diumenge, 20 d’abril de 2008

El diumenge que no hauria d'existir

És el primer dia en uns mesos que no tinc res a fer a primera hora del matí. Em dic que dormiré, però sé que ho trobaré a faltar.

A dos quarts de vuit, després d'un parell d'intents infroctuosos d'intentar tornar-me a adormir, m'aixeco. Vull dormir, carai! I no em vull posar a treballar, perquè aquesta setmana he forçat molt la màquina i necessito descansar.

Així que m'assec en una cadira. Queden 150 pàgines per acabar el llibre que estic llegint. Em quedo asseguda i no me n'aixeco fins que acabo el llibre. Em sento fatal, perquè no tinc cap mena d'obligació. Ningú depèn de mi, no he de fer res, ningú m'espera... res de res. Sóc lliure de fer el que vulgui, però si ho he de fer, ho he de fer sense ningú. Doncs quina gràcia.

I, de cop, m'entra una suor freda. Aquesta setmana, un dia, em vaig adonar que ja s'havien acabat els diumenges. Que ja no hauria d'organitzar a un grup de gent. Em vaig adonar que no hauria de manar a qui sigui per anar aquí i allà, que no hauria de començar a trucar la gent i repartir-los segons el meu criteri, en el lloc que jo crec que ho farien millor. És més, algú em va dir que no m'ho podia carregar tot jo a l'esquena, i que l'any que ve hauríem de delegar, perquè el dia que jo no hi sóc, com quan estava malament de la panxa, llavors ningú té els telèfons de ningú, ningú sap com s'han d'organitzar les coses, ningú sap què s'ha de fer. Però em fa por. Em fa por perquè jo sempre he dit que no serveixo per manar. Però ara que no mano, ho trobo a faltar. Massa. I això no pot ser bo.

I després veig el meu cotxe de tort. Altre cop una roda rebentada. Des que tinc el cotxe, 3 cops. I això que diuen que ara les rodes no es punxen... Al meu voltant, ningú ha punxat en tot aquest temps, i jo ho he fet 3 cops. El primer cop la roda estava destrossada, i el mecànic va dir que segurament hauria sigut jo en xocar contra alguna vorera, però el tall era molt net. El segon cop, no ho recordo. Avui, a la roda, hi havia una cosa clavada. Una cosa que no es clava sola. Tan mala persona sóc? Tan de mal faig, que algú m'hagi punxat una roda expressament? Sempre recordo un professor de l'institut, que una dia es va trobar les 4 rodes del cotxe punxades. Però ell tenia fama, i jo vaig poder comprovar que la fama que tenia es quedava curta. Però... jo sóc així? Jo no crec que sigui així, però els fets parlen per si sols.

A més, fa una setmana o un parell de setmanes que em sento fatal, per un altre tema. Cada cop em sento més mala persona, i no puc fer-hi res per remediar-ho. Sí, sí que puc fer alguna cosa per remediar-ho, però el que faci només farà que jo em senti cada cop més mala persona, i no ho puc suportar. Però si ho deixo, llavors encara em sento pitjor.

I llavors em queixo, però ja no sé ni per què em queixo. Si en realitat sóc jo, la que té la culpa de tot.

I tinc dues opcions: la primera, començar un altre llibre i acabar-lo en una tarda. La segona, posar-me a davant de la tele, però essent diumenge, els meus pares també s'hi posaran i no tindré la tranquil.litat que busco. I la tercera (sí, ja no sé ni comptar), posar-me a treballar, que prou falta em fa.

Tan de bo es posi a tronar i llampeguejar, com l'altre dia. Així no podré mirar la tele, perquè l'antena no funcionarà. Tampoc podré treballar, perquè s'acabarà la bateria del portàtil. I només em quedaran dues coses a fer: o llegir un llibre, o fer endreça.