Em va ignorar, li dic a algú.

Però sé que sóc injusta. Ho sé just en el moment de dir-ho, però suposo que no vull donar més explicacions. Encara que al final ho acabi fent. O no. Si això s'acaba publicant serà un conjunt de moltes casualitats.

Tenia un comptador posat que anava comptant quant faltava. Bé, de fet és un comptador que tinc per defecte a l'igoogle, i que sovint tinc problemes per posar-hi alguna cosa, i se'm va acudir posar-hi això, ja fa més d'un mes. Durant un mes, cada cop que entrava a internet, veia el comptador, que em deia els dies, les hores i els minuts que faltaven.

Fins que, inevitablement, va arribar el dia. Un dia com qualsevol altre, em vaig dir. No hi havia cap problema. Estava bé, em comportava bé, feia el que havia de fer. Era jo mateixa.

Fins que vaig arribar al lloc.

A vegades m'agradaria ser molt diferent. A vegades m'agradaria que no se'm creuessin els cables. A vegades m'agradarien tantes coses! Però, de la mateixa manera que si m'he de posar a parlar davant d'algú que sé que m'evalua, em bloquejo i no sóc capaç de fer res més que quequejar, els cables se'm van acabar creuant, com sempre.

Més d'una persona m'ha preguntat que com puc fer classe si tinc aquest problema. Jo també m'ho pregunto sovint. Però quan sóc jo la que estic allà davant i domino, no em bloquejo. No se'm creuen els cables. Però la resta... la resta em fa pànic, i encara em bloquejo més. Ho sé, intento dir-me que no passa res, però... però...

I vaig arribar al lloc.

Jo em volia comportar amb normalitat. Però si només d'entrar ja tens una cosa a dintre que et diu que t'has de comportar amb normalitat, és que alguna cosa no va del tot bé. Vull dir que alguna cosa no va del tot bé a dintre meu. Que comença el bloqueig. O el creuament de cables. O el que sigui.

Em faig ràbia fins i tot a mi mateixa. Bé, suposo que no és massa difícil.

De cop, vaig començar a fer de tot. Em vaig convertir en una autista. Vaig fer tota la feina de tres persones jo sola, en el temps en què normalment ho fem tres persones. No mirava enlloc, només al que feia. La qüestió era no aixecar el cap per no haver de veure ningú.

I aquí ve quan em dic idiota. No tenia un comptador que anava comptant els dies, hores i minuts que faltaven? Aleshores, quan arriba el moment, per què em voldria tornar invisible, o no ser-hi? Per què em tenco en mi mateixa i em comporto com una autista?

No, seré legal. No em va ignorar. Va venir fins on era jo per dir-me hola. Jo vaig aixecar el cap només un momentet, just per dir hola, i tornar a fer el que estava fent.

La mala sort (i per què fins i tot escrivint-ho dic que va ser mala sort?) va ser que jo no vaig tenir massa res a fer, així que anava mirant el que feien els altres.

I llavors m'odio, perquè podria haver sigut com tanta altra gent. Però no, jo sóc jo. Amb els meus bloquejos i creuaments de cables.

Vaig estar parlant amb tothom. Vaig estar rient amb tothom. Menys amb una persona. No, no deia mentides del tot: no es va acostar a dir res més, quan altra gent ho va fer. Però la meva rebuda tampoc va ser massa bona, i tampoc em vaig acostar en cap moment.

I, a sobre, sense voler li vaig donar un bon cop. Resulta que estava a prop meu i no ho havia vist, no sabia que tenia ningú a darrere. Després del cop, va fugir, suposo que perquè no fos cas que li'n tornés a donar un altre. Perquè he de reconèixer que li vaig haver de fer mal, pobre. Tot i que no es va queixar. I jo ho vaig fer sense voler, no sabia que tenia ningú al darrere! Però, és clar, qui es pot esperar que algú faci un moviment tan estrany?

No va ser fins a l'hora de marxar que vaig sortir de l'ou i vaig anar a dir adéu expressament, quan marxava.

Però, és clar, dir que em va ignorar no és massa verídic. Com a molt, em va ignorar de la mateixa manera que jo.

O potser no. En un moment vaig reunir força valor per acostar-me, i en veure'm, es va allunyar. És clar que jo portava una bona estona fent el mateix, així que suposo que no em puc queixar de res...

Però el problema està aquí. No em passa sempre, però quan em passa, em passa amb persones que m'importen realment. Vull dir que amb les persones que no m'importen massa, o quan estic fent classe, no em bloquejo (i això no vol dir que els alumnes no m'importin, eh!) Però quan una persona m'importa potser més del que penso, o quan m'estan avaluant, llavors em bloquejo (i això no vol dir que si no em bloquejo la persona no m'importi, que encara crearia algun malentès, i em sembla que arribat aquest punt ja he decidit que sí que ho publicaré).

Em bloquejo i sóc incapaç de fer res més que dir que sí i que no. Només sé contestar amb monosíl.labs, sóc incapaç de dir res, el cap se'm queda buit i només puc contestar a les preguntes directes. I, com que sé que em passa això, doncs em tenco a la closca i el cervell m'impedeix anar a parlar amb qui sigui, perquè sé que em passarà això. Però no m'impedeix parlar amb la resta de la gent, creant la sensació que passo de la persona en concret, que l'ignoro. Però les cames no em responen per anar cap a on és la persona a dir res.

Però puc mirar, i observar. Mirar i observar, que és el que faig sempre.

I puc decidir que qui sigui m'ha ignorat.

Fins que un comentari em fa veure que no m'ha ignorat del tot, sinó que mirava el que estava fent.

I llavors encara em maleixo més. A mi i als meus bloquejos.

Però ara tant se val. No em tornaré a trobar en aquesta situació amb aquesta persona com a mínim en mig any. I llavors dubto que em torni a bloquejar.

Però qui sap quants cops més em tornaré a bloquejar fins llavors?