Demà

I a qui li importa que demà sigui festa?

Era dimecres. Era festa. I jo era fora.

Recordo aquell dia. Sempre el recordaré.

- Avui fa x anys que et vam batejar, em deies sempre.

Sí, demà en fa 30. O 3.

Demà tinc dues coses a fer.

La primera, te la vull dedicar. No estic massa animada. No em veig amb forces. Però ho faré. Perquè, d'alguna manera, la Terra estarà en la mateixa posició relativa al Sol que fa 3 anys. He de mirar si es veu Mart. Fa dies que no miro el cel.

I la segona...

Si fossis aquí, avui ja m'haguessis fet enfadar. "Tens festa, eh!", haguessis dit. I jo t'hagués dit que no, que he de treballar. I tu no t'ho haguessis cregut, o haguessis fet veure que no t'ho creies.

Però tu creies en mi. Sé que tu creies en mi. Sé que avui hagués vingut i m'haguessis preguntat qualsevol cosa. Què faran les borses? O per què vas amb màniga curta encara, a l'octubre? No em vaig posar cap jersei fins ahir al vespre.

I demà ja és dia 12.

T'hagués agradat que t'ensenyés la pilota. Haguessis fet veure que no en feies cas, però a mi no m'enganyaves. No, no em podies enganyar. De petita, potser sí. Però de gran, no. Perquè jo... perquè jo sóc igual de torrecollons que tu. I jo sempre sembla que no escolto, però ho faig. I jo... tantes coses!

Saps? Les meves àvies, totes dues, sempre em retreuen coses. No les he vist mai, o no les he sentit mai, dir-me alguna cosa bona. Jo sempre ho faig tot malament. Però, amb el temps, he après a somriure. Sí, a somriure davant de les crítiques. Perquè sempre, sempre, sempre, en algun moment de la crítica, sento una frase:

- És que ets igual que el teu avi!

I, el curiós del cas, és que les dues es refereixen a persones diferents.

Però, el més curiós de tot, és que ho diuen com si fos una cosa dolenta!