dissabte, 26 d’abril de 2008

Vull ser com tu!

Sabia que apareixeria. Bé, no ho sabia, però m'ho podia imaginar. Havia d'aparèixer, perquè... perquè... perquè és així.

Apareix, i torno a tenir aquella sensació. Una cosa al cap que em diu "vull ser com tu", i m'ho repeteix un cop rere l'altre.

Un record. El record d'aquesta persona dient-me que era com jo, i que va aconseguir sortir de la closca, i s'ha acabat convertint exactament en el que jo voldria ser.

M'agradaria saber el que sap, m'agradaria haver fet tantes coses, tenir aquesta disciplina... tot plegat!

Algú ens posa en el mateix sac. I jo penso que s'ho prendrà malament. Al cap i a la fi, hi ha diferències evidents. Però no, no s'ho pren malament.

Però, tot i així, recordo el dia que ens vam veure per primera vegada. Estava amb l'Anna i va irrompre en el lloc on érem. Vam riure moltíssim, i es va convertir en un personatge gairebé mític. Tenia sobrenom, perquè no sabíem com es deia, i encara ara, a vegades, em fa por dir-li pel sobrenom que només coneixem l'Anna i jo. Res despectiu, però quedaria malament...

He perdut el compte de tots els favors que m'ha fet. La majoria, no els hi he demanat jo. Jo he necessitat alguna cosa, i algú li ha demanat, ha fet els favors, i ni tan sols li he pogut donar les gràcies.

Ja estant més a prop, li he de donar les gràcies per les vegades que m'ha volgut integrar a la conversa. I, malgrat que jo sempre acabo ficant la pota, hi torna, hi torna, hi torna... Suposo que no deu saber què vol dir deixar-me estar per inútil.

Però el que sempre penso, quan està a prop, és "vull ser com tu". "Jo, de gran, vull ser com tu". "Jo, quan hagin passat els pocs anys que ens portem, i tingui la teva edat, vull ser com tu." Però vaig massa enrere. No puc arribar a on és, ni amb els anys que em porta, ni potser, en tota una vida. Perquè ens assemblem molt, però jo sempre vaig un pas (o un quilòmetre) enrere.

I, de cop, estem parlant. I, com que no hi ha gent al voltant, aconsegueixo tenir una conversa sense problemes. Aconsegueixo parlar i tot! I, a sobre, no em parla de les coses que sap que no voldré parlar. Com diu l'Anna, ha de tenir algun brot psicòtic, o alguna cosa per l'estil, perquè no pot ser que algú sigui tan amable, però sense ser pilota; tan treballador, però amb una vida activa fora de la feina; cal que continui?

D'acord, estem parlant. I li explico una cosa. Una cosa que compartim, i que jo pensava que també feia. Se'm mira, es posa a somriure, i em diu:

- Jo de gran vull ser com tu!

El primer que penso és "quins collons! Se'n fot de mi!" Però no, m'ho explica, i no, ho deia de veritat.

5 comentaris:

Tirai ha dit...

Ostres! Està bé trobar gent així! Genial! M'ha agradat molt

mossèn ha dit...

jo de gran voldria ... vaja ... ja no ho recordo ... l'alzheimer s'ha apoderat de mi ... salut

Llum ha dit...

Sí, ja ho sé. I sé que l'Anna se'n recordarà d'aquestes paraules i me les repetirà. Però no sé, amb aquesta persona pel voltant, jo em sento millor persona. Després marxa i em quedo amb la sensació que sóc idiota. Però bé, sempre em fa sentir bé.

Molt graciós, mossèn.

gripaublau ha dit...

Em sembla que us mireu amb ulls diferents. Sovint, des de fora, idealitzar a una altra persona és fàcil.
I no se sap mai quan de temps es pot trigar a recórrer un camí. De vegades allò que sembla tan llunyà arriba molt abans del que hom s'espera.

Llum ha dit...

Tota la raó amb el primer, gripaublau.

Pel segon... em porta tanta avantatge que es fa gairebé impossible!