver d'enfadar-me, de prendre mesures dràstiques, de fer de dolenta, de cridar, de ser borde, de... No, no m'agrada. N'hi hauria d'haver prou amb què jo digués que ja n'hi ha prou de xerrar, o que fes algun comentari irònic, perquè deixessin de fer tertúlia. N'hi hauria d'haver prou. Però no. No n'hi ha prou. I no m'agrada haver de treure'm un as de la màniga, quan tot just estem a principis d'octubre. No, no m'agrada.

Tampoc m'agrada haver de cridar l'atenció a un company. No fa massa, vaig haver de sentir una comparació i em vaig sentir fatal. Perquè fa depèn de quines coses més ràpid que jo, perquè m'ha passat al davant, perquè...

I jo aquell dia em vaig sentir fatal. Sí, sóc una envejosa, i què? Em vaig sentir fatal, però em vaig recordar de tots els cops que jo he fet la seva feina, mentre ell s'escaquejava.

Avui se m'han queixat d'ell. De dues coses que havia de fer, de dues hores que havia de treballar, només en va fer mitja. I, encara, malament.

I jo li he hagut de dir que no ho fes. I no m'agrada. No m'agrada haver-li de dir a algú que no fa la seva feina. Jo no sóc la seva cap.

Però tampoc m'agrada la sensació aquesta de que sí, que ell serà molt més bo, que ell tindrà molt més prestigi... però serà a costa meva, i jo hauré acabant fent coses que hauria de fer ell, i llavors retardant el que marca una diferència. El dia de demà, ell serà l'eficient, el bo. I jo seré la que no treballa. Però... buf, és que no m'agrada!

I, és clar, com que no hi havia prou coses que no m'agradessin, arribo a davant de l'ordenador i tinc un mail. Veus que bé? Algú que m'agrega al facebook. Merda! La nena que em va fer la vida impossible al cole, i a l'institut. I ara se li ha donat per agregar-me al facebook! No vull ni pensar com m'ha arribat a trobar. No té el meu mail, no tinc el cole posat, ni el poble on havia viscut de petita. I, està clar, no tenim amics comuns, perquè tota persona que ens conegués a les dues, acabava fent-me bromes amb ella. Joder!

No, no m'agrada. Perquè jo tampoc hi poso tota la meva vida, allà. Però em rebenta que ella hi sigui. Em rebenta que pugui ni tan sols saber el meu mail. Que, suposo, és l'únic que s'hi pot trobar. Bé, i fotos. Però no m'agrada.

L'altre dia vaig descobrir un grup del facebook que es deia alguna cosa de l'estil: "Per què m'afegeixes com a amic al facebook si no em saludes pel carrer?" Doncs això. Per què m'afegeixes com a amic al facebook si no ens hem pogut veure mai?

Ostres, quantes coses que no m'agraden! Crec que hauré de canviar el món i fer un món a la meva mida perquè hi hagi menys coses que no m'agradin. A veure si ho aconsegueixo!

7 comentaris:

Unknown ha dit...

Ummm... si ho aconsegueixes, avisa! A mi, també, m'agradaria fer que el món fos a la meva mida!
I això de ser borde, en fi de vegades, no queda altre remei i més si són 100 persones! Entenc que no t'agradi, a mi tampoc, però les coses són com són... T'hauries de sentir orgullosa per haver-te sabut imposar! Jo segur que no podria!

Dan ha dit...

Eiiii. Avui has fet una bona descripció del món real. I aquest grup del feisbuk m'agrada. Que sembla que hi ha qui es limita a col·leccionar "amics". Bé, no es que ho sembli, es que molts ho fan així.
Això: El món real. Plagat de trepes i fantasmes. Sort que al final tot està una mica equilibrat, de manera que no t'enfadis.
:D

Carquinyol ha dit...

Bevinguda al salvatge Oest, també conegut per món real. Ací podràs trobar tribus diverses, els "aztecas" (azte cargo de lo mio), els mayas (ma llamao alguin) i els incas (els que "incan los codos" que diuen els castellans). Ja et pots imaginar quins es promocionen i quins es queden per sempre a la seva vall...

