dilluns, 7 d’abril del 2008

29

No sabia quin títol posar-hi, i com que aquest és el vint-i-novè post aquí, hi he posat un 29. És que sóc molt original! :-D

Avui no tocava post. Ara hauria d'estar treballant. Però no em puc concentrar. No pateixo massa de mal de cap, i per això quan en tinc, em sorprèn. I potser també per això em deixa inútil. L'últim cop que vaig tenir mal de cap va ser... va ser... no ho recordo! Però avui ja m'he aixecat malament, i segurament hauria d'anar a dormir ràpidament...

Avui un alumne m'ha fet pensar. M'ha fet pensar tant que fins i tot he arribat a pensar que tinc la crisi dels 30 (i amb això lligo amb el 29 del post, és que sóc un geni! - és broma, eh! -) mig any abans de fer-los. Què dic, mig any?

L'alumne és l'alumne que tot professor voldria tenir. No xerra mai a classe, quan pregunta fa preguntes intel.ligents, i treu unes notes per caure de cul. A més, si preguntes alguna cosa que vas explicar fa uns dies, ho recorda. Vaja, que si tots fossin com ell...

Però avui m'ha recordat massa a mi. L'he vist arribar sol, l'he vist asseure's sol, l'he vist fullejar el diari sol, l'he vist marxar sol, i l'he vist allunyar-se de tots els altres.

I m'he vist a mi mateixa, fa uns anys. No ben bé, perquè jo vaig trobar bona gent, que d'una forma o una altra em van fer entrar en el seu grup, tant si ho volia com si no.

M'han quedat ganes de dir-li el que no li hauria de dir. De dir-li que xerri una mica a classe, que no passa res perquè algun dia vingui sense haver-se mirat el del dia anterior, que... un munt de coses!

I sí, això és el que jo em vaig sentir moltes vegades. I no en feia cas. Jo tenia clar el que volia i volia fer les coses bé, i si havia de sacrificar altres coses, doncs es sacrificaven sense problema.

Però m'agradaria dir-li que el temps passa sense que te n'adonis, i un bon dia tens molt de mal de cap, però no té a veure amb això, i t'adones que potser...

Que tu volies estudiar, treure bones notes, aprendre. Sí, però... Però sempre hi ha un però. Volies fer moltes coses sí.

Però arribes aquí i tens un problema. La gent que és com tu t'intimida, perquè són molt més bons, molt més treballadors, i saben molt més de tot (i no n'hi hauria cap que es dediqués a escriure cada dia en un blog, fan coses molt més... ai, que tiraré tota la comunitat blocaire en contra...)

I, d'altra banda, et cansa una mica la gent que no fa més que dir-te llesta o coses per l'estil. Perquè saps que no ho ets. Perquè només ets normaleta. I perquè t'és impossible que determinada gent et vegin com una persona normal, que és el que ets, sinó que et veuen com algú que tu no vols que et vegin.

I penses que potser hauries d'haver xerrat més. O no.

I ja no parles del pobre alumne, que segur que arribarà molt lluny. Que ni se t'hauria d'haver passat pel cap dir-li que hauria de xerrar més, que amb la resta que xerren ja n'hi ha prou!

Però et fa mal el cap. I, a part de fer-te mal el cap, l'alumne et fa una mica de pena. Perquè saps que triomfarà. Però et fa por que algun dia miri enrere i pensi que hauria d'haver xerrat més.

7 comentaris:

Unknown ha dit...

Tot el que vas fer o deixar de fer et fa ser com ets ara. No sé, noia, no ets normaleta, ets especial, però no perquè siguis molt intel·ligent (que també) sinó per totes aquelles coses i cosetes que et fan especial. Des dels helicòpters sense hèlix, fins el teu somriure groc, passant pel porquet, per cub rubik o pel porquet groc. No et penedeixis del passat o si te'n penedeixes que sigui només per una estona. Mira, jo arriba i marxava sola i no xerrava i ni tan sols treia bones notes (almenys no bones bones), però i què? Tot m'ha fet ser com sóc i tot i els mals moments en que em sento petita, normalment m'agrada ser com sóc i estic segura que, en el fons, a tu també t'agrada ser com ets.
Apa, que tinguis bona nit, oblida't del mal de cap i fes-me un favor: no canviïs!

Anònim ha dit...

Hi ha les persones que tenen tendència a xerrar molt, i acostumen a xerrar fins i tot quan convindria que callessin. També hi som els que callem sovint, i moltes vegades callem fins i tot quan caldria que parléssim. Trobar l'equilibri és difícil, si més no a mi m'ho sembla. I trobar el moment i la manera d'ajudar a una persona a donar un impuls cap endavant diria que és gairebé un art. Si tens paciència amb el teu alumne, segur que ho aconsegueixes.
Que millori el mal de cap!

Llum ha dit...

Somriure groc? Ai, hauré d'anar a veure el dentista!!! :-P

Ara seriosament, gràcies per les paraules, Tirai! Sé que tots tenim cosetes que ens fan especials. Però, no sé, a vegades tinc moments d'aquests. Avui potser penso just el contrari. O potser no. No ho sé. Em segueixo sentint petita, com si no sabés fer el que hauria de saber fer. No sé pas.

Ah! I el mal de cap va marxar de cop! Bé, després de dormir. Però ara tinc moltíssimes coses a fer i se m'acaba el temps :-( Així que desapareixo un parell o tres de dies...

gripaublau, tu també ets dels que callen? Quin club, tots plegats! Ah, i gràcies! El mal de cap ja no hi és :-)

zel ha dit...

Mira, noia, tu i jo tenim algunes coses en comú força vegades, i avui també el mal de cap, però jo fa tres dies que l'arrossego i estic fatal... i no tinc cap alumne d'aquest (o sí) però els meus m'omplen el cor. He faltat un dia i mig, i a la tarda m'han cosit a petons i abraçades (clar que tenen 8 anys, però...bé podrien passar de mi si volguessin) i m'han dit "MAMAAAA", HE QUEDAT A QUADRES!!!! Petons!

Anna Tarambana ha dit...

Nou bloc? Vale, el descubreixo en retard! Però més val tard que mai!

Saps? Jo a vegades també m'he vist en algun alumne (de primària) és estrany però jo mentalment també li dic coses. Sobretot que res és tan terrible.

Jo també era (i sóc) callada, les meves notes van mai despuntar però no em canviaria. Amb les patacades que m'he hagut de fotre per ser on sóc ara!

Llum ha dit...

Sí, Anna, em vaig canviar fa uns dies per tornar a ser Llum :-)

Sembla que per aquí tots som callats! Però, no sé, aquell noi és tan semblant a mi que... buf! I no, no li diré res, però mentalment li puc dir tot el que vulgui :-)

Llum ha dit...

Ai, Zel, que t'he deixat!!!

De veritat que et van dir Mama????? Ostres!!! Bé, jo no tinc edat per ser la seva mama (no edat biològica, a no ser que hagués sigut molt prematura), així que segur que no m'ho diuen :-)

El mal de cap va passar, però... amb aquest vent, no m'estranyaria que tornés...

Que monos que són els nens, quan tenen 8 anys. Llàstima que després creixin!!!