dilluns, 14 d’abril de 2008

Segur que a l'altre vestidor no passa

Sempre he pensat que la única forma de millorar, de progressar, és proposar-se grans reptes. Potser també és la única forma de tenir poca confiança en mi mateixa. Però així m'ha anat prou bé.

Com quan anava al cole i estudiava per treure un 10. Si estudies per treure un 10, potser no arribaràs a treure'l, però si tens un mal dia, o les coses et van malament, treuràs un 8 o un 9. Si, en canvi, estudies per treure un 8 o un 9... llavors el més probable és que acabis traient un 6 o un 7.

Potser és que sóc jo, que sóc una mica incompetent, però no ho sé, sempre apunto alt. Com la gent que vol negociar alguna cosa. A ningú se li acudeix demanar exactament el preu que vol, el que està disposat a acceptar per vendre. Sap que, d'alguna manera, haurà de cedir, així que posa el preu més amunt. I així, posant el preu amunt, té un cert interval per baixar, i si aconsegueix més del que estava disposat a acceptar, doncs millor.

El mateix faig amb l'esport. Vull tornar a córrer com ho feia. I si no forço la màquina, no hi arribaré mai. Si em marco córrer 20 minuts a la velocitat de creuer (algun dia ho he d'explicar...) no passaré mai d'aquí. Però si em marco que no puc anar a velocitat de creuer... Si he de forçar...

Fa una setmana o un parell de setmanes que, un cop descobert que el peu ja no es queixa, he començat a donar-me canya altre cop. Així que, després d'un escalfament a base de bici, em poso a córrer i hi poso una velocitat alta. Fins que ja no puc més. Llavors baixo a velocitat de creuer, i vaig intentant augmentar la velocitat, i quan no puc més, torno a la velocitat de creuer.

Els tres últims minuts sempre són iguals. El primer, a velocitat de creuer, per recuperar alè. El segon, a velocitat de creuer més un Km/h extra. I el tercer, a velocitat de creuer més dos Km/h extres. Així que quan acabo la meva estona de córrer, em falta una mica d'aire. Després em passo cinc minutets caminant i em recupero... excepte per la cara.

Com quan era petita, la cara em queda tipus Heidi. Però és una cosa que no puc evitar. Ni aigua freda, ni res de res. Un parell d'hores més tard, encara tinc la cara vermella. Què hi farem!

Vaig fins al vestidor. Encara porto l'mp3. Una dona em diu alguna cosa i no la sento. Em repeteix la versió reduida, alguna cosa de l'estil de "veig que avui t'has donat molta canya", amb una espècie de retret.

Una estona més tard, una altra dona em fa el mateix comentari.

Més tard, quan ja marxo, una dona em diu que no m'hauria de donar tanta canya.

Marxo i no sé què pensar. Normalment no faig cas a les dones del gimnàs. Tanta dona junta em confon. Sobretot perquè són totes molt diferents a mi. A vegades em pregunto què hi pinto allà. No entro ni en el grupet de les post-adolescents esquelètiques. Tampoc entro en el grup de les dones que podrien ser les mares d'aquestes post-adolescents, que es passen l'estona discutint calories i mètodes d'aprimament (d'acord, jo també ho intento, però en veu alta, a part de ma mare, ningú me n'ha sentit parlar, i no vaig donant consells a gent que ni tan sols sé si es volen aprimar!)

I és que allà m'he sentit de tot. Si no vas a les activitats dirigides, et pregunten per què no hi vas. I tants cops com ho creguin necessari. Si arribes al vestidor amb poca suor, et deixen anar algun comentari de l'estil de "avui no hi havia massa ganes, eh! Així no t'aprimaràs!" Perdona, i qui t'ha dit que et vull aprimar? Si, realment, dubto que em reconeguessis la veu si em sentissis pel carrer, perquè parlo el mínim. I, si baixo massa vermella, les que podrien ser les mames de les post-adolescents, em renyen perquè no hauria de fer una cosa tan intensa.

I, de mentres, les post-adolescents miren i callen. Elles sí que no diuen res. Però les altres no es fiquen amb elles. Per què amb mi sí?

Segur que l'altre vestidor aquestes coses no passen...

3 comentaris:

XeXu ha dit...

A l'altre vestidor hi ha un altre tipus de converses, però igualment lamentables. Ara, reconec que només de pensar en tantes dones juntes ja tremolo del que en pot sortir.

Pel que explicaves al principi m'has fet pensar en una teoria meva, això d'apuntar alt, per com a mínim, quedar-te un pas per sota. He pensat en el que jo anomenava la teoria de l'ultimàtum. Era quan volia demanar alguna cosa als pares. Per aconseguir-la, el que solia fer era demanar molt més, i com que els semblava una bogeria, em concedien el que realment volia, que els semblava un mal menor. No sempre funcionava, però déu n'hi do.

francesc ha dit...

Molt xulo el post, molt il·lustratiu del què passa de portes endins...
A l'altre costat, com diu en xexu, també hi ha converses lamentables tot i que crec que uns no es posen tant amb els altres... i déu n'hi do quants n'hi ha que es passen hores mirant-se al mirall, buscant resultats?

salutacions!

Llum ha dit...

XeXu, ja m'ho imagino, que a l'altre vestidor hi ha un altre tipus de converses. Però... és que em rebenta no poder entrar al vestidor sense que ningú em critiqui obertament, faci el que faci. Em toca molt els nassos. Ah! I tantes dones juntes... jo crec que si ens hi deixessin massa estona, acabarien totes estirant-se els cabells les unes a les altres. Jo ja marxo ràpid per si de cas...

XeXu, la teva teoria de l'ultimàtum és exactament la teoria que explicava a dalt. Si vols sortir fins a la 1, i dius que vols sortir fins a la 1, no et deixaran. Si dius les 4, els costarà més tallar a... les 12? Perquè és tallar molt, i llavors potser et deixaran fins la 1...

Ja, Francesc, d'això em queixava. Les dones són més de ficar-se les unes amb les altres. I ja no hi penso, però quan dec sortir dec quedar encara més verda, a jutjar per les converses que sento quan altres dones amb qui no es fiquen tan obertament no hi són...