I això del feisbook... buf... no ho sé, jo és que no li acabo de veure el trellat, de fet ni tinc compte!! Però ja és com diu, hi ha gent que per inet molt guays i pel carrer ni la hora et donen !!

Anònim ha dit...

És com la gent que et trobes tu sol i ni et saluda, i després segons amb qui estiguis com si fóssim bons amics. Com més lluny siguin, millor. Jo no sóc al facebook, però pel que dius veig que li falta una eina per poder bloquejar als usuaris com el messenger. És trist, però de vegades és una eina necessària.

Llum ha dit...

Jaja! Tranquil.la, Tirai, si ho aconsegueixo, segur que ho dic!!! I no em sento orgullosa per posar-me borde, però mira, almenys em vaig imposar. El que em sap greu és no poder-ho fer per les bones.

Mmmm... Dan, comento la segona part o et remeto directament al teu post? :-D Tots fem les coses per guanyar, suposo, i el que volem és guanyar sempre nosaltres. El preu, el si ens aprofitem dels altres o si deixem que els altres se n'aprofitin... l'hauríem de buscar a la teoria de jocs? A la nostra consciència? Perquè la consciència també entra a la teoria de jocs: jo puc delatar a l'altre, però si a l'altre li cauen 10 anys per culpa meva... què em dirà la consciència?

I segueixo: vaig estar a punt d'afegir-me al grup. Sobretot després de la invitació de la noia. Just després d'acceptar-la, em va arribar la invitació d'una altra noia que havia vingut al cole amb mi. Ja hi són totes dues... i són amigues entre elles, és clar. El que m'ha fet gràcia és que les dues noies s'han posat a parlar de mi als respectius murs, parlant-se l'una a l'altra, i a mi m'ha sortit a la plana d'inici! Quan érem petites, dubtava de si eren tontes de veritat o si ho feien veure. Ara em sembla que ja no ho dubto...

Ah! I continuo més! Quan vaig entrar al facebook, pensava que hi tindria pocs amics. Però la gent que va fer la carrera amb mi, s'hi va afegir en massa. Després s'hi van afegir en massa gent de la meva activitat dels caps de setmana. I després, també en massa, gent de la meva primera feina. Com ara s'hi afegeixi en massa gent que va anar al cole amb mi... doncs res, que tinc molts contactes al facebook, i no creia que jo pogués tenir tants "coneguts que saludo pel carrer, i amb els que, si me'ls trobo i no vaig amb molta pressa, em puc parar a xerrar una mitja horeta".

Ai, Carquinyol, jo ja fa 8 anyets que treballo (que bèstia! Dit així, sembla... buf!!!!) Però sempre m'acabo enfadant amb aquestes coses!

Sí, gripaublau, però també hi ha aquells que anant sols et saluden, però quan van amb algú, no. De fet, jo en trobo més d'aquests que dels que tu dius... Ostres! Sí, estaria molt bé això de l'eina de bloquejar!!! Que ets al facebook? Jo no hi he trobat cap gripaublau :-P

Laia ha dit...

Muahahaha... Mà dura!!! Si és que de vegades esmorzem llengua... I mira que jo a classe no sóc de xerrar,però hi ha un grupet dues fileres enrere que no para...

és lògic això que passa amb el teu company, quins collons, això de que hagis hagut de fer la seva feina! No has de ser el burro de càrrega de ningú, però per desgràcia aquesta epidèmia de paràsits colonitza el món sencer. Joder quina ràbia que em fa això, ostres, és una de les coses que em toca més la moral...

Això del facebook... Buff, massa hipòcrita la gent, van deixant petjada i un bon dia es presenten com qui no vol la cosa, com per art de màgia. Jo de tu l'esborrava! es pot? (ho sento, no tinc facebook i no sé com va!!)

Llum ha dit...

Bufa, Laia, no saps com molesta fer classe i que la gent xerri...

Ràbia? Bé, a mi ja se'm passarà...

Si que es pot esborrar, sí... M'ho pensaré :-P