dijous, 17 d’abril de 2008

En venda

Aquest és un post que vaig escriure a principis de desembre. En aquells dies, vaig escriure'n uns quants, de posts. La meva intenció era copiar-los tots aquí, i ho continua essent. Però, per una cosa o una altra, ha anat passant el temps i no els he copiat. Però ho faré. I els publicaré els dies que no hi hagi post. De fet, els aniré passant, i el dia que no hi hagi post, només premeré a publicar. Perquè sí, perquè són un record, perquè ho vull fer. I perquè vaja, perquè això és casa meva, i faig el que vull, i aquests posts els vull publicar, encara que tinguin gairebé mig any. Tots aquests posts, i d'altres que possiblement escrigui d'aquí a un temps, estaran en la categoria "amb llapis i paper", com ja estaven a l'antic blog. I els vull publicar perquè quan faig posts d'aquests és que no sóc a casa, i no tinc cap ordenador a prop durant uns dies, i aquests dies, no cal que ens enganyem, són dels millors.

Aquest post el vaig escriure un cop vaig arribar a casa. El primer dia que vaig anar a treballar després de tornar em vaig trobar amb un cartell que posava que es venia una casa. Una casa que jo sempre m'havia mirat amb uns ulls com taronges. M'agrada on està, m'agrada com és la casa... vaja, que m'agrada tota ella. Encara està en venda. I, des d'aquell dia, cada dia he vist el cartell que posa que es ven la casa. Ara se'n veuen molts més, des d'aquell dia. Però aquest... aquest sempre em fa somiar.

Em dóna la impressió que la introducció del post és més llarga que el post en sí...)

Passo per davant de la casa i em sorprèn un cartell. "En venda". Hi passo cada dia, i més d'un cop he pensat o he dit que m'encanta. No és una casa gran. Potser ni és maca. Però m'agrada on és. I el fet de poder anar a treballar sense agafar el cotxe és un factor a tenir en compte.

Em miro la casa amb tristesa. "En venda". Algú la comprarà. O no. Però no seré jo. No em puc permetre una casa com aquesta, ni aquí, ni enlloc.

Somric. Em sento pija. Sí, jo, pija. Jo que no tinc problemes amb la roba. Ni amb el cotxe. Ni amb res material. Però les cases... ai, les cases!

Em miro la casa. Podria trucar i preguntar quant val. Cauria de cul, això segur. No tinc diners per comprar-me un pis, com puc pensar en una casa?

És clar que somiar és gratis. I cada dia, quan passi per davant, veuré el cartell. "En venda". I em posaré a somiar. I somiaré que algun dia aquesta casa valdrà un preu raonable. I que jo me la podré comprar